Serietat en polítiques d’Interior, senyora Obis

El primer que em sorprèn de l'article d'opinió de la senyora Bea Obis en defensa de la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya és que ho faci com a portaveu de CiU a l'Ajuntament de Lleida. Crec que confon posicions, idees i conceptes i ho lamento perquè això no ajuda a millorar la gestió tècnica de l'administració i, menys encara, a la presa de decisions polítiques. Aquest error de partida diu poc a favor de la senyora Obis com a responsable política i l’alhora posa en evidència les persones que l'han assessorat al respecte. Per aquest motiu, voldria contestar el seu article per aclarir-li alguns punts.

Sàpiga, senyora Obis, que hi ha diferents moments que cal tenir en compte davant d'un risc. Són la previsió, la prevenció, la resposta a l’emergència generada pel risc i el restabliment de la normalitat. Una actuació correcta en cada estadi no sempre evita, però sí disminueix, el perill del següent i, per tant, els recursos necessaris per afrontar-lo.

La previsió és reflexionar davant d’una possible situació de risc i intentar preveure què pot passar, analitzar les circumstàncies, la probabilitat que es produeixi, quins elements incideixen de forma positiva o negativa, etc. Les diferents administracions utilitzen els recursos que tenen al seu abast per saber què pot arribar a passar i, basant-se en això, es fan els plans d'emergència corresponents, en funció dels nivells administratius. En aquest sentit, res a dir.

On ja no coincidirem és en la prevenció o en les mesures que cal prendre per evitar o minimitzar un risc. Mentre l'Ajuntament de Lleida neteja periòdicament les clavegueres, tal i com correspon, i en especial aquelles que poden estar afectades pels aiguats, la Generalitat de Catalunya ha reduït la seva despesa en la neteja de lleres dels rius i del sotabosc, ha disminuït les torres de guaita i ha reduït els serveis preventius contra incendis, entre altres. Tot això suposa un increment de risc i un conjunt de  conseqüències negatives que se'n poden derivar com, malauradament, va passar al Pirineu amb els aiguats.

Pel que fa a la resposta de la Generalitat a l’emergència produïda per les inundacions de muntanya, i en especial a la Vall d'Aran, deixa molt a desitjar. Durant l’episodi es pot fer poc per evitar-lo. Però l’actuació passiva del Govern va perjudicar els aranesos, que van haver d’esperar més temps del que calia per tenir restablerts els serveis bàsics i imprescindibles. Parlo, per exemple, pel fet de no haver demanat els recursos materials, com helicòpters, i els humans que estaven a la seva disposició de la Unitat Militar d’Emergències.

Si ens centrem en els aiguats que van caure a Lleida i que van inundar diferents zones i edificis de la ciutat, en aquest cas sí que es va fer ús d’aquests recursos existents. Si no, s’haurien exigit els serveis dels Bombers a la Generalitat.

No em contesta i m'agradaria saber per què després de tres anys el president de la Generalitat, Artur Mas, encara no ha convocat, tal i com li correspon, la Junta de Seguretat de Catalunya que ell presideix i que és l'òrgan de coordinació per excel·lència de la seguretat a Catalunya.

Senyora Obis, si us plau, no impliqui els cossos operatius en emergències que han actuat professionalment. El problema ve de les males decisions polítiques que està prenent CiU al govern actual de la Generalitat en temes de seguretat. Per tant, insisteixo. No és un problema de Mossos d’Esquadra o de Bombers, els sindicats dels quals estan denunciant la manca de recursos que el Govern hi destina. És un problema de decisions polítiques errònies d'Interior que, per això, fa aigües.   

Joan Gómez López

Secretari de Polítiques de Seguretat

Federacio PSC Comarques de Lleida, Pirineu i Aran

@joangomezlopez

En record de Juanjo Garra

En aquestes línies que segueixen vull fer un petit recordatori del Juanjo Garra en aquells aspectes que jo més vaig conèixer. Amb ell vaig, tenir la satisfacció de compartir moments agradables com a amic, organitzant activitats al barri de Balàfia i, també, com a company de la corporació municipal de l’Ajuntament de Lleida.

 Serveixin aquests lletres com a homenatge a una persona que afrontava la vida amb templança i els nous reptes com una necessitat vital. He volgut expressar algunes petites coses de les que vaig gaudir amb el Juanjo de manera natural i senzilla, característiques que el definien a ell mateix.

El Juanjo Garra, era un jove actiu i implicat en les activitats del seva estimada Balàfia, va tenir un paper destacat en el grup de joves del barri. Un grup de joves que feien militància de pertinència, de ciutat i de barri, i ho feien reivindicant la utilització de l’article neutre “lo” per a nomenar el seu barri, per això van popularitzar l’expressió: “Balàfia lo meu barri”. Expressió que durant molts anys va ser el lema de l’Associació de Veïns de Balàfia, entitat que vaig tenir la satisfacció de presidir durant més d’una dècada.

Aquesta sensibilitat per la joventut i la societat en la que es desenvolupa van portar al Juanjo a integrar-se com a educador de joventut als serveis socials municipals. Responsabilitat que va exercir durant uns quants anys. Posteriorment va ser, en el mateix departament municipal, assistent social a Balàfia i al Secà. També va ser en aquesta època quan va prestar els seus serveis com a funcionari municipal a l’Entitat Municipal Descentralitzada de Suchs. Població vinculada administrativament al municipi de Lleida i en la que deixar la seva empenta al coordinar l’edició del llibre commemoratiu del cinquanta aniversari de la població. En la carrera administrativa la seva estima per l’esport el va portar, finalment, a conjugar afició i professió incorporant-se al Departament d’Esports de l’Ajuntament de Lleida com a cap de Secció.

La condició d’esportista del Juanjo ha estat present no sols en la vesant d’alpinista, esport que li va donar i li va treure tant, sinó també en altres àmbits esportius. Així, quan tot just s’iniciava la dècada de mil nou-cents vuitanta, el grup de joves de Balàfia, al que com comentava abans ell pertanyia, es proposà donar la benvinguda a la primavera amb una activitat esportiva, per això van organitzar la primera cursa popular de Balàfia. Cursa de la que ell ha estat un dels organitzador, i present d’una o altra manera, en gairebé totes les edicions fins avui dia. Enguany ha estat l’edició número trenta-u. Un esdeveniment esportiu que en la seva onzena edició, i gràcies a l’empenta del Juanjo, el president de l’Associació de Veïns i un jove capellà de la parròquia Sant Antoni Maria Claret, li van donar una espenta qualitativa important passant a organitzar-se a partir d’aquell any, i de manera simultània, la Cursa Popular i la Mitja Marató de Balàfia, era l’any 1990.

Una de les afeccions que compartíem amb el Juanjo era la bicicleta de Muntanya. Junts vam anar a Andorra, fa més de vint anys, a comprar la nostra primera BTT. Bicicleta que adquiríem i estrenàvem el mateix dia fent una travessa de muntanya d’Andorra a la Seu d’Urgell. A aquesta seguiren altres rutes per la muntanya, però també, i més assíduament, per l’horta de Lleida.

El Juanjo sempre va estar lligat fortament als seus orígens essent un balafienc i lleidatà de pro. Potser per això si no podia descansar per sempre més a la seva ciutat havia de ser en el lloc més elevat. Adeu Amic.

El nou parc de les basses: públic i sostenible

La història del parc de les Basses està vinculada a la realitat política, social i econòmica de la Lleida dels anys seixanta. En aquells anys s’estava produint, a tota Espanya, un desenvolupament econòmic remarcable que donaven per finiquitats els pitjors anys de mancances de la postguera. Els espanyols començàvem a gaudir de millores econòmiques personals i familiars que ens permetia aspirar a poder gaudir de temps de lleure. Les Basses van ser una de les respostes a la demanda d’espais d’oci convertint-se en una vàlvula d’escap per a molts lleidatans durant vàries dècades.

Aquest protagonisme adquirit pel parc en aquells anys el van convertir en un dels símbols de la nostra ciutat i en el referent d’esbarjo, de la festa i la diversió. A les basses anàvem a la primavera a menjar la mona i a les piscines durant tot l’estiu, la resta de l’any era un espai bonic i bucòlic però no excessivament freqüentat.

Des de que l’ajuntament de Lleida va decidir tirar endavant la recuperació del parc de les basses ho ha volgut fer amb la complicitat de tots els lleidatans per això ha fet un procés participatiu en dos fases. Una primera amb nombrosos tècnics municipals i amb la col·laboració del col·legi d’arquitectes i una segona oberta a tots els lleidatans i les seves organitzacions, amb una metodologia participativa molt elaborada. L’objectiu teleològic d’aquest procés era que la ciutadania fes propostes i així veiés el nou parc com el resultat de les seves aportacions, era el primer pas que havia de possibilitar que les basses tornessin a ser el referent que havia estat en el passat per a la majoria de lleidatans. Per aconseguir l’objectiu el resultat de tot el procés participatiu recollit en una memòria ha servit com a base de treball per a que l’equip redactor elabori el projecte de pla parcial que en pocs mesos veurà la llum.

El resultat del procés participatiu ha estat criticat per alguna força política perquè en la memòria final no apareixien les seves sigles, i no apareixen perquè no apareixen les sigles de cap organització política, el protagonisme del resultat és del conjunt de ciutadans de Lleida, no podia ser d’una altra manera pel projecte de parc que volem que sigui de tots.

La crítica més insistent, però, ha estat la que feia referència a la hipotètica privatització del recinte de les Basses que segons deien deixarà de ser aquell espai d’ús públic que va ser temps enrere. Res més lluny de la realitat. La memòria és feble i selectiva i sols recordem aquells aspectes del passat que ens interessen o ens convenen. Cal recordar que tres mesos a l’any, des del 15 de juny al 15 de setembre, l’antic parc de les Basses era de pagament, ningú podia entrar al recinte sense pagar la corresponent entrada. Això amb el nou parc no es produirà, durant tot l’any el recinte serà d’accés lliure i gratuït. Recordem ,també, que a l’antic parc, que tenia poc més de vint hectàrees, havia espais d’ús privatiu, cafeteria, restaurant, supermercat, pàrquing, etc. que donaven serveis al recinte. En el nou projecte els espais privatius de serveis ocuparan poc més de sis hectàrees, incloent-hi el pàrquing, zona que evidentment és inferior a les vuit hectàrees que s’ha ampliat el recinte de les Basses amb noves adquisicions de terrenys. Tot plegat fa que el recinte d’ús públic que resultarà en el futur parc de les Basses serà vàries hectàrees més grans que el que havíem conegut fins ara. Al procés participatiu va quedar clar que el nou parc de les Basses havia de ser sostenible i ho havia de ser en tots els sentits, també en l’econòmic. La sostenibilitat econòmica del recinte sols pot donar-se mitjançant el pagament dels costos de manteniment per tots i cada un dels veïns de Lleida amb taxes e impostos, o bé mitjançant una concessió administrativa dels espais de serveis que tingui com a contrapartida el cost del manteniment de tot el recinte sense que aquest deixi de ser d’ús públic. L’equip de govern ha considerat aquesta segona opció la més adient per a que els lleidatans puguem gaudir de manera gratuïta d’un nou parc de les Bases modern, públic i sostenible.

PREMI BAULA A LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA

L’Ajuntament de Lleida va instaurar el premi Baula amb la finalitat de promoure la participació ciutadana, incentivar noves experiències participatives i promoure la deliberació ciutadana em l’àmbit municipal. Després de quatre edicions es va considerar oportú fer una reflexió sobre l’evolució del premi, la incidència que aquest tenia en el teixit associatiu de Lleida i si era possible millorar-lo. El resultat d’aquesta anàlisis ens va dur a introduir modificacions a les bases de la cinquena edició que donaven un nou format al premi Baula apropant-lo, encara més, a la realitat de la participació ciutadana a la ciutat de Lleida. Considerem que els canvis introduïts el fan més útil per a la consecució del seu objectiu principal que no és altre que el de promoure el compromís cívic amb la ciutat.
Les modificacions pretenen que el premi ofereixi un nou marc d’estímul necessari per incentivar la participació ciutadana, tot reconeixent des de la institució municipal les entitats cíviques de Lleida, les seves activitats i els seus protagonistes.
Així doncs, el premi Baula ha passat de premiar un projecte d’una administració local, a les persones que són responsables o les entitats que han treballat en experiències de participació ciutadana de l’àmbit de la comunitat de llengua catalana a un premi amb tres modalitats diferents. Premi a la millor entitat cívica que s’hagi destacat en algun camp d’actuació relatiu a l’exercici dels drets de reunió, associació o implicació dels ciutadans en la vida pública. Un premi a la millor activitat participativa la qual hagi destacat en el seu desenvolupament, temàtica, organització o implicació de dones i homes de la nostra ciutat. I finalment el premi d’honor a la trajectòria personal d’algun directiu o responsable que s’hagi caracteritzat per la seva implicació, feina o accions per impulsar activitats de participació ciutadana i compromís amb la nostra ciutat de Lleida.
El premi que se concedia al guanyador, fins ara, consistia en una obra realitzada per un artista lleidatà que tenia un valor econòmic determinat. Amb el nou format el premi és, per a les categories de la millor entitat i la millora activitat, una aportació econòmica que pretenem serveixi com un ajut i incentiu a les entitats guanyadores per tal que continuïn promovent la participació cívica i social. Pel seu costat el premi d’honor a la trajectòria continua sent una obra feta per a l’ocasió per un autor de la nostra ciutat que, enguany, ha esta l’artista Miguel Àngel Gonzalez amb una digníssima obra.
El Jurat que ha tingut que valorar entre les més de setanta propostes per a les diferents modalitats estava composat per representant de diferents àmbits com són el President de la Federació d’Associacions de Veïns de Lleida, el president del col·legi de periodistes de Lleida, el president de la Federació de Cases Regionals, un catedràtic de sociologia de la Universitat de Lleida, el director de l’Escola de Participació Ciutadana, el cap d’Acció Participativa de l’Ajuntament de Lleida i estava presidi per mi mateix. Estic convençut que les deliberacions fetes per aquest jurat l’han dut a atorgar els premis amb un gran encert.
Pel que fa als premiats dir que han estat entitats i persones dels que no hi ha cap dubte de la seva implicació en la societat lleidatana, que ho fan des de perspectives diferents però tots ells amb la mirada posada en la cohesió social i la millora de la convivència. Els premiats en aquesta edició han estat els següents: per a la millor entitat premi ex aequo a la Fundació Arrels de Sant Ignaci i a l’Associació de Veïns de Pardinyes (ORVEPAR), la Fundació Arrels per la seva implicació en l’atenció social i a l’AV de Pardinyes perquè sempre s’ha caracteritzat d’una gran riquesa en la participació dels seus veïns. El premi a l’activitat participativa ha estat pel Pessebre vivent de Magraners que organitza l’Associació Cultural l’Hangar de Magraners el segon més antic de Catalunya i en el que participen més de tres-cents veïns de barri. Finalment el premi d’Honor a la trajectòria ha esta pel senyor Manolo López, actual president de l’Associació de Veïns de Balàfia que té una llarga trajectòria participativa i d’implicació en la vida pública de Lleida. La meva felicitació i reconeixement tots ells. Desitjo que aquest premi sigui un al·licient per molts altres lleidatans i lleidatanes que treballen, de manera altruista, per la millora de la qualitat de vida d’aquesta ciutat.

El dia de Extremadura a Lleida

Prego de inici del dia de extremadura a la nostra ciutat. Una breu reflexió buscant algunes de les moltes semblances que hi ha ente aquests dos territoris, salvant les distàncies.

Extremeñas y extremeños, por origen o por sentimiento, hoy os encontráis reunidos en esta sala para iniciar los actos de celebración de la festividad más representativa de la comunidad autónoma de Extremadura, una comunidad de hombres y mujeres con arraigadas tradiciones y secular cultura.

Permitirme que antes de nada agradezca a la junta del Centro Extremeño que haya pensado en mi para hacer lectura del pregón que da inicio a los actos de celebración del día de la fiesta oficial de Extremadura.

Es un honor que os agradezco muy sinceramente…

Desde el año 1985 en que se designó institucionalmente el día 8 de septiembre como el DIA de Extremadura, esta fecha se ha convertido en la jornada de celebración y reconocimiento de los rasgos propios que dan identidad a Extremadura y sus gentes.

Unos rasgos que se han ido forjando a lo largo de los siglos y han impregnado el carácter de muchos de sus hombres de Pro como ha quedado patente históricamente. Desde los tiempos de los conquistadores en que nombres como Hernán Cortés, Pizarro, o Pedro de Valdivia enaltecen el origen extremeño, a los más actuales como, por ejemplo, el primer presidente de la Junta de Extremadura autonómica Juan Carlos Rodríguez Ibarra que, con acentuada personalidad, ha sido durante los últimos años quien la presidía y representaba. Responsabilidad que asume en estos momentos el actual presidente: Guillermo Fernández Vara.

Personas todas ellas que han hecho historia.

Hoy, Lleida, con el centro Extremeño al frente, y dentro de lo que el refranero catalán denomina la vuitada, se une a los 383 municipios extremeños en esta entrañable celebración del Día Nacional de Extremadura, de la misma manera que ayer celebraban las instituciones públicas y el conjunto de la sociedad civil de nuestra ciudad, entre los que se encontraban miembros del Centro Extremeño, la diada nacional de Catalunya.

Una festividad que en su sentido actual, el de fiesta de la comunidad, es joven, solamente tiene 23 años, dos menos que la comunidad autónoma, pero que ja estaba fuertemente arraigada en el imaginario colectivo por coincidir con la celebración de la virgen de Guadalupe, evidentemente la originaria, la extremeña.

La virgen de Guadalupe y todo lo que la envuelve ha estado siempre presente en la historia de Extremadura como cuando los reyes encomendaron, en el convento del mismo nombre, a Cristóbal Colon su histórico viaje.
La festividad oficial de una comunidad ha de estar arraigada a su historia y sin duda la virgen de Guadalupe ha acompañado a los extremeños a lo largo de su historia formando parte de su acervo cultural.

Estamos celebrando la festividad de la comunidad autónoma de Extremadura.

Lleida y Extremadura, en su conjunto, tienen, salvando las distancias, grandes similitudes que me gustaría destacar. Porqué, siendo cierto que la tierra en la que uno nace siempre se lleva en el corazón el hecho de que se asemeje a la tierra donde decidimos vivir y trabajar seguro que ayuda, y mucho, a que nos sintamos igualmente en nuestra casa, más aún, si existe un sentimiento de agradecimiento mutuo.

Dicen los entendidos que el nombre de Extremadura le viene de la época de la reconquista cuando se denominaba con este nombre a los extremos fronterizos del reino, siendo la actual Extremadura la que ocuparía los territorios a los que se denominaba la extremadura leonesa. Esta posición en el extremo oeste y fronteriza es una característica que también ha tenido y tiene Lleida con referencia al resto de Catalunya.

También Extremadura como Lleida ha padecido recurrentes procesos migratorios a lo largo de su historia que han limitado su capacidad de crecimiento y desarrollo. Flujos de personas que han estados vinculados en Extremadura a la conquista de América y en Lleida a la ocupación de nuevas tierras tras la reconquista de Valencia.

Pero no sólo las migraciones voluntarias para la repoblación han influido en la disminución demográfica de estos dos pueblos. Han sido los conflictos bélicos los que han provocado su despoblación de forma más radical, si cave, recordemos como la Guerra de la Restauración portuguesa del siglo XVII afectaba a Extremadura en la misma medida que lo hacía la Guerra dels Segadors a Lleida. Son estos y sucesivos conflictos bélicos los que de manera constante han afectado a Lleida y Extremadura, provocándoles pobreza i subdesarrollo.

Pero sobre todo en lo que más se asemejan Lleida y Extremadura es en el gran potencial que tienen ambas colectividades.

Un amplio abanico de recursos naturales encabezados por el agua dotan a Extremadura como a Lleida de una capacidad de desarrollo económico basado en la agricultura de regadío que incide de manera muy positiva en su producto interior bruto y generando riqueza y bienestar.

La producción de energía es otro de los puntos fuertes que nos asemejan. En ambos casos son zonas excedentarias en la producción de energía, un excedente que es exportado solidariamente a otras regiones. Digo solidariamente porque su producción se realiza en base a tecnología que comporta cierto riesgo.

Finalmente y por no hacerme demasiado largo apuntare la apuesta decidida del gobierno de Extremadura por incorporar las nuevas tecnologías en todos los ciclos formativos y que ha tenido un reconocimiento internacional. Buena prueba de ello es el premio a la Innovación Regional en su modalidad de Sociedad de la Información que le fue concedido por la Comisión europea en el año 2004 por el proyecto GNU/LinEx. Apuesta que en Lleida se ha traducido en el parque Científico y Tecnológico, Agroalimentario de Gardeny, así como el reconocimiento a la apuesta por la innovación del ayuntamiento de Lleida que representa el hecho que nuestro alcalde presida la comisión de las nuevas tecnologías de la Federación Española de Municipios.

Concretando, podemos afirmar que son muchos y en ámbitos diversos los puntos de similitud entre Lleida y Extremadura los que nos dibujan trayectorias paralelas. Por todo ello la celebración del Día de Extremadura en Lleida ha de ser vivido por los extremeños catalanes o los catalanes extremeños, como mejor queráis, con plena intensidad y emotividad, porque al final de los hechos históricos, de los territorios, de las culturas, de los recursos, de las banderas…etc. encontramos lo más importante: las personas. Tengan los apellidos que tengan y provengan de donde provengan. Porque son los hombres y mujeres y su realización personal lo que ha de mover a los responsables públicos en su actividad política.

Quisiera finalizar recordando una de las estrofas del himno de Extremadura que nos la muestra en positivo, ecológica, con los valores que están en alza y son el objetivo de las sociedades modernas y todo ello en tres versos. Dice así:

El aire limpio
Las aguas puras
Cantemos todos extremadura

Gracias

Un nou local social

El col·lectiu cultural de cappont recorda un dels seus fundadors fican el seu nom a una de les sales del nou local social: l'Andreu Cobo


Fa unes setmanes es va inaugurar el nou local del Col·lectiu Cultural de Cappont. Aquest canvi d’ubicació respon al compromís que es va adquirir per part de la Regidoria a l’inici de la legislatura. El trasllat era la conseqüència d’una voluntat de racionalitzar l’ús i el cost dels espais municipals que eren utilitzats per diferents entitats. Un dels edificis que estava afectat per aquesta política era el del Calpe Toló, que era on el Col·lectiu tenia la seu fins a aquest moment. Encara que feia uns anys que es veia necessari prendre una decisió respecte aquest edifici, la decisió s’havia anat demorant per uns o altres motius.
El procés de selecció d’un nou local per al Col·lectiu Cultural va ser compartit permanentment amb els membres de la seva Junta. Des de la Regidoria de Participació Ciutadana es pretenia que la decisió final fos compartida i no imposada. Considero que el resultat ha estat força satisfactori i així ens ho han manifestat des del Col·lectiu.
Després del temps necessari per fer actuacions d’adequació del local així com per traslladar d’un a l’altre local tots els materials del qual s’havia anat dotant del col·lectiu es va fer la inauguració de la nova seu. Aquest dia vaig tenir una grata sorpresa, els diferents espais del nou local tenien el nom de persones que havien estat vinculades al Col·lectiu al llarg de la seva història. Una de les persones que donava nom a una d’aquestes sales era l’Andreu Cobo una persona especial, també per a mi.
L’Andreu Cobo va ser un dels fundadors del Col·lectiu Cultural de Cappont, un Col·lectiu que va néixer, fonamentalment, perquè la relació d’algunes persones del barri implicades socialment amb l’Associació de Veïns d’aquell moment no era la idònia. Aquests homes i dones van considerar que des de la cultura també es podia treballar pel barri de Cappont, per la ciutat, per una societat diferent. Recordant els versos del poeta diria que treballaven per una cultura entesa com un compromís i no com un luxe dels neutrals.
Els itineraris de la vida ens porta per moments i circumstàncies que et sorprenen i t’emocionen. Amb aquest canvi de local, he recordat la meva relació amb un dels fundadors del Col·lectiu Cultural de Cappont, l’Andreu Cobo, que va marcar la meva vida. L’Andreu va ser una de les persones que més va incidir en la meva trajectòria personal i ho va fer en uns anys de la vida en el que tot té importància i tot el que et passa modela la teva personalitat. Amb l’Andreu vam compartir moltes hores del dia durant uns quants anys. Laboralment, socialment i políticament, compartíem militància política al PSUC. Ell va ser l’home que em va iniciar a la política. L’any 1974 quan encara vivia el dictador ja fèiem junts actuacions polítiques clandestines. No podien ser de cap altra manera en aquells temps. Amb ell vam compartir moments de tota mena, agradables i desagradables, fins i tot el que va marcar la resta de la seva curta vida com va ser el moment en que li van diagnosticar el tumor cerebral. Un tumor que va incidir dràsticament en ell. L’Andreu una persona forta que va lluitar intensament però que no va poder vèncer aquest enemic i la malaltia se’l va emportar.
Per tot això veure que la Junta del Col·lectiu Cultural de Cappont havien dedicat a l’Andreu Cobo una sala al nou local em va satisfer i em va fer recordar moments importants de la meva trajectòria vital. Aquest va ser un d’aquells fets que et recorden qui ets, d’on vens i quin és el sentit de la responsabilitat que com a regidor tens vers la teva ciutat i les seves persones. A la dictadura, la política era platònica les idees eren el més important, amb la democràcia la política es converteix en aristotèlica i totes les persones són importants i el terme mig ha de ser la guia d’un bon govern. Un bon govern ha de fer política i com va dir Aristòtil la política és l’art de fer felices a les persones, d’aconseguir el seu benestar. Per això estic content d’haver aconseguit amb aquest canvi de local una mica més de benestar i de felicitat a les persones de Cappont

El procés participatiu del Parc de les Basses

Aquest article d'opinió es va publicar a la premsa local de Lleida als diaris Segere i La Mañana. L'article vol resumir el que ha estat un procés participatiu, que des de la Regidoria de Participació Ciutadana es va endegar, per tal que el conjunt de ciutadans de la nostra ciutat digués quelcom sobre com vol que sigui el futur parc de les basses

Als anys cinquanta al nostre país millorava la situació econòmica i afluixava la repressió política, al mateix temps que s’obria al món mostrant les seves potencialitats turístiques. Espanya se convertia així en el referent del sol i platja de tota Europa. Per a la majoria de lleidatans gaudir d’aquests bens no estava al seu abast i pensar en un dia de platja era una fita difícil d’aconseguir. Anar a la platja amb vehicle privat era privilegi d’un molt reduït nombre de famílies i l’oferta del transport públic per traslladar-se a la costa era inviable ja que el temps que requeria per anar i tornar era tant gran que el viatge no sortia a compte.
Tot plegat van fer decidir a Francisco Pons, l’Alcalde de Lleida en aquell moment, a construir el Parc de les Basses a l’any 1958. Unes instal·lacions que durant vàries dècades van ser referència d’esbarjo per a la gent de Lleida però també per a molta altra de tot l’estat i, fins i tot, de l’estranger.
Però, el pas del temps va fer canviar els hàbits dels lleidatans que conjugat amb una major oferta de piscines privades i públiques (com les que el mateix Ajuntament obria als barris), un elevat cos de manteniment del parc i el seu poc ús van dur a una progressiva degradació del que havia estat un parc emblemàtic.
Amb aquests antecedents l’Ajuntament de Lleida es va plantejar la remodelació del parc de les basses i ho va voler fer amb el màxim de consens ciutadà. El Procés de participació ciutadana iniciat amb aquest objectiu va tenir una primera fase en la que van participar polítics de les diferents regidories així com tècnics especialistes en diverses disciplines.
Un cop finalitzada aquesta primera fase l’equip de govern va considerar necessari ampliar el procés participatiu al conjunt d’entitats de la ciutat. Es tractava d’aconseguir que en el projecte de remodelació del nou parc de les bases es veiessin reflectides les propostes, idees i inquietuds del major nombre de persones. Era la premissa per a que el resultat final fos el desitjat, un parc familiar per a totes les edats i del que es pogués gaudir tot l’any.
En el procés de participació ciutadana desenvolupat han participat, d’una o altra manera, més de 3000 persones, més de 500 de les quals han fet aportacions. Les entitats participants han estat 150 que provenien d’àmbits tant diferents com les associacions de veïns, l’esport, la cultura, la salut, la gent gran, la educació, els col·legis professionals, etc.
Per facilitar la participació ciutadana s’han utilitzat diferents mitjans dels que es contemplen al Reglament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Lleida com són els tallers de projectes, consells territorials, enquestes, OMAC, etc. fins i tot el concurs de dibuix del Club Banyetes ha tingut com a lema d’enguany “pinta les Basses”.
Han estat nombroses les reunions informatives realitzades per tota la ciutat amb entitats i persones individuals que han enriquit la reflexió i el debat al voltant de com volem que sigui el futur parc de les bases.
S’ha distribuït a través de la revista municipal i els centres cívics 50.000 enquestes per a que tothom digués la seva. S’han recollit moltes aportacions a la bústia de suggeriments que s’ha anat traslladant, amb l’exposició del procés participatiu, per centres cívics i locals socials, així com a la web de la Fundació Paisatge Urbà.
Ha estat, doncs, un procés participatiu que es va iniciar per la voluntat de l’equip de govern i que ha comptat amb la implicació de tots els que treballen a la regidoria de Participació Ciutadana. Un procés que ha utilitzat els recursos participatius que el Reglament de Participació Ciutadana va aprovar en el passat mandat per totes les forces polítiques de l’Ajuntament.
Els elogis que aquest procés participatiu ha rebut per part de tots els grups municipals confirmen l’encert d’haver-lo desenvolupat i, el que és més important, segur que afectarà positivament al resultat final: el nou parc de les basses.
Joan Gómez

PREGÓ DE FESTES Festa Major dels Blocs de Joan Carles

El següent pregó el vaig llegir a la Festa Major dels Blocs Joan Carles de Lleida. Està escrit en castellà perquè així m'ho van demanar.


PREGÓN BLOCS JOAN CARLES


Primero que nada quiero agradecer de una manera muy especial a la Junta de la Asociación de Vecinos, el hecho de que me dejeis compartir con vosotros el inicio de vuestra fiesta y, también, haberme permitido pronunciar este pregón de la Fiesta Mayor de los Bloques Juan Carlos 2008.

En mi experiencia vital los Bloques Juan Carlos tienen su presencia. De todas las imágenes que tengo en el recuerdo quiero destacar tres:

Ø Como muchos de vosotros recordareis hasta principios de los años 60 este lugar era zona de cultivos por ello la primera imagen que me viene, siendo yo muy pequeño, es la de árboles arrastrados y amontonados por las máquinas y la de un tractor circulando con un Guardia Civil acompañando al tractorista. La ocupación de estas tierras por el Ministerio no fue fácil.
Ø La segunda imagen es la de caras reflejando el miedo, la angustia y enrojecidas por el resplandor de las llamas de una de las casetas ardiendo.
Ø La tercera es la de centenares de niños que asistieron a un espectáculo de títelles en el colegio de Santa María de Gardeny. Unas títelles que organizamos un grupo de jóvenes de la parroquia de Santa Teresita, tengo que decir, sin embargo, que el éxito de convocatoria impidió la realización del espectáculo.

Vuestra historia la tenemos presente muchos lleidatans. la Historia de las 904 viviendas que conforman los Bloques Juan Carlos, no ha sido fácil, por eso, de vez en cuando, vale la pena recordarla. Hace falta conocer el pasado para poder valorar el presente y trabajar para el futuro que deseamos.
Ahora, hoy, estamos en los inicios del siglo XXI, estamos entrando, en la que dicen, tiene que ser la era de la libertad, la comunicación y la justicia... pero atención, no perdamos el mundo de vista ... no tenemos que perder de vista de donde venimos, lo que somos y lo que deseamos para nosotros y nuestros hijos:
Los Bloques Juan Carlos tienen que tener la habilidad de preservar la memoria desde los inicios, desde los huertos que había en esta zona hasta las últimas infraestructuras pasando, como no podía ser de otra manera por el recuerdo de las casetas de madera...
desde los tiempos en que el barrio no existía y llegar hasta aquí era salir de Lleida, ir a la huerta, hasta hoy, que es LLEIDA, en mayúsculas...
Un barrio como los Bloques Juan Carlos que tiene consideración por todo aquello que habéis hecho con el fin de mejorar la calidad de vida, pero que también tiene proyecto de futuro, y esperanza en aquello que el tiempo ha de deparar ...
Que tiene ilusión, la que, todos juntos, pequeños, jóvenes y adultos, hombres y mujeres, tenemos que poner en todas y cada una de las propuestas, iniciativas o buenas ideas que garantizarán el futuro próspero y cohesionado de los Bloques Juan Carlos.
Por todo ello, lo que más nos interesa de los Bloques Juan Carlos son: LAS PERSONAS.
Al fin y al cabo, LAS PERSONAS, son el mayor potencial de cualquier barrio, pueblo, ciudad, o país, por remoto que esté.
LAS PERSONAS son, SOMOS, la auténtica marca de calidad que distingue cualquiera de los rincones del planeta. Hombres y mujeres que, como vosotros, se levantan cada día por la mañana, con nuevas inquietudes, nuevos retos, nuevas ilusiones, nuevo empuje ... día a día, paso a paso, segundo a segundo.

Personas que van protagonizando los pequeños grandes avances que hacen historia. Personas que influyen con su trabajo, con su dedicación, con su lucha en cambios que afectan a tantas familias. La historia, de éste vuestro barrio, está llena de nombres que son referente, quiero recordar a alguno de ellos como el de Chacon, Arnedo, Luzón, Perez, Cortijo, Alarcon entre tantos otros.
Desde los recuerdos y enseñanzas de los mayores del barrio hasta las risas, a las esperanzas y al futuro indiscutible de las niñas i niños que hoy crecen en este barrio.

Ésta es una parte esencial de vuestro potencial humano. Aquello que sois y aquello que nos hace sentir orgullosos.

Pero lo importante hoy es vuestra Fiesta Mayor.
Y La Fiesta Mayor es, sobre todo, la expresión alegre y desenfadada de la vitalidad de un barrio.

Me consta que habéis preparado una fiesta mayor a conciencia, como cada año, con espacios para todo y para todo el mundo: festival infantil, disco móvil, bolos, juegos de mesa, baile popular, aquel elemento tan entrañable cómo es el fútbol entre solteros y casados..., mucha música y bailoteo, y la dulzura de la chocolatada para todos ...
En fin, todo un conjunto de actividades que os divertirán y ayudaran a sonreír, a compartir, a disfrutar de una fiesta que os cohesiona y os ilusiona. VUESTRA FIESTA MAYOR. La que desde hace mucho tiempo hacéis posible desde la culminación del compromiso y el trabajo.
Repito: estoy encantado de compartir con vosotros este inicio de fiestas, permitidme decir, para acabar:
SEÑORAS, SEÑORES, AQUÍ EMPIEZA LA FIESTA MAYOR 2008 DE LOS BLOQUES JUAN CARLOS.
MUY BUENA FIESTA MAYOR
Por muchos años, y enhorabuena.

Conciliació

L’aposta per la conciliació d’Àngel Ros


La ciutat de Lleida té una dimensió territorial que la caracteritza per tenir tots els serveis a una distància no superior als deu quinze minuts de distància del transport públic. Aquesta condició fa que, a priori, la distribució de les tasques a realitzar quotidianament pels ciutadans no tingui la carrega de consum de temps en desplaçaments que tenen a les grans ciutats.

A més, l’evolució econòmica i social de les societats occidentals, i amb elles la de Lleida, ens porta un estat de benestar que ha millorat enormement la nostra qualitat de vida, però, a la vegada, ha distorsionat la nostra distribució del temps per a les diferents obligacions, necessitats o inquietuds que ens són consubstancials de les persones com a éssers socials.

Una bona mostra del que diem és l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació que ens permeten estar permanentment connectats al món més enllà del nostre entorn immediat: telèfon mòbil, internet, correu electrònic, etc. Però, alhora, estan fent que la nostra jornada laboral no finalitzi quan sortim del lloc de treball sinó que es perllongui més allà de l’horari laboral tradicional.

Al mateix temps el progrés ens està permetent utilitzar tota una sèrie d’estris que faciliten o supleixen activitats domèstiques que han requerit, històricament, moltes hores de dedicació per a desenvolupar-les i en molts casos una discriminació social per a qui les desenvolupava.

Modificacions en l’elecció del nostre lloc de residència, de la nostra manera de viure i distribuir les tasques en el temps afecta a aspectes de la vida i la convivència que no poden suplir les màquines com són la cura, l’amistat, l’estima, etc. i demanden una reflexió profunda i d’apostes decidides en les que participin el conjunt d’agents que hi estan implicats.

Propostes com les que està fent i duent a terme Àngel Ros que es basen en la cooperació interinstitucional i amb els agents socials. Propostes que tenen com a objectiu millorar la qualitat humana de la ciutat de Lleida i amb ella la dimensió fraternal de tots els seus ciutadans.

Una reflexió del conjunt d’agents implicats que ens permeti donar una resposta coherent que possibiliti, mitjançant polítiques sobre els nous usos del temps, un millor aprofitament dels recursos existents.

ÀNGEL ROS PER UNANIMITAT

El passat 3 de febrer el PSC va reunir els seus militants de la ciutat de Lleida per elegir al seu cap de llista de la candidatura per a les properes eleccions municipals de la nostra ciutat. La proposta de nomenar candidat a les eleccions municipals del company Àngel Ros va ser aprovada per unanimitat. Va ser una de les assemblees més multitudinària dels darrers temps, van ser molts els companys que van voler estar donant suport explícit a l’Àngel Ros. Tots els militants teníem clar, sense excepcions, sense fissures, que en aquell acte polític presentàvem al millor candidat per tirar endavant els reptes que la Lleida del segle XXI té plantejats. Aquest era el principal motiu que va impulsar als militants per donar el suport explícit al candidat amb la seva presència i el seu vot.
Algú va dir fa temps, i tenia raó, que el partit que millor representa la societat dels pobles i ciutats és el partit dels socialistes perquè la seva militància és diversa i variada, lliure, com la mateixa societat, com ho és Lleida. Per això té un valor afegit el fet que la candidatura d’Àngel Ros tingués el suport unànime de tota la militància socialista.
La presentació per part de l’alcaldable socialista de les línies mestres de la proposta política que es durà al programa de govern municipal va ser un acte generador d’il·lusió, no va ser una assemblea més, va ser un moment polític que tots els reunits vivíem com a històric, feia temps que no sentia tants aplaudiments, tant sentits i tan sincers. Els socialistes presents en aquella assemblea sentíem que estàvem sent protagonistes, en primera línia, d’un projecte de futur engrescador per la nostra ciutat, una ciutat que ens agrada i que volem millorar. Que volem que afronti els reptes presents i futurs amb capacitat integradora, que generi progrés compartit, que tombi barreres i construeixi ponts, en definitiva, una Lleida que sigui humana, lliure, justa i solidària. Un projecte perquè Lleida avanci, perquè als socialistes, i primer que tot ens agrada Lleida. I el nostre candidat la porta a la sang i a l’ànima.
Contrasta aquesta assemblea de companys del PSC amb la situació que viuen altres partits a les terres de Lleida. Sols cal veure els titulars de premsa per a donar-se que alguna cosa està passant en CiU. Candidats que semblaven que estaven destinats a ser la ma dreta del cap de llista a l’alcaldia de Lleida prefereixen renunciar a participar en la llista municipal. Pel seu costat el Consell Comarcal del Segrià, amb el seu president al capdavant, critica la manca de sensibilitat municipalista del president de la Diputació i candidat convergent a l’ajuntament de Lleida, Isidre Gavín, i això que són del mateix partit polític. Per no enumerar les poblacions en les que Convergència Democràtica presenta un candidat a l’alcaldia i Unió Democràtica un altre de diferent, i es diu que han pactat la pau de la federació fins després de les eleccions municipals. Són alguns dels fets que succeeixen a CiU i que coneixem pels mitjans de comunicació i això que normalment els periodistes sols presenten, de la vida interna dels grups polítics, la part d’iceberg que més es veu, tots sabem, que la part de l’iceberg que no es veu sol ser més gran, més profunda, més grisa. El nostre partit, per contra, és tot il·lusió. Ara més que mai. Perquè el candidat il·lusiona i se t’encomana. No ho diem nosaltres només. Per dedicació i qualitat Àngel Ros és la millor aposta per a liderar Lleida en els propers anys. Per preparació, per capacitat de treball, per garantia d’estabilitat, per il·lusió, perquè li agrada Lleida i no s’està de dir-ho. I sobretot, i molt important, perquè la porta al cap i té un projecte de present i de futur, engrescador, modern, per una Lleida en la qual hem de viure i conviure cada vegada millor, amb civisme, educació, tecnologia, projecció exterior, amb més benestar i amb més orgull. Ser de Lleida és un orgull per a tots els que hi vivim i ens agrada. Amb l’Àngel Ros tenim la garantia que ell n’està orgullós, de Lleida i de la gent que hi viu amb la qual vol continuar construint la ciutat cap al present i cap al futur

Ya estem preparant les propostes a les eleccions municipals

La manca d'arguments de Gavín

Fa uns dies escrivia en l’article d’opinió “Lleida m’agrades” com l’oposició a l’Ajuntament de Lleida havia iniciat la campanya electoral de les eleccions municipals amb desmesurada antelació i amb una dinàmica que, de seguir la línia que portava, reproduiria la barroera i nefasta campanya de 1987. En aquell moment feia aquesta reflexió a partir del que es deia a la pàgina web del cap de l’oposició a Lleida i que paral·lelament, de manera orquestrada, es repetia insistentment als mitjans de comunicació per ell mateix i per altres membres del seu equip. L’article denunciava ja en aquell moment que a partir de fets anecdòtics l’oposició volia generar un estat d’opinió negatiu i encrespat en la ciutat de Lleida.
En aquests moments passades unes setmanes, malauradament, la meva percepció inicial s’està confirmant. El cap de l’oposició està deixant de banda els assumptes importants de ciutat que són els que interessen realment als lleidatans i sols es preocupa per centrar la mirada de l’opinió pública en aquelles anècdotes intrascendents per a la ciutat però que ell i el seu equip s’encarreguen de magnificar per pura estratègia. L’única explicació que es pot donar a aquesta situació és que l’equip de Gavín és conscient que no tenen una proposta alternativa real a l’equip de govern encapçalat pels socialistes i per això fan soroll mediàtic pensant que d’aquesta manera s’impedirà veure i comparar els programes i les propostes dels diferents grups.
La prova que demostra el que estic dient és el fet que Convergència i Unió utilitzi els plens municipals per focalitzar tot el debat en l’autoria d’un power point i d’un correu electrònic. Que el cap de l’oposició utilitzi el Ple de l’estat de la ciutat per fer aquestes denúncies i centrar el debat al voltant d’aquest fet i deixi de banda l’ocasió, immillorable per un grup en l’oposició, que representa el debat de l’estat de la ciutat per remarcar els aspectes, que ell i el seu grup, consideren negatius de la gestió municipal realitzada al mateix temps que aprofita per fer les seves propostes polítiques alternatives i així eregir-se en alternativa creïble per a les properes eleccions municipals, és, senzillament, incomprensible. Però sorprèn encara més que es reafirmi en aquesta estratègia i sigui aquest el mateix argument utilitzat posteriorment en el ple ordinari on, teòricament, es debat la política municipal i es fiscalitza la gestió de l’equip de govern.
Que un partit i els seus membres critiquin les actuacions i les polítiques dels altres partits entra dins del joc democràtic, sempre i quan no afectin a la integritat moral de la persona o l’activitat a la qual es critica, i és evident que allò que denuncia Gavín no és el cas. Tots hem estat i som criticats, jo mateix he estat criticat en un to no gaire amable a la pàgina web del Gavín i no per això m’he rasgat les vestidures tot i que alguns dels comentaris ratllaven la manca d’educació. No vull dir amb això que m’agradi la crítica, però el que és segur és que deploro la que no és constructiva i porporcional.
Per això sorprèn que el líder local de CiU denunciï una persecució a la seva persona quan els titulars dels diaris sols parlen de les denúncies que ell fa a terceres persones. Que parli de boicot quan els altres opinen o simplement l’interroguen en un acte públic i obert a les preguntes dels assistents és com a mínim sorprenent. Cal fer evident i desautoritzar l’actuació negativa del cap de l’oposició, per això des de l’equip de govern s’ha realitzat una auditoria del sistema informàtic de la Paeria que demostra la incorrecció de les afirmacions realitzades, de manera tant transcendent, pel cap de l’oposició. La rectificació que requereix la incertesa de les seves afirmacions hauria de ser de la mateixa dimensió que la denúncia feta però sembla que aquesta no és la intenció. És més sembla que el nacionalista pensa i aplica el dit popular de “mancilla que algo queda”.
Els fets d’aquests dies donen a entendre que Gavín està desorientat i no sap per on criticar la gestió troncal de l’equip de govern per això se’n va per les rames. La renovació que diu vol per a Lleida no es veu proposada per enlloc, per contra, es dedica a utilitzar la caixa de ressonància de l’activitat política local que és el Ple municipal per parlar de coses que als ciutadans preocupen molt poc. Parla de joc brut quan no juga del tot net i es fa evident la seva mancança de propostes i de renovació tal com denuncien les joventuts socialistes.

Article publicat al diari gratuït Bondia el dia 12 de juliol

Apunt 6: Menyspreu d'Artur Mas pels vots

Dia sí i dia també Artur Mas està apel·lant a que el proper govern de la Generalitat ha de ser encapçalat pel cap de llista de la formació o federació política que obtingui més escons. En aquest plantejament hi ha, com a mínim, un menyspreu de Mas cap a els electors considerats individualment. Dic que menysprea els votants o, com a mínim, no considera que tots siguin iguals i el seu vot tingui el mateix valor, ja que si realment considerés que el valor de tots els vots és igual el seu plantejament de que governi el partit-federació amb més escons hauria de ser diferent i plantejar que hauria de governar el partit o coalició amb més vots. No hauria d’oblidar que els electors seran representats segons la distribució d’escons que estableix el règim electoral transitori establert a l’estatut de 1979. L’altre aspecte que Mas hauria de tenir en compte és que són tan lícites les coalicions que es fan abans com les que es pacten després del resultat electoral. Dic això perquè Mas representa una Federació de dos partits Convergència Democràtica i Unió Democràtica per tant el que hauria de fer, si vol ser escrupulós amb la tesi que defensa de que governi l’opció que obtingui més escons, és diferenciar en la seva federació els escons de Convergència dels obtinguts per Unió i dir que ell no optarà a presidir el govern si Convergència no obté més escons que cap altra partit. Qualsevol altre plantejament és tendenciós i sols està plantejat des de l’interès particular d’aconseguir la presidència de la Generalitat sense que tingui, per a ell, gaire importància la voluntat del poble considerat ciutadà a ciutadà ni les majories que es poden establir al Parlament de Catalunya que és, en definitiva, on s’elegeix el President de la Generalitat.

Les prioritats en la despesa a les institucions governades pel PP

He rebut un mail en el que es facilita una sèrie de detalls de la visita de Benet XVI a València que són força interessants i com que no tindran difusió en els mitjans de comunicació comercials he considerat oportú penjar aquesta informació en aquest blog, així aquells que accedeixin i els interessin puguin tenir aquesta informació.


QUE SE SEPA:1. Hace más de un año el Gobierno de España, para intentar disminuir la gran deuda de la Seguridad Social, repartió entre las Autonomías una enorme cantidad de millones de euros. La Comunidad Valenciana, una vez recibido esos fondos, decidió que con ellos podía hacer "lo que estimara más urgente", no dio ni un céntimo a la Sanidad y consideró prioritario los preparativos para la Visita del Papa a Valencia y la celebración de la Copa de América. El resultado es que en Valencia, si a uno le sacan sangre, no pueden entregarle después una tirita, porque no hay dinero para ese derroche, mientras que se han invertido millones en preparativos de celebraciones, la primera la del Papa.2. Para que el Papa duerma una noche en Valencia se ha construido, dentro del Palacio Arzobispal, una suite de estancias lujosamente adornadas que han costado una fortuna y que sólo van a servir para una vez. Al mismo tiempo se han construido estancias para todos los obispos, dicen que en número de 85, que van a acompañar al Papa.3. Como preparativos de seguridad se ha decidido que las líneas de metro que pasan justamente por debajo del itinerario del Santo Padre sean cerradas y vigiladas después de un profundo examen por colocación de hipotéticas bombas. Es mucha casualidad que al día siguiente de la primera inspección haya habido un accidente que ha causado 42 muertos.4. Durante la estancia papal serán desactivadas las antenas repetidoras de los teléfonos móviles, para minimizar atentados, no colapsar las líneas y facilitar comunicaciones, dejando a medio millón de usuarios son cobertura.5. En todo el Centro de Valencia, y en las cercanías del recorrido triunfal, la policía, copiando a la policía norteamericana de Bush, ha visitado casa por casa pidiendo a los vecinos que hagan de espías y que comuniquen inmediatamente si han observado a alguna persona desconocida que haya alquilado recientemente pisos, por la sospecha de que pudieran ser terroristas que preparasen un atentado.6. Como se calculan para los días próximos unas temperaturas de 40 grados se han acondicionado, en todos los lugares en los que el Papa descienda de su papamóvil, sofisticados sistemas ocultos que crean miniclimas para rebajar la temperatura a unos 24 grados, con un coste aún no comunicado.7. Dada la descomunal aglomeración de gente que está prevista, y la ingesta abundantísima de líquidos, se van a proporcionar al público gratuitamente las botellas de agua que precisen, como medida muy previsora. Curiosamente, en los hospitales de Valencia, si un enfermo desea beber ha de comprarse la botella de agua en los expendedores de los pasillos a precio de un euro.8. Valencia se ha inundado de decenas de miles de urinarios-cagaderos que bordean las avenidas de mayor aglomeración de gente. El terrible calor, y la fealdad de dichas cabinas, dan una nota maloliente a la ciudad desde hace semanas, pero la pregunta es cuánto ha costado importar esos artilugios y qué va a hacerse después con ellos.9. Para hacer una misa con 3.000 concelebrantes se ha levantado un gran túmulo con un altar de 2.500 metros cuadrados en el espacio del antiguo río, convertido desde la Democracia en lugar de esparcimiento y paseo, pero con la gravedad de que para realizar tal obra ha sido preciso talar árboles, algunos muy antiguos, que daban sombra a los que corrían practicando deporte o simplemente paseando. También se ha levantado una costosa cruz luminosa de 35 metros de alto que será desmontada en cuestión de horas después de la visita.10. Los desgraciados vecinos que vivan en el centro, o en calles adyacentes al recorrido papal, tienen ya prohibido aparcar sus coches en dichas calles y han sido invitados a llevarlos a las afueras. Al mismo tiempo, los vecinos propietarios de garajes tendrán prohibido sacarlos al exterior, y no sólo eso, sino que tendrán que demostrar a la policía documentalmente que dichos vehículos les pertenecen.11. El gasto en jardinería del Ayuntamiento de Valencia, que es famoso por lo costoso (sólo el largo Puente de las Flores, hecho de jardines que se cambian por completo con cada estación del año, ya se lleva cantidades de dinero capaces de hacer rico a los concesionarios) se ha incrementado enormemente al cambiar las flores perecederas de los jardines por compuestos de colores amarillo y blanco, los colores del Vaticano.12. Como el servicio de taxis y autobuses quedará anulado, los enfermos crónicos que precisan atención ambulatoria en hospitales, por radioterapìa, quimioterapia y otras terapias, están padeciendo una angustia añadida para la que aún no se les ha dado solución.13. Desde hace casi un mes importantísimos puentes que atraviesan el antiguo cauce del río están cortados al tráfico por exageradas medidas de seguridad, causando un tremendo trastorno a los ciudadanos.14. El Ayuntamiento ha publicado un bando invitando a la población a que engalane sus balcones con banderas papales o el lema "Valencia te espera". A fecha del día 4 hay poquísimas, y un tercio de colgaduras indican "Jo no t'espere". Con seguridad, en la televisión no saldrá nada de esto.15. Para mantener el orden durante la visita, o no se sabe para qué, se han retraído de otras ciudades españolas 5.000 policías de uniforme.16. Como rechazo a toda esta serie de gastos fastuosos, impropios de una religión que en sus orígenes pregonaba la humildad y rechazaba la ostentación, se han producido algunos fenómenos de rebeldía. Por ejemplo, las largas colas, vigiladas por un ejército de municipales, por cierto, que se han formado en puntos donde los ciudadanos que lo deseaban firmaban un documento de apostasía, dirigido a la Iglesia y al Ministerio de Justicia, solicitando ser borrados de la lista de "católicos oficiales", pues por el simple hecho de haber sido bautizados sin su autorización cuando eran niños ahora multitud de españoles aparecen catalogados como católicos en las estadísticas, como por haber comprado una vez en El Corte Inglés aparecen como clientes permanentes y reciben publicidad. Al mismo tiempo, como acto muy pacíficamente agresivo, están proliferando los ciudadanos vestidos con camisetas negras en las que, en letras blancas, se lee la provocadora frase "Rita, ¿el Papa sabe lo tuyo?". Rita es la alcaldesa, conocida por determinadas y muy lícitas tendencias personales.17. Muchos propietarios de pisos con vistas al recorrido del papamóvil o a los lugares de la misa sí van a ganar muy lícito dinero y todo lo anterior les preocupa muy poco. Son los que están alquilando para unas horas sus balcones o pisos a precio hasta de 18.000 euros, como puede verse en fotos o anuncios publicados ya por la prensa.
QUE SE SEPA. NADA DE ESTO SE VA A DECIR EN TELEVISIÓN NI EN PRENSA, PARA NO MOLESTAR O PARA NO PASAR EL QUE LO DICE POR PERSONA DE IZQUIERDAS, DESAGRADABLE, IMPÍA, MALVADA, ATEA, PERVERTIDORA Y DESAGRADECIDA.Recordatorio: Jesús entró en Jerusalén montado en un burro y durmió esa noche al raso bajo un olivo.

El proper President de Catalunya

En un sistema d’elecció parlamentaria del president del govern governa qui té el suport de la majoria del Parlament. En aquests sistemes el President del govern no és elegit directament per la ciutadania com succeeix en els sistemes presidencialistes sinó que ho és mitjançant els representants parlamentaris que han estat elegits, prèviament, pels ciutadans. No entraré a valorar quin dels dos sistemes és el més adequat si el presidencialista on el d’elecció parlamentaria, això seria un altre debat, el que si cal fer és evidenciar el maniqueisme d’aquells partits que proposen un camí intermedi i amb les mancances dels dos sistemes, és a dir que el President sigui d’aquell partit que obté més diputats obviant, per tant, que ni el partit, ni el presidenciable, en qüestió ha obtingut la majoria absoluta de vots dels electors ni tampoc té la majoria necessària en suport parlamentari per ser elegit. La proposta de CiU de que ha de governar el partit que obtingui mes diputats és una prova més, i molt clara, que demostra que, a pesar de que legislatura que finalitza ha estat dedicada fonamentalment a l’Estatut, l’obra de govern ha estat important i serà valorada molt positivament pels electors, i ells ho saben. Uns electors que en base a aquesta obra de govern previsiblement tornaran a donar suport majoritari a l’esquerra, jo diria més, penso que els resultats faran possible un govern monocolor del PSC o amb algun pacte molt diferent del tripartit.

Montilla el proper president de la Generalitat de tots

Montilla en la Cadena SER (Foto: Pedro Menéndez)

El proper Consell Nacional del Partit dels Socialistes aprovarà, amb tota seguretat, la candidatura de Josep Montilla a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Tinc el convenciment que ho farà per unanimitat de tots els consellers nacionals, perquè el màxim òrgan de direcció del PSC coneix millor que ningú les característiques personals i polítiques del secretari general del partit. Sols cal fer una ullada a la història recent, en els anys que Montilla porta de primer secretari del PSC i, prèviament, com a secretari d’organització. En aquest temps ha demostrat a bastament la seva capacitat de lideratge i direcció, ha aconseguit fer que desapareguessin amb una actuació prudent i encertada les tensions, per altra banda normals per la dimensió i incidència pública del PSC, entre les diferents sensibilitats que convergeixen en el si del partit. Les dots per gestionar el dia a dia del partit són indiscutibles, sense protagonismes ni estridències però amb efectivitat.
Montilla no és una persona mediàtica que busca el titular fàcil i la foto ràpida, és per contra una persona discreta i rigorosa que fonamenta i argumenta les coses que diu i planteja.
En ell reconeixem una persona enormement coneixedora i preocupada per les coses que incideixen en la vida quotidiana dels ciutadans, treballa incansablement perquè el govern doni la resposta adequada a totes i cada una de les situacions que l’administració pública genera.
La seva solvència en la gestió dels assumptes públics està provadissima, recordem el seu pas per l’Ajuntament de Cornellà i l’etapa com a president de la Diputació de Barcelona, tot això abans de ser ministre d’Indústria.
El proper govern de la Generalitat de Catalunya tindrà un nou marc competencial més ampli fruit de l’Estatut d’autonomia recentment aprovat. Un Estatut que exigirà per al seu desenvolupament que el proper govern tingui una actuació seriosa i responsable, que aposti per la col·laboració amb Espanya i defugeixi de la confrontació tant habitual a les passades legislatures. Un govern que al mateix temps defensi amb fermesa els interessos de Catalunya. Recordant les paraules de Montilla “ Catalunya necessita un govern que resolgui problemes, no que en creï”.
Montilla és una persona seriosa, responsable i coherent, ningú ho discuteix, ni els seus adversaris més acèrrims. Són característiques que juntament amb les dots de gestió i direcció el converteixen en el líder idoni per presidir la Catalunya segura i estable que volem la majoria de catalans. Serà la majoria de catalans, amb els socialistes al capdavant, els que faran que hi hagi la correlació de forces necessària en el Parlament de Catalunya que faci possible l’elecció de Montilla com a President. Estic convençut que la distribució d’escons al Parlament de Catalunya farà inviable l’anomenada Sociovergència. Un govern de coalició entre PSC i CiU sols tindria sentit si fos la única possibilitat de govern estable per a Catalunya.
Estic convençut que Montilla serà el proper President d’esquerres que governarà per a tots els catalans. Serà la culminació del projecte col·lectiu d’una Catalunya inclusiva on tots els catalans són importants i on tots són partícips en el desenvolupament del projecte comú.
El primer secretari dels socialistes s’implicarà en el govern de Catalunya des del socialisme amb renovada il·lusió, amb visió de país i amb sensibilitat per tot allò que preocupa a les dones i els homes que viuen i treballen a Catalunya. Vull recordar aquí el que va escriure de Montilla una persona que el coneix molt bé com és el diputat al congrés Dani Fernandez que deia: “...tot just vint-i-quatre hores després de ser proposat -per unanimitat de la comissió executiva del PSC- candidat socialista a la Presidència de la Generalitat de Catalunya va començar a parlar de formació, de qualificació laboral, de recerca, de desenvolupament i innovació, d’infraestructures, de competitivitat... En definitiva de Catalunya”.
Montilla és, no hi ha dubte, el millor candidat a President de la generalitat. El President que necessita Catalunya per afrontar els reptes que els propers anys haurem de superar com a país.

Les apostes pel substitut de Montilla continuen

Al mes d’agost, segons ha comentat Zapatero, es produirà la substitució de Josep Montilla al capdavant del ministeri d’Indústria. Com sembla que les travesses per qui ha de substituir-lo no sols continuen sinó que sembla que es produeixen moltes més vull recordar aquí la que va ser la meva aposta personal i que ja vaig manifestar fa uns quants dies. Amb Zapatero coincideixo en moltes coses espero que amb això també.
Com que no té sentit tornar a inventar el ja inventat per saber quina era aquesta aposta sols cal que clikeu a l’enllaç de sota.

http://joangomezlopez.blogspot.com/2006/06/el-substitut-de-montilla-al-ministeri.html

Monopartit, bipartit, tripartit:

Monopartit, bipartit, tripartit:
Són algunes de les maneres de governar un país. Respondre a la pregunta, quina d’elles és la millor? Seria una tasca força complicada i dependria del moment històric i de la posició en el espectre electoral de l’interpel·lat. A Catalunya ha hagut abans del tripartit, que molts s’afanyen en desprestigiar permanentment, un bipartit. CiU no és un sols partit sinó dos i, encara que ho vulguin ocultar, també han tingut enrenous entre els dos partits que conformen la coalició. No ha estat mai una bassa d’oli la relació que han mantingut i les punyalades per l’esquena entre els líders de Convergència i Unió han estat a l’ordre del dia. Ara bé el govern en coalició és complex i la jove democràcia espanyola li costa entendre que quan la societat és plural i cap partit aconsegueix, per si sols, tenir una majoria parlamentària suficient per governar ha d’arribar als acords necessaris estables o conjunturals que li possibilitin governar. Sembla que la distribució d’escons a les properes eleccions autonòmiques del mes d’octubre mantindran una distribució de vots no massa diferent de l’actual la qual cosa obligarà a realitzar pactes entre els partits. Alguna de les opcions amb possibilitats reals són:

Monopartits:
- Govern del Partit Socialista, PSC. Seria l’única opció real de govern d’un sol partit i la més desitjable per a desenvolupar adequadament l’Estatut d’Autonomia. Es podria donar amb majoria absoluta o mantenint pactes conjunturals amb altres forces polítiques.
- Les altres possibilitats de governs monocolors, si Convergència i Unió continua com a coalició i sembla que serà així, sols serien (hipoteticament)-possibles amb els partits de PP, ICV i ERC individualment considerats i aquestes opcions són a priori no creïbles.

Bipartits
- La coalició de CiU és una de les opcions que difícilment pot aconseguir la majoria suficient per governar però té molt complicat obtenir majoria absoluta per no dir impossible. Fer-ho amb el suport extern del PP és complicat ja que amb el desprestigi que el PP s’ha guanyat els darrers temps el seu pes serà insuficient per ser la crossa de CiU al govern. Sense oblidar que Artur Mas és un oportunista polític al que interessa més la posició personal que el desenvolupament de polítiques que beneficiïn a la col·lectivitat, així o ha entès després de la seva actuació en la tramitació de l’Estatut la ciutadania i així li mostrarà votant-lo amb racaneria.
- La coalició del PSC amb algun altre grup del Parlament com podria ser ICV o ERC és una opció que té base real i possible, fins i tot podria ser una alternativa a haver de reproduir el tripartit.

Tripartits:
- Convergència +Unió + Partit Popular: és difícil que obtinguin un resultats que ho possibiliti. Per un altre costat seria una situació que difícilment seria entesa pels electors de CiU, sense tenir en compte que això representaria un pas enrera per Catalunya.
- Convergència i Unió amb els socialistes, és el que s’ha anomenat la sociovergència. Aquesta opció matemàticament és molt possible però voldria dir que el PSC i convergència perden tots dos vots i que no poden fer altres combinacions de pactes i aquesta és una possibilitat poc probable.
- Finalment el tripartit que es podria donar és el que ja s’ha produït en aquesta legislatura entre PSC, ICV i ERC. És una opció que té molts números per tornar-se a donar segons mostren els sondeigs però que evidentment de produir-se ho farà amb tants canvis en les relacions internes que no tindrà res a veure amb el tripartit conegut fins ara.

Són algunes de les combinacions que es poden donar a l’octubre. La meva opinió és que el PSC tindrà un increment de vots apropant-se bastant als resultats que sols obtenir a les generals de manera que serà possible un govern en minoria pactant puntualment amb altres forces. La segona opció que jo considero com a viable és la de governar el PSC amb una de les dos forces d’esquerra ICV o ERC. I en darrer extrem la opció realment possible és la del tripartit nacionalista i d’esquerres.

Ara toca més feina

Un cop refrendat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el passat dia 18 de juny pel 73,9% dels votants cal pensar en el futur. Un futur que ha de tenir com a premissa treballar per desenvolupar el nou marc estatutari amb l’objectiu de generar més benestar pel conjunt de ciutadans. El primer pas en aquest sentit serà la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els líders polítics han manifestat la necessitat de convocar-les el més aviat possible. D’aquest mateix parer és el President de la Generalitat Catalunya, Pasqual Maragall, que és qui té la potestat legal per fer-ho. En aquests moments es treballa amb dos dates possibles el 22 d’octubre o el 19 de novembre, sigui quina sigui de les dos, sembla que és segur que a finals d’any hi haurà nou govern, el temps ens dirà qui el presidirà.
El nou govern haurà d’endegar tot un seguit d’iniciatives legislatives destinades a desenvolupar l’Estatut aprovat com és per exemple el títol primer de Drets, Deures i Principis Rectors, encara que en aquests cas actuarà la disposició transitòria primera durant dos anys, mentre no es canviï la normativa, per a aquelles normes que estiguin en contradicció amb el nou text estatutari. Caldrà també que les Corts espanyoles es posin a treballar, i de valent, per modificar totes aquelles lleis que han d’adaptar-se al nou marc jurídic que, en referència a Catalunya, estableix l’Estatut. Són moltes i algunes de importància transcendental i que requereixen de l’aprovació de lleis orgàniques per ser regulades.
Per tant a partir de l’entrada en vigor del nou Estatut s’obren dos fronts de discussió política, un a nivell de Parlament espanyol i un altre al Parlament de Catalunya. En el primer cas s’hauran de modificar normes que adaptin les existents a la nova realitat, entre altres aspectes caldrà establir el nou marc d’actuació de la justícia a Catalunya reconeixent les noves facultats atribuïdes al Tribunal Superior de Catalunya, la creació del Consell de Justícia de Catalunya, així com les competències de la Generalitat sobre l’Administració de Justícia. També s’haurà de modificar les normes estatals per tal que tinguin en compte les noves competències financeres de la Generalitat, l’Agència tributària catalana, etc. Tot això sense oblidar l’esperit i la voluntat solidària que el nou model de financiació no oblida sinó que reforça. Estic convençut que els debats en el si del Congrés dels Diputats per tramitar totes aquestes modificacions legislatives tindran dos constants, una que consistirà en la permanent oposició del PP, esperem, però, que aquesta previsió no es compleixi per bé de la convivència amb la resta de territoris d’Espanya i que la sensatesa retorni al grup popular, i una altra que serà la plena voluntat dialogant de la resta de grups parlamentaris de Madrid per tal d’aconseguir els millors acords que donin els millors resultats pe tots.
L’altre front, el del Parlament de Catalunya, serà molt més complex de gestionar ja que hi haurà dos temes a tractar, entre molts altres, sobre els que, a priori, sembla que serà força complicat que tothom estigui d’acord i que requeriran d’un plus de bona voluntat per totes les parts. Un serà el de la distribució territorial i la configuració de l’administració local que es deriva de la creació de les vegueries que estableix el nou Estatut. L’altra serà la nova llei electoral. Pel que fa a les vegueries caldrà especificar, ja que l’Estatut aprovat no ho fa, quantes hi ha d’haver, quins han de ser els seus límits territorials i competencials, on s’ha d’ubicar la corresponent capital de vegueria i el seu corresponent consell. I parlant de distribució administrativa no hem d’oblidar que caldrà regular quin haurà de ser el paper dels Consells Comarcals en el nou marc organitzatiu. Pel que fa a la nova llei electoral caldrà veure si finalment el sistema electoral és estrictament proporcional i es fa una llei on tots els vots tinguin el mateix valor real. Garantir la representació adequada de tots els territoris no implica necessàriament que hagi demarcacions suprarepresentades i d’altres infrarepresentades. La possibilitat que dóna l’Estatut d’incrementar el nombre de diputats fins a 150, els 135 que hi ha en aquests moments, ha de servir per compensar els actuals desequilibris del sistema d’elecció apropant-nos a una major fidelitat de la màxima d’un home un vot.
Espero i desitjo que l’experiència que hem tingut els darrers mesos en el debat de l’Estatut serveixi per no tornar a caure en la mateixa situació i reservar per la cuina interna les discrepàncies i les sortides de to. Repetir als medis de comunicació els debats esgotadors en cada una de les modificacions legislatives que s’han de produir pot tenir conseqüències nefastes en l’electorat. Per contra tot el procés que s’ha d‘iniciar de desenvolupament de l’Estatut ha de servir per fer pedagogia sobre la importància que té i ha de tenir l’Estatut en la vida quotidiana de les persones, per al seu benestar i qualitat de vida. A partir d’ara han de quedar superades les estratègies de partit dirigides a situar-se en millor lloc a la foto finish que ha planat durant l’elaboració de l’Estatut. S’ha de pensar més en els resultats a aconseguir que en qui es posa la medalla.