La manca d'arguments de Gavín

Fa uns dies escrivia en l’article d’opinió “Lleida m’agrades” com l’oposició a l’Ajuntament de Lleida havia iniciat la campanya electoral de les eleccions municipals amb desmesurada antelació i amb una dinàmica que, de seguir la línia que portava, reproduiria la barroera i nefasta campanya de 1987. En aquell moment feia aquesta reflexió a partir del que es deia a la pàgina web del cap de l’oposició a Lleida i que paral·lelament, de manera orquestrada, es repetia insistentment als mitjans de comunicació per ell mateix i per altres membres del seu equip. L’article denunciava ja en aquell moment que a partir de fets anecdòtics l’oposició volia generar un estat d’opinió negatiu i encrespat en la ciutat de Lleida.
En aquests moments passades unes setmanes, malauradament, la meva percepció inicial s’està confirmant. El cap de l’oposició està deixant de banda els assumptes importants de ciutat que són els que interessen realment als lleidatans i sols es preocupa per centrar la mirada de l’opinió pública en aquelles anècdotes intrascendents per a la ciutat però que ell i el seu equip s’encarreguen de magnificar per pura estratègia. L’única explicació que es pot donar a aquesta situació és que l’equip de Gavín és conscient que no tenen una proposta alternativa real a l’equip de govern encapçalat pels socialistes i per això fan soroll mediàtic pensant que d’aquesta manera s’impedirà veure i comparar els programes i les propostes dels diferents grups.
La prova que demostra el que estic dient és el fet que Convergència i Unió utilitzi els plens municipals per focalitzar tot el debat en l’autoria d’un power point i d’un correu electrònic. Que el cap de l’oposició utilitzi el Ple de l’estat de la ciutat per fer aquestes denúncies i centrar el debat al voltant d’aquest fet i deixi de banda l’ocasió, immillorable per un grup en l’oposició, que representa el debat de l’estat de la ciutat per remarcar els aspectes, que ell i el seu grup, consideren negatius de la gestió municipal realitzada al mateix temps que aprofita per fer les seves propostes polítiques alternatives i així eregir-se en alternativa creïble per a les properes eleccions municipals, és, senzillament, incomprensible. Però sorprèn encara més que es reafirmi en aquesta estratègia i sigui aquest el mateix argument utilitzat posteriorment en el ple ordinari on, teòricament, es debat la política municipal i es fiscalitza la gestió de l’equip de govern.
Que un partit i els seus membres critiquin les actuacions i les polítiques dels altres partits entra dins del joc democràtic, sempre i quan no afectin a la integritat moral de la persona o l’activitat a la qual es critica, i és evident que allò que denuncia Gavín no és el cas. Tots hem estat i som criticats, jo mateix he estat criticat en un to no gaire amable a la pàgina web del Gavín i no per això m’he rasgat les vestidures tot i que alguns dels comentaris ratllaven la manca d’educació. No vull dir amb això que m’agradi la crítica, però el que és segur és que deploro la que no és constructiva i porporcional.
Per això sorprèn que el líder local de CiU denunciï una persecució a la seva persona quan els titulars dels diaris sols parlen de les denúncies que ell fa a terceres persones. Que parli de boicot quan els altres opinen o simplement l’interroguen en un acte públic i obert a les preguntes dels assistents és com a mínim sorprenent. Cal fer evident i desautoritzar l’actuació negativa del cap de l’oposició, per això des de l’equip de govern s’ha realitzat una auditoria del sistema informàtic de la Paeria que demostra la incorrecció de les afirmacions realitzades, de manera tant transcendent, pel cap de l’oposició. La rectificació que requereix la incertesa de les seves afirmacions hauria de ser de la mateixa dimensió que la denúncia feta però sembla que aquesta no és la intenció. És més sembla que el nacionalista pensa i aplica el dit popular de “mancilla que algo queda”.
Els fets d’aquests dies donen a entendre que Gavín està desorientat i no sap per on criticar la gestió troncal de l’equip de govern per això se’n va per les rames. La renovació que diu vol per a Lleida no es veu proposada per enlloc, per contra, es dedica a utilitzar la caixa de ressonància de l’activitat política local que és el Ple municipal per parlar de coses que als ciutadans preocupen molt poc. Parla de joc brut quan no juga del tot net i es fa evident la seva mancança de propostes i de renovació tal com denuncien les joventuts socialistes.

Article publicat al diari gratuït Bondia el dia 12 de juliol

Apunt 6: Menyspreu d'Artur Mas pels vots

Dia sí i dia també Artur Mas està apel·lant a que el proper govern de la Generalitat ha de ser encapçalat pel cap de llista de la formació o federació política que obtingui més escons. En aquest plantejament hi ha, com a mínim, un menyspreu de Mas cap a els electors considerats individualment. Dic que menysprea els votants o, com a mínim, no considera que tots siguin iguals i el seu vot tingui el mateix valor, ja que si realment considerés que el valor de tots els vots és igual el seu plantejament de que governi el partit-federació amb més escons hauria de ser diferent i plantejar que hauria de governar el partit o coalició amb més vots. No hauria d’oblidar que els electors seran representats segons la distribució d’escons que estableix el règim electoral transitori establert a l’estatut de 1979. L’altre aspecte que Mas hauria de tenir en compte és que són tan lícites les coalicions que es fan abans com les que es pacten després del resultat electoral. Dic això perquè Mas representa una Federació de dos partits Convergència Democràtica i Unió Democràtica per tant el que hauria de fer, si vol ser escrupulós amb la tesi que defensa de que governi l’opció que obtingui més escons, és diferenciar en la seva federació els escons de Convergència dels obtinguts per Unió i dir que ell no optarà a presidir el govern si Convergència no obté més escons que cap altra partit. Qualsevol altre plantejament és tendenciós i sols està plantejat des de l’interès particular d’aconseguir la presidència de la Generalitat sense que tingui, per a ell, gaire importància la voluntat del poble considerat ciutadà a ciutadà ni les majories que es poden establir al Parlament de Catalunya que és, en definitiva, on s’elegeix el President de la Generalitat.

Les prioritats en la despesa a les institucions governades pel PP

He rebut un mail en el que es facilita una sèrie de detalls de la visita de Benet XVI a València que són força interessants i com que no tindran difusió en els mitjans de comunicació comercials he considerat oportú penjar aquesta informació en aquest blog, així aquells que accedeixin i els interessin puguin tenir aquesta informació.


QUE SE SEPA:1. Hace más de un año el Gobierno de España, para intentar disminuir la gran deuda de la Seguridad Social, repartió entre las Autonomías una enorme cantidad de millones de euros. La Comunidad Valenciana, una vez recibido esos fondos, decidió que con ellos podía hacer "lo que estimara más urgente", no dio ni un céntimo a la Sanidad y consideró prioritario los preparativos para la Visita del Papa a Valencia y la celebración de la Copa de América. El resultado es que en Valencia, si a uno le sacan sangre, no pueden entregarle después una tirita, porque no hay dinero para ese derroche, mientras que se han invertido millones en preparativos de celebraciones, la primera la del Papa.2. Para que el Papa duerma una noche en Valencia se ha construido, dentro del Palacio Arzobispal, una suite de estancias lujosamente adornadas que han costado una fortuna y que sólo van a servir para una vez. Al mismo tiempo se han construido estancias para todos los obispos, dicen que en número de 85, que van a acompañar al Papa.3. Como preparativos de seguridad se ha decidido que las líneas de metro que pasan justamente por debajo del itinerario del Santo Padre sean cerradas y vigiladas después de un profundo examen por colocación de hipotéticas bombas. Es mucha casualidad que al día siguiente de la primera inspección haya habido un accidente que ha causado 42 muertos.4. Durante la estancia papal serán desactivadas las antenas repetidoras de los teléfonos móviles, para minimizar atentados, no colapsar las líneas y facilitar comunicaciones, dejando a medio millón de usuarios son cobertura.5. En todo el Centro de Valencia, y en las cercanías del recorrido triunfal, la policía, copiando a la policía norteamericana de Bush, ha visitado casa por casa pidiendo a los vecinos que hagan de espías y que comuniquen inmediatamente si han observado a alguna persona desconocida que haya alquilado recientemente pisos, por la sospecha de que pudieran ser terroristas que preparasen un atentado.6. Como se calculan para los días próximos unas temperaturas de 40 grados se han acondicionado, en todos los lugares en los que el Papa descienda de su papamóvil, sofisticados sistemas ocultos que crean miniclimas para rebajar la temperatura a unos 24 grados, con un coste aún no comunicado.7. Dada la descomunal aglomeración de gente que está prevista, y la ingesta abundantísima de líquidos, se van a proporcionar al público gratuitamente las botellas de agua que precisen, como medida muy previsora. Curiosamente, en los hospitales de Valencia, si un enfermo desea beber ha de comprarse la botella de agua en los expendedores de los pasillos a precio de un euro.8. Valencia se ha inundado de decenas de miles de urinarios-cagaderos que bordean las avenidas de mayor aglomeración de gente. El terrible calor, y la fealdad de dichas cabinas, dan una nota maloliente a la ciudad desde hace semanas, pero la pregunta es cuánto ha costado importar esos artilugios y qué va a hacerse después con ellos.9. Para hacer una misa con 3.000 concelebrantes se ha levantado un gran túmulo con un altar de 2.500 metros cuadrados en el espacio del antiguo río, convertido desde la Democracia en lugar de esparcimiento y paseo, pero con la gravedad de que para realizar tal obra ha sido preciso talar árboles, algunos muy antiguos, que daban sombra a los que corrían practicando deporte o simplemente paseando. También se ha levantado una costosa cruz luminosa de 35 metros de alto que será desmontada en cuestión de horas después de la visita.10. Los desgraciados vecinos que vivan en el centro, o en calles adyacentes al recorrido papal, tienen ya prohibido aparcar sus coches en dichas calles y han sido invitados a llevarlos a las afueras. Al mismo tiempo, los vecinos propietarios de garajes tendrán prohibido sacarlos al exterior, y no sólo eso, sino que tendrán que demostrar a la policía documentalmente que dichos vehículos les pertenecen.11. El gasto en jardinería del Ayuntamiento de Valencia, que es famoso por lo costoso (sólo el largo Puente de las Flores, hecho de jardines que se cambian por completo con cada estación del año, ya se lleva cantidades de dinero capaces de hacer rico a los concesionarios) se ha incrementado enormemente al cambiar las flores perecederas de los jardines por compuestos de colores amarillo y blanco, los colores del Vaticano.12. Como el servicio de taxis y autobuses quedará anulado, los enfermos crónicos que precisan atención ambulatoria en hospitales, por radioterapìa, quimioterapia y otras terapias, están padeciendo una angustia añadida para la que aún no se les ha dado solución.13. Desde hace casi un mes importantísimos puentes que atraviesan el antiguo cauce del río están cortados al tráfico por exageradas medidas de seguridad, causando un tremendo trastorno a los ciudadanos.14. El Ayuntamiento ha publicado un bando invitando a la población a que engalane sus balcones con banderas papales o el lema "Valencia te espera". A fecha del día 4 hay poquísimas, y un tercio de colgaduras indican "Jo no t'espere". Con seguridad, en la televisión no saldrá nada de esto.15. Para mantener el orden durante la visita, o no se sabe para qué, se han retraído de otras ciudades españolas 5.000 policías de uniforme.16. Como rechazo a toda esta serie de gastos fastuosos, impropios de una religión que en sus orígenes pregonaba la humildad y rechazaba la ostentación, se han producido algunos fenómenos de rebeldía. Por ejemplo, las largas colas, vigiladas por un ejército de municipales, por cierto, que se han formado en puntos donde los ciudadanos que lo deseaban firmaban un documento de apostasía, dirigido a la Iglesia y al Ministerio de Justicia, solicitando ser borrados de la lista de "católicos oficiales", pues por el simple hecho de haber sido bautizados sin su autorización cuando eran niños ahora multitud de españoles aparecen catalogados como católicos en las estadísticas, como por haber comprado una vez en El Corte Inglés aparecen como clientes permanentes y reciben publicidad. Al mismo tiempo, como acto muy pacíficamente agresivo, están proliferando los ciudadanos vestidos con camisetas negras en las que, en letras blancas, se lee la provocadora frase "Rita, ¿el Papa sabe lo tuyo?". Rita es la alcaldesa, conocida por determinadas y muy lícitas tendencias personales.17. Muchos propietarios de pisos con vistas al recorrido del papamóvil o a los lugares de la misa sí van a ganar muy lícito dinero y todo lo anterior les preocupa muy poco. Son los que están alquilando para unas horas sus balcones o pisos a precio hasta de 18.000 euros, como puede verse en fotos o anuncios publicados ya por la prensa.
QUE SE SEPA. NADA DE ESTO SE VA A DECIR EN TELEVISIÓN NI EN PRENSA, PARA NO MOLESTAR O PARA NO PASAR EL QUE LO DICE POR PERSONA DE IZQUIERDAS, DESAGRADABLE, IMPÍA, MALVADA, ATEA, PERVERTIDORA Y DESAGRADECIDA.Recordatorio: Jesús entró en Jerusalén montado en un burro y durmió esa noche al raso bajo un olivo.

El proper President de Catalunya

En un sistema d’elecció parlamentaria del president del govern governa qui té el suport de la majoria del Parlament. En aquests sistemes el President del govern no és elegit directament per la ciutadania com succeeix en els sistemes presidencialistes sinó que ho és mitjançant els representants parlamentaris que han estat elegits, prèviament, pels ciutadans. No entraré a valorar quin dels dos sistemes és el més adequat si el presidencialista on el d’elecció parlamentaria, això seria un altre debat, el que si cal fer és evidenciar el maniqueisme d’aquells partits que proposen un camí intermedi i amb les mancances dels dos sistemes, és a dir que el President sigui d’aquell partit que obté més diputats obviant, per tant, que ni el partit, ni el presidenciable, en qüestió ha obtingut la majoria absoluta de vots dels electors ni tampoc té la majoria necessària en suport parlamentari per ser elegit. La proposta de CiU de que ha de governar el partit que obtingui mes diputats és una prova més, i molt clara, que demostra que, a pesar de que legislatura que finalitza ha estat dedicada fonamentalment a l’Estatut, l’obra de govern ha estat important i serà valorada molt positivament pels electors, i ells ho saben. Uns electors que en base a aquesta obra de govern previsiblement tornaran a donar suport majoritari a l’esquerra, jo diria més, penso que els resultats faran possible un govern monocolor del PSC o amb algun pacte molt diferent del tripartit.

Montilla el proper president de la Generalitat de tots

Montilla en la Cadena SER (Foto: Pedro Menéndez)

El proper Consell Nacional del Partit dels Socialistes aprovarà, amb tota seguretat, la candidatura de Josep Montilla a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Tinc el convenciment que ho farà per unanimitat de tots els consellers nacionals, perquè el màxim òrgan de direcció del PSC coneix millor que ningú les característiques personals i polítiques del secretari general del partit. Sols cal fer una ullada a la història recent, en els anys que Montilla porta de primer secretari del PSC i, prèviament, com a secretari d’organització. En aquest temps ha demostrat a bastament la seva capacitat de lideratge i direcció, ha aconseguit fer que desapareguessin amb una actuació prudent i encertada les tensions, per altra banda normals per la dimensió i incidència pública del PSC, entre les diferents sensibilitats que convergeixen en el si del partit. Les dots per gestionar el dia a dia del partit són indiscutibles, sense protagonismes ni estridències però amb efectivitat.
Montilla no és una persona mediàtica que busca el titular fàcil i la foto ràpida, és per contra una persona discreta i rigorosa que fonamenta i argumenta les coses que diu i planteja.
En ell reconeixem una persona enormement coneixedora i preocupada per les coses que incideixen en la vida quotidiana dels ciutadans, treballa incansablement perquè el govern doni la resposta adequada a totes i cada una de les situacions que l’administració pública genera.
La seva solvència en la gestió dels assumptes públics està provadissima, recordem el seu pas per l’Ajuntament de Cornellà i l’etapa com a president de la Diputació de Barcelona, tot això abans de ser ministre d’Indústria.
El proper govern de la Generalitat de Catalunya tindrà un nou marc competencial més ampli fruit de l’Estatut d’autonomia recentment aprovat. Un Estatut que exigirà per al seu desenvolupament que el proper govern tingui una actuació seriosa i responsable, que aposti per la col·laboració amb Espanya i defugeixi de la confrontació tant habitual a les passades legislatures. Un govern que al mateix temps defensi amb fermesa els interessos de Catalunya. Recordant les paraules de Montilla “ Catalunya necessita un govern que resolgui problemes, no que en creï”.
Montilla és una persona seriosa, responsable i coherent, ningú ho discuteix, ni els seus adversaris més acèrrims. Són característiques que juntament amb les dots de gestió i direcció el converteixen en el líder idoni per presidir la Catalunya segura i estable que volem la majoria de catalans. Serà la majoria de catalans, amb els socialistes al capdavant, els que faran que hi hagi la correlació de forces necessària en el Parlament de Catalunya que faci possible l’elecció de Montilla com a President. Estic convençut que la distribució d’escons al Parlament de Catalunya farà inviable l’anomenada Sociovergència. Un govern de coalició entre PSC i CiU sols tindria sentit si fos la única possibilitat de govern estable per a Catalunya.
Estic convençut que Montilla serà el proper President d’esquerres que governarà per a tots els catalans. Serà la culminació del projecte col·lectiu d’una Catalunya inclusiva on tots els catalans són importants i on tots són partícips en el desenvolupament del projecte comú.
El primer secretari dels socialistes s’implicarà en el govern de Catalunya des del socialisme amb renovada il·lusió, amb visió de país i amb sensibilitat per tot allò que preocupa a les dones i els homes que viuen i treballen a Catalunya. Vull recordar aquí el que va escriure de Montilla una persona que el coneix molt bé com és el diputat al congrés Dani Fernandez que deia: “...tot just vint-i-quatre hores després de ser proposat -per unanimitat de la comissió executiva del PSC- candidat socialista a la Presidència de la Generalitat de Catalunya va començar a parlar de formació, de qualificació laboral, de recerca, de desenvolupament i innovació, d’infraestructures, de competitivitat... En definitiva de Catalunya”.
Montilla és, no hi ha dubte, el millor candidat a President de la generalitat. El President que necessita Catalunya per afrontar els reptes que els propers anys haurem de superar com a país.

Les apostes pel substitut de Montilla continuen

Al mes d’agost, segons ha comentat Zapatero, es produirà la substitució de Josep Montilla al capdavant del ministeri d’Indústria. Com sembla que les travesses per qui ha de substituir-lo no sols continuen sinó que sembla que es produeixen moltes més vull recordar aquí la que va ser la meva aposta personal i que ja vaig manifestar fa uns quants dies. Amb Zapatero coincideixo en moltes coses espero que amb això també.
Com que no té sentit tornar a inventar el ja inventat per saber quina era aquesta aposta sols cal que clikeu a l’enllaç de sota.

http://joangomezlopez.blogspot.com/2006/06/el-substitut-de-montilla-al-ministeri.html

Monopartit, bipartit, tripartit:

Monopartit, bipartit, tripartit:
Són algunes de les maneres de governar un país. Respondre a la pregunta, quina d’elles és la millor? Seria una tasca força complicada i dependria del moment històric i de la posició en el espectre electoral de l’interpel·lat. A Catalunya ha hagut abans del tripartit, que molts s’afanyen en desprestigiar permanentment, un bipartit. CiU no és un sols partit sinó dos i, encara que ho vulguin ocultar, també han tingut enrenous entre els dos partits que conformen la coalició. No ha estat mai una bassa d’oli la relació que han mantingut i les punyalades per l’esquena entre els líders de Convergència i Unió han estat a l’ordre del dia. Ara bé el govern en coalició és complex i la jove democràcia espanyola li costa entendre que quan la societat és plural i cap partit aconsegueix, per si sols, tenir una majoria parlamentària suficient per governar ha d’arribar als acords necessaris estables o conjunturals que li possibilitin governar. Sembla que la distribució d’escons a les properes eleccions autonòmiques del mes d’octubre mantindran una distribució de vots no massa diferent de l’actual la qual cosa obligarà a realitzar pactes entre els partits. Alguna de les opcions amb possibilitats reals són:

Monopartits:
- Govern del Partit Socialista, PSC. Seria l’única opció real de govern d’un sol partit i la més desitjable per a desenvolupar adequadament l’Estatut d’Autonomia. Es podria donar amb majoria absoluta o mantenint pactes conjunturals amb altres forces polítiques.
- Les altres possibilitats de governs monocolors, si Convergència i Unió continua com a coalició i sembla que serà així, sols serien (hipoteticament)-possibles amb els partits de PP, ICV i ERC individualment considerats i aquestes opcions són a priori no creïbles.

Bipartits
- La coalició de CiU és una de les opcions que difícilment pot aconseguir la majoria suficient per governar però té molt complicat obtenir majoria absoluta per no dir impossible. Fer-ho amb el suport extern del PP és complicat ja que amb el desprestigi que el PP s’ha guanyat els darrers temps el seu pes serà insuficient per ser la crossa de CiU al govern. Sense oblidar que Artur Mas és un oportunista polític al que interessa més la posició personal que el desenvolupament de polítiques que beneficiïn a la col·lectivitat, així o ha entès després de la seva actuació en la tramitació de l’Estatut la ciutadania i així li mostrarà votant-lo amb racaneria.
- La coalició del PSC amb algun altre grup del Parlament com podria ser ICV o ERC és una opció que té base real i possible, fins i tot podria ser una alternativa a haver de reproduir el tripartit.

Tripartits:
- Convergència +Unió + Partit Popular: és difícil que obtinguin un resultats que ho possibiliti. Per un altre costat seria una situació que difícilment seria entesa pels electors de CiU, sense tenir en compte que això representaria un pas enrera per Catalunya.
- Convergència i Unió amb els socialistes, és el que s’ha anomenat la sociovergència. Aquesta opció matemàticament és molt possible però voldria dir que el PSC i convergència perden tots dos vots i que no poden fer altres combinacions de pactes i aquesta és una possibilitat poc probable.
- Finalment el tripartit que es podria donar és el que ja s’ha produït en aquesta legislatura entre PSC, ICV i ERC. És una opció que té molts números per tornar-se a donar segons mostren els sondeigs però que evidentment de produir-se ho farà amb tants canvis en les relacions internes que no tindrà res a veure amb el tripartit conegut fins ara.

Són algunes de les combinacions que es poden donar a l’octubre. La meva opinió és que el PSC tindrà un increment de vots apropant-se bastant als resultats que sols obtenir a les generals de manera que serà possible un govern en minoria pactant puntualment amb altres forces. La segona opció que jo considero com a viable és la de governar el PSC amb una de les dos forces d’esquerra ICV o ERC. I en darrer extrem la opció realment possible és la del tripartit nacionalista i d’esquerres.

Ara toca més feina

Un cop refrendat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el passat dia 18 de juny pel 73,9% dels votants cal pensar en el futur. Un futur que ha de tenir com a premissa treballar per desenvolupar el nou marc estatutari amb l’objectiu de generar més benestar pel conjunt de ciutadans. El primer pas en aquest sentit serà la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els líders polítics han manifestat la necessitat de convocar-les el més aviat possible. D’aquest mateix parer és el President de la Generalitat Catalunya, Pasqual Maragall, que és qui té la potestat legal per fer-ho. En aquests moments es treballa amb dos dates possibles el 22 d’octubre o el 19 de novembre, sigui quina sigui de les dos, sembla que és segur que a finals d’any hi haurà nou govern, el temps ens dirà qui el presidirà.
El nou govern haurà d’endegar tot un seguit d’iniciatives legislatives destinades a desenvolupar l’Estatut aprovat com és per exemple el títol primer de Drets, Deures i Principis Rectors, encara que en aquests cas actuarà la disposició transitòria primera durant dos anys, mentre no es canviï la normativa, per a aquelles normes que estiguin en contradicció amb el nou text estatutari. Caldrà també que les Corts espanyoles es posin a treballar, i de valent, per modificar totes aquelles lleis que han d’adaptar-se al nou marc jurídic que, en referència a Catalunya, estableix l’Estatut. Són moltes i algunes de importància transcendental i que requereixen de l’aprovació de lleis orgàniques per ser regulades.
Per tant a partir de l’entrada en vigor del nou Estatut s’obren dos fronts de discussió política, un a nivell de Parlament espanyol i un altre al Parlament de Catalunya. En el primer cas s’hauran de modificar normes que adaptin les existents a la nova realitat, entre altres aspectes caldrà establir el nou marc d’actuació de la justícia a Catalunya reconeixent les noves facultats atribuïdes al Tribunal Superior de Catalunya, la creació del Consell de Justícia de Catalunya, així com les competències de la Generalitat sobre l’Administració de Justícia. També s’haurà de modificar les normes estatals per tal que tinguin en compte les noves competències financeres de la Generalitat, l’Agència tributària catalana, etc. Tot això sense oblidar l’esperit i la voluntat solidària que el nou model de financiació no oblida sinó que reforça. Estic convençut que els debats en el si del Congrés dels Diputats per tramitar totes aquestes modificacions legislatives tindran dos constants, una que consistirà en la permanent oposició del PP, esperem, però, que aquesta previsió no es compleixi per bé de la convivència amb la resta de territoris d’Espanya i que la sensatesa retorni al grup popular, i una altra que serà la plena voluntat dialogant de la resta de grups parlamentaris de Madrid per tal d’aconseguir els millors acords que donin els millors resultats pe tots.
L’altre front, el del Parlament de Catalunya, serà molt més complex de gestionar ja que hi haurà dos temes a tractar, entre molts altres, sobre els que, a priori, sembla que serà força complicat que tothom estigui d’acord i que requeriran d’un plus de bona voluntat per totes les parts. Un serà el de la distribució territorial i la configuració de l’administració local que es deriva de la creació de les vegueries que estableix el nou Estatut. L’altra serà la nova llei electoral. Pel que fa a les vegueries caldrà especificar, ja que l’Estatut aprovat no ho fa, quantes hi ha d’haver, quins han de ser els seus límits territorials i competencials, on s’ha d’ubicar la corresponent capital de vegueria i el seu corresponent consell. I parlant de distribució administrativa no hem d’oblidar que caldrà regular quin haurà de ser el paper dels Consells Comarcals en el nou marc organitzatiu. Pel que fa a la nova llei electoral caldrà veure si finalment el sistema electoral és estrictament proporcional i es fa una llei on tots els vots tinguin el mateix valor real. Garantir la representació adequada de tots els territoris no implica necessàriament que hagi demarcacions suprarepresentades i d’altres infrarepresentades. La possibilitat que dóna l’Estatut d’incrementar el nombre de diputats fins a 150, els 135 que hi ha en aquests moments, ha de servir per compensar els actuals desequilibris del sistema d’elecció apropant-nos a una major fidelitat de la màxima d’un home un vot.
Espero i desitjo que l’experiència que hem tingut els darrers mesos en el debat de l’Estatut serveixi per no tornar a caure en la mateixa situació i reservar per la cuina interna les discrepàncies i les sortides de to. Repetir als medis de comunicació els debats esgotadors en cada una de les modificacions legislatives que s’han de produir pot tenir conseqüències nefastes en l’electorat. Per contra tot el procés que s’ha d‘iniciar de desenvolupament de l’Estatut ha de servir per fer pedagogia sobre la importància que té i ha de tenir l’Estatut en la vida quotidiana de les persones, per al seu benestar i qualitat de vida. A partir d’ara han de quedar superades les estratègies de partit dirigides a situar-se en millor lloc a la foto finish que ha planat durant l’elaboració de l’Estatut. S’ha de pensar més en els resultats a aconseguir que en qui es posa la medalla.

El substitut de Montilla al ministeri

Un cop coneguda la intenció de Pasqual Maragall de no tornar-se a presentar s’obre una nova etapa per al PSC i per al país. Tots els indicadors senyalen al primer secretari dels socialistes com a substitut en el cartell electoral per a les properes eleccions autonòmiques. Estic convençut que serà una decisió fàcil per al PSC nomenar José Montilla com a candidat, però d’aquesta decisió es derivaran una sèrie de conseqüències. La que vull tractar és la que es deriva d'haver de trobar un substitut al capdavant del Ministeri d’Indústria. Un nomenament, el del proper ministre d’Indústria, que ha de ser coherent amb els plantejaments de donar pas a nous equips. Zapatero no pot deixar al PSC ni a Catalunya sense representació al consell de ministres, per la qual cosa el proper ministre d’indústria haurà de ser català i del PSC. Hi ha moltes persones que podrien ocupar aquest lloc al PSC però jo personalment apostaria per una en concret. Una persona que me mereix totes les consideracions per la seva trajectòria, perquè representa un plus afegit pel govern de Zapatero i que aportaria joventut, dinamisme i sobre tot capacitat. Una persona que ha estat treballant a prop de Montilla molt de temps de manera callada i efectiva. Una persona que va jugar un paper important en la presentació i defensa de l’Estatut entre els socialistes espanyols. La meva aposta per a ministre d’indústria és Dani Fernández.

Pasqual Maragall

La renúncia a tornar-se a presentar a la reelecció de Pasqual Maragall tanca una etapa en la trajectòria de servei al país d’aquest prohom de Catalunya. Han estat molts anys de treball en els diferents nivells de responsabilitat política els que marquen la seva trajectòria. En el seu haver hi ha moltes fites importants aconseguides. Entre totes podem destacar, com una de les més significatives, la seva aposta per ficar Barcelona i Catalunya en el mapa internacional. L’objectiu el va aconseguir amb l’organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992. Des d’aquell moment Barcelona és una de les ciutats europees de referència i una de les que més visitants rep, amb tot lo que això significa de positiu per al país. El darrer objectiu assolit en la seva dilatada carrera política ha estat la consecució d’un nou Estatut per Catalunya. El seu antecessor un estadista reconegut com Jordi Pujol mai va poder o voler intentar aconseguir-ho. Han estat els socialistes amb la tenacitat de Pasqual Maragall al capdavant qui l’han fet possible. La història ja està escrita el pare impulsor de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 té nom i se’n diu Pasqual Maragall. En el que portem de segle XXI Catalunya ja ha tingut dos presidents, de Jordi Pujol tothom ha reconegut la seva valua i coherència política des de tots els sectors de la vida pública, es compartís o no el seu projecte de Catalunya. Hem d’esperar que els diferents partits catalans sàpiguen valorar objectivament la renúncia de Pasqual Maragall. Hem de creure que els interessos partidistes no els ofusquin i tinguin la suficient alçada de mires com per reconèixer el que ha estat i significat Maragall per Barcelona i Catalunya.

Un SÍ amb majúscules

Catalunya ha dit sí al nou Estatut. Després d’una intensa campanya en la que les forces polítiques de Catalunya han tingut posicions diferenciades, ha arribat l’opinió dels ciutadans de Catalunya expressada a les urnes que ho han fet amb claredat i contundència. Dels resultats haguts es poden extreure diferents valoracions. La primera que el triomf és de Catalunya i d’aquells que hi creuen amb ella. La segona que aquells que volien utilitzar la campanya del referèndum de l’estatut i la seva votació per a desgastar el govern de José Luís Rodríguez Zapatero han fracassat estrepitosament. Tercer que els plantejaments d’Esquerra Republicana davant l’Estatut que ahir es votava han perdut suport amb referència a les passades eleccions autonòmiques, perquè, encara que és difícil distingir entre el vot negatiu del PP i el d’Esquerra, està clar que en els llocs on el vot preponderant de les autonòmiques del 2003, entre Esquerra i PP, va ser favorable al PP la diferència amb el sí és menor que en els llocs on la preponderància del vot autonòmic va ser d’Esquerra. Encara que els dos partits han perdut suport el PP ha mantingut una major fidelitat de vot que Esquerra Republicana.
Ara toca desenvolupar l’Estatut amb esperit constructiu i esperar que el PP s’abstingui de portar a terme les amenaces de la nit electoral en que afirmava que presentaria un recurs d’inconstitucionalitat contra el nou text estatutari refrendat pel poble de Catalunya.

Apunt 4: No als extrems, SÍ a l'Estatut

Queden tres dies per a la celebració del referèndum de l’Estatut, a aquestes alçades són pocs els arguments nous que es poden plantejar en la defensa d’una o altra postura. Ara és el moment en el que els diferents partits procuren fer un discurs que no motivi l’electorat dels que defensen una postura diferent a la seva, al temps que intenten que els partidaris de l’opció que ells defensen no es refredin i vagin diumenge a votar.
Segons els darrers sondejos ha hagut un increment en la voluntat de participar activament a la votació del referèndum, la qual cosa indicaria, molt probablement, que aquest increment de votants reforçarien el vot positiu ja que els partidaris del no són molt més bel•ligerants i ja estaven disposats a votar des d’un primer moment, almenys la gran majoria d’ells però, encara i així, cal motivar-los. En aquest punt cal evidenciar la coincidència d’interessos de les opcions del no en aquesta darrera etapa de campanya i com llurs actuacions els retroalimenten.
Al marge del que va passar al mercat de Collblanc que va ser la reacció espontània de clients i paradistes als permanents atacs del PP a Catalunya i als catalans, la resta de situacions conflictives, i intolerables, que s’han produït amb el PP com un dels protagonistes han estat entre populars i independentistes. Resulta que les bronques dels maulets als actes electorals del PP i les declaracions fora de to i en defensa de la llibertat d’expressió dels populars produeix una reacció simbiòtica que beneficia a tots dos, ja que l’electorat partidari d’un o altre es reactiva i decideixi anar a votar per reafirmar-se en les seves conviccions i en contra dels altres. Així els sectors del nacionalisme espanyol activats per aquesta situació aniran a votar seguin la consigna del PP i “suposadament” en contra dels independentistes. Pel seu costat els independentistes aniran a votar en contra dels espanyolistes i, oh casualitat i coincidència, tots dos votaran el mateix: no a l’Estatut.
Ni una ni l’altra postura interessa als Catalans per això cal anar a votar diumenge i fer-ho per la llibertat d’expressió i per Catalunya, cal anar a votar massivament pel SÍ.

SÍ AL MILLOR ESTATUT

Durant tot el procés d’elaboració de la proposta del nou Estatut hem pogut veure com han estat molt controvertits diferents aspectes del mateix. En el debat al Parlament de Catalunya van ser moltes les corredisses als passadissos fins al darrer minut per intentar consensuar un text que poguessin signar la gran majoria de partits catalans, el resultat va ser que tan sols va quedar fora de l’acord el partit popular. L’automarginació del PP va respondre a un interès partidista i a una estratègia que tenia com a finalitat afeblir al president del govern José Luís Rodriquez Zapatero. Era una estratègia pensada i portada a la pràctica des del carrer Gènova.
El text aprovat al parlament era un text de màxims i responia al criteri dels grups nacionalistes d’elevar el llistó tot el possible per després establir una negociació amb Madrid que situés el resultat final en un text acceptable per a ells. Era, també, pura estratègia. Quan dic que és el millor Estatut no estic dient que és el millor Estatut possible, remarco la diferència i ho faig intencionadament. No és que vulgui estalviar un adjectiu és que considero que realment és el millor Estatut per als catalans.
Quan qualifico del millor estatut parteixo, però, de la premissa que les valoracions de qualsevol tipus sempre són subjectives i aquesta, per força, també ho és. Considero que és el millor perquè l’analitzo a partir d’una visió global, és a dir no el considero un estatut d’una comunitat autònoma aïllada, no és una illa en l’univers. Per contra, el nou Estatut és una norma legal que ha d’establir el marc competencial i d’actuació de la Comunitat autònoma de Catalunya, una comunitat, la nostra, que al mateix temps forma part d’Espanya i alhora de la Unió Europea. Tenir present aquests aspectes és necessari pe seguir l’argument de perquè considero que és el millor Estatut. Per tant ara i en aquests moments els resultat del procés respon a la realitat social i política de Catalunya a l’any 2006. Una realitat que evolucionarà i que molt possiblement farà que s’hagi de tornar a reajustar el marc polític de Catalunya dins d’Espanya i d’Europa amb les modificacions que calguin de l’Esatut que ara es sotmetrà a votació en referèndum.. Ser socialista és l’altre aspecte que tinc present. Perquè ser socialista vol dir creure i lluitar per la llibertat, per la igualtat, per la solidaritat i per tots els valors del republicanisme ideològic. Això es tradueix en l’actual debat en solidaritat interterritorial, en cohesió social, en una visió concreta d’Espanya on Catalunya continuï sent la locomotora econòmica, per aconseguir-ho necessita d’una part major dels recursos econòmics que produeix. De l’èxit d’aquesta fita en depèn també el progrés del conjunt de pobles d’espanya. Hem de mirar, doncs el nou sistema de finançament com un pas endavant per Catalunya però també de la resta d’espanyols i per tant ha de un avanç en l’enfortiment de la solidaritat.

Opinió, còpia o ...

Maragall, Clos i Ros són del PSC, són els màxims responsables institucionals de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Ajuntament de Lleida respectivament. Són persones que s’esforcen personalment i diàriament per tirar endavant les polítiques socialistes.
La crítica a la gestió que fan aquests responsables és democràtica i es pot fer de moltes maneres i algunes d’elles són mitjançant articles d’opinió, pàgines web, etc. Sorprèn, però, el mètode utilitzat darrerament en el foro d’Isidre Gavín. M’explico. Fa uns dies en un d’aquests foros havia un autor, concretament una persona, o grup, que signava amb el pseudònim d’Indívil i Mandoni (personatges molt lleidatans) que feia una entrada en el mateix amb el títol de Maragall, Ros i Clos; un cop dins del missatge resulta que el contingut del mateix s’encapçalava amb el títol “El problema del PSC són Clos i Maragall”, em va sorprendre. Més sorprès vaig quedar encara quan després del títol apareixia el nom de “Mariano Jiménez” i al final de l’escrit apareixia el copyright d’E-notícies. Què estava passant?. Simplement que s’utilitzava informació externa, com si fossin ciutadans preocupats, per omplir de contingut la pàgina web del candidat convergent. Jo em pregunto com potser que algú agafi una notícia que apareix en un diari digital i la pengi a la pàgina del Gavín? Quin interès té aquesta persona en incloure el nom de l’Alcalde de Lleida Àngel Ros en la capçalera de l’entrada del foro quan no hi era a l’escrit original? Era evident que tan sols interessava la crítica a determinades persones del PSC entre els que calia incloure a l’Àngel Ros el que movia al copioneta?. Qui és reialment aquest Indívil i Mandoni?. O és que tan sols es volia fer crítica creient que com que, molta gent, sols llegeix els titulars, ja n’hi havia prou en fer aparèixer un nom més als que ja hi havia a l’escrit original que comentem per justificar la resta. Ara bé tant poca originalitat té encara més salsa, resulta que el tal Emiliano Jiménez que apareix, no se sap ben bé com a l’escrit, és de Barcelona i escriu periòdicament al diari digital e-noticies. Resulta que l’opinió que havia al foro de la pàgina del Gavín, signada per l’Indívil, era una d’aquestes col·laboracions del tal Emiliano. Però el més fort, encara, és que aquest senyor, Emiliano Jiménez, és militant del PP i càrrec de confiança del grup del PP a la Diputació de Barcelona. Ara resulta que la font ideològica que inspira les opinions de la pàgina web del Gavín és la del Partit Popular. Què deu passar?

Avui al Diccionari podeu trobar la paraula irracionalitat.

Apunt 3, 7 de maig.

Rajoy i el PP s'equivoquen.

La declaració de ruptura de les relacions del principal partit de l’oposició amb el govern, en temes de lluita antiterrorista, ha estat un pas més en el camí de la irracionalitat dels populars. Fins ara semblava que hi havia una certa desavinença entre el president del PP, Mariano Rajoy, i el sector més dur del PP, representat per Acebes i Zaplana. Semblava que Rajoy es resistia a seguir l’estratègia planificada des de la fundació FAES, que, no ho oblidem, està presidida per José Maria Aznar. Rajoy procurava posicionar-se en aigua de ningú en els temes delicats de política d’Estat. Però les declaracions d’Acebes equiparant al president Zapatero amb ETA i la confirmació d’aquesta posició com a pròpia per part del PP feia preveure el que s’ha acabat produint. Finalment Rajoy ha decidit carregar contra el govern amb totes les armes al seu abast. És evident que el punt d’inflexió en la postura de Rajoy no ha estat generat per l’anunci de converses entre socialistes bascos i batasunos sinó pel resultat dels sondejos demoscopis que es van fer amb motiu del debat de l’estat de la nació en els que la valoració de Mariano Rajoy era mot negativa, donant una derrota clara i sense pal·liatius del “líder” del PP. Això acompanyat de la instigació a que ha estat sotmès el “líder” del PP darrerament pels mitjans més dretans ha fet desaparèixer tots els dubtes que pogués tenir. Rajoy finalment ha assumit el paper del dur de la pel·lícula, un dur que ha de carregar contra el govern sense ambigüitats i per totes els temes, també el de la lluita antiterrorista. La lluita antiterrorista que fins ara s’havia intentat mantenir fora del debat polític. Amb aquesta divisió dels demòcrates els únics que surten beneficiats són ETA i el seu entorn. Mal servei fa al país i a la seva gent aquesta estratègia de bel·ligerància absoluta contra les polítiques del govern Zapatero.

SÍ al Referèndum de l'Estatut de Catalunya

Avui toca la paraula MEMÒRIA

Cliqueu pe anar al diccionar-----> http://diccionarijoan.blogspot.com/

Sorpresa

Sorpresa, aquesta és la paraula d’avui la podeu trobar definida al meu diccionari. Del qual teniu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina. També podeu anar-hi clicant en la paraula "sorpresa" del títol.

Apunt 2, maig de 2006

El fet que hi hagi gent que no comparteix el que escric és la prova de que hi ha diversitats d’opinions i això és símptoma de vitalitat democràtica. El debat constructiu és saludable i serveix per millorar el resultat final. Per contra considero poc edificant la crítica sense arguments i fora de to, la meva opinió és aquest tipus de crítiques no haurien de ser recollides en espais de difusió pública que pretenen ser seriosos. Agraeixo que es reflecteixi fidelment allò que em critiquen, d’aquesta manera cadascú pot valorar amb un mínim de criteri les diferents opinions que sobre un determinat tema hi pugui haver.
Per un altre costat, he de suposar que estan d’acord amb tot allò que no contradiuen ni critiquen.


Continuem amb el diccionari.

Antònim: adj i m LING Dit del mot de sentit directament oposat a un altre.

En el nostre cas serien antònims de ciutadà de debò: aquell que és directament oposat i, per tant, que està més preocupat pels seu futur personal que el de la ciutat física o humana. El que anteposa l’interès personal al col·lectiu. Que no té en consideració el treball per la seva ciutat. En definitiva una persona que no creu ni treballa per la seva ciutat. Tot això, es clar, des del punt de vista de l’activitat política que es desenvolupa a la ciutat.



Jo crec en Lleida i en la seva pluralitat. Entre el ciutadà de debò i l’antònim hi ha tota una sèrie de matisos que reflecteixen maneres diferents de veure i viure la ciutat. Són persones que es comporten de manera diferent amb ella. No és cert, doncs, que faci una divisió dual de la societat. No soc simplista, dic ciutadà de debò i no ciutadà bo i ciutadà dolent. Per a mi les coses no són o blanques o negres sinó que hi ha infinitat de grisos i, encara més, de colors. Però, i reitero, a la ciutat de Lleida hi ha persones que són referent d’estima i lleialtat a la mateixa i per això són un molt bon model. Vull recordar el que en aquest tema el que diu Salvador Giner en els seu llibre Carta sobre la democracia “...la democracia no se salva sólo con sermones, homilías y exhortaciones sino con hechos convincentes.” Fets i no paraules, com els que guien l’acció de govern del màxim responsable polític de la ciutat l’Alcalde Àngel Ros.

Apunt 1, maig de 2006

Aquests darrers dies he pogut comprovar com els comentaris que escric als mitjans de comunicació són presos en consideració. L’altre dia un company em va comentar que un dels meus articles era motiu de debat en una pàgina web que jo criticava. Fins i tot el mateix cap de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida feia esment en la mateixa a un dels meus articles.
Donada aquesta circumstància vull, en primer lloc, agrair que donessin publicitat a l’adreça del meu blog personal amb un link directe al blog des de dita pàgina web. Per l’altre aclarir al senyor Gavín que no tinc doble personalitat i per tant la persona que escriu i signa els articles és la mateixa i aquesta no és altra que jo mateix. Signo exclusivament allò que escric. Desconec si ell fa el mateix i si les seves nombroses ocupacions li permeten actualitzar diàriament la seva pàgina web.
Per un altre costat he de dir que el fet que es donés publicitat al meu blog m’ha fet reflexionar i, finalment, he decidit que caldrà actualitzar-lo més sovint amb opinions i apunts sobre temes quotidians que no tindran una extensió ni temporalitat fixa i que no seran escrits, com ara, per ser publicats a la premsa de Lleida.
Com sembla que hi ha persones que no entenen determinades expressions, o bé fan una lectura no encertada, he pensat que una bona idea seria la de fer un diccionari particular sobre el significat que per a mi, i per a altres persones, tenen determinades expressions. Avui podem començar amb l’expressió Ciutadà de debò.

Diccionari particular.

Ciutadà de debò: És aquell ciutadà que està més preocupat pel futur de la seva ciutat, física i humana, que pel seu interès personal. Un ciutadà que anteposa l’interès col•lectiu de la ciutat a l’interès/sos particular/s. Que sap que la satisfacció de fer les coses ben fetes per la seva ciutat recompensa amb escreix l’esforç dedicat a fer-les. Un ciutadà que prefereix l’orgull de treballar per la seva ciutat a fer-ho en altres instàncies. Una persona que no exagera els problemes sinó que pel contrari veu oportunitats per millorar-la. Una persona que és conscient de la seva responsabilitat en l’opinió col•lectiva de la ciutat. En definitiva és tota aquella persona que, estigui en el govern o a l’oposició, que li agradi la política o tingui un interès menor en ella, que sigui nascut a la ciutat o no, etc. treballa per la seva ciutat amb l’objectiu d’aconseguir la ciutat 10, és a dir un ciutadà que creu de debò en la seva ciutat i actua amb voluntat i fets positius. Un exemple de ciutadà de debò és el senyor Àngel Ros, actual alcalde de la ciutat de Lleida. Que cadascú identifiqui l’antònim que consideri.

"He tingut un somni..."

“He tingut un somni...”

Jo votaré sí al referèndum de l’estatut. Encara que pugui semblar que no tenen res a veure l’encapçalament d’aquest escrit amb la primera frase del mateix sí que tenen elements en comú: la força de les creences i la voluntat de canvi a millor. El títol que precedeix l’escrit és l’inici del discurs que Martin Luther King va dirigir als negres americans per a dir-los-hi que ell creia en un futur millor en el seu país, un futur en el que negres i blancs tindrien els mateixos drets, on el color de la pell no significaria ser ciutadà de primera o de tercera. Era en definitiva la creença de que la lluita dels negres americans podia fer canviar les coses i conquistar la igualtat de totes les persones considerant-les a totes elles ciutadans i ciutadanes.

Reconec que el nostre president pot semblar a ulls de molta gent una persona complexa que pren decisions difícils d’entendre. Reconec que de vegades, també a mi, en costa acceptar la política creativa que practica. Dit això, he de reconèixer que a l’igual que a Martin Luther King va fet història per creure en el seu país i en la capacitat que tenia d’evolució cap a una societat més justa i igualitària, Pasqual Maragall serà recordat per la història com l’home que va creure en Catalunya, que des d’una percepció onírica del seu país va fer, a partir del pragmatisme, tot el que va estar a les seves mans per definir una mica més la personalitat de Catalunya que ell veia clara.

El resultat de la feina feta ha estat el projecte d’estatut d’autonomia que un cop aprovat pel Parlament de Catalunya, i després del tràmit parlamentari del Congrés i del Senat, haurà de ser ratificat pel poble de Catalunya en referèndum. Com es fa sempre en democràcia la darrera paraula la té el poble. Pel camí s’han pres decisions doloroses, en paraules del President, com ha estat l’expulsió del govern d’ERC, no podia ser d’una altra manera si es volia ser coherent. Es feia necessari aclarir el panorama polític i era difícil d’entendre que un partit dels que formen el govern estigues en contra del projecte principal de la legislatura que aquest govern preconitzava.

El procés estatutari ha tingut permanentment en contra al partit popular que ha obstaculitzat fins al límit de les seves possibilitats el seu debat, provocant tensions entre territoris i la incomprensió de Catalunya amb la resta d’autonomies, l’objectiu d’aquesta actuació era treure un rèdit polític que es transformés en vots a les properes eleccions. Considero que sols per mostrar que s’està en contra d’aquests comportaments perillosos que s’han utilitzat contra Catalunya i els catalans de manera tan poc ètica per apropar-se al poder seria un bon argument per votar sí. Votar sí seria dir no als comportaments que trenquen la unió dels pobles d’Espanya.

Ni Catalunya ni els catalans ens podem permetre no finalitzar aquest procés amb el seny que sempre ens ha caracteritzat. Hem de recuperar el prestigi malversat en els darrers temps per debats estèrils i acusacions sense fonament, ara correspon demostrar, des de la base, des de la força de cada un dels vots que estimem el nostre país, que estimem Catalunya i que la volem amb una definició més en sintonia amb la realitat socio-política del moment. Un resultat contundent en participació i en vots pel sí serà la manera de silenciar el soroll, que no aporta res, dels que han criticat a Catalunya i als catalans.

Pasqual Maragall ha aconseguit donar un pas molt important en l’autogovern de Catalunya, ha cobert una etapa que la història recordarà. El nou Estatut representarà un major benestar dels ciutadans de Catalunya. Els seus efectes es percebran de mica en mica a la vida quotidiana dels ciutadans. Serà un punt d’inflexió en nous drets ciutadans que són reconeguts per la Llei més important del territori de Catalunya.

Aquesta és una d’aquelles ocasions en las que resulta una tasca titànica poder explicar en un full tot el que representa per a tanta gent el nou estatut. Cal llegir-ho per entendre, en contra del que diuen alguns, l’important avanç que representa. Sols dir que el millor referent per entendre que aquest Estatut és un pas endavant molt important és que totes les opcions polítiques incloses les del no consideren que és un avanç. Per a uns ho és en excés, per als altres ho és en defecte, però per a tots és un avanç.

En política les posicions absolutes del tot o res solen portar incorporat el sentiment de frustració i, el que pot ser pitjor, fer perdre el tren de la història. Hem de recuperar l’esperit positiu, hem de creure amb el somni, Catalunya ha de votar massivament pel SÍ al seu futur.

Joan Gómez i López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania.

Lleida, m'agrades

Aquest article ha estat publicat com a cartes al Director al diari "Segre" el dia 14 de maig diumenge i el dia 15 de maig com article d'opinió al diari gratuït de Lleida "Bon dia"


Lleida m’agrades

M’agrada Lleida i em va agradar aquella campanya de la Paeria de “Lleida m’agrades”. Dic això perquè quan penso, parlo o escric de Lleida m’agrada fer-ho en positiu. Que pensi en positiu de la meva ciutat no vol dir que obviï la seva realitat, les seves mancances o imperfeccions, però considero que mostrar el bo i reconduir el millorable és el que fan les persones que tenen un veritable sentiment d’estima a la seva ciutat. Són els ciutadans de debò, com el ciutadà-alcalde de Lleida, que ho és de cor i de cap, els que tenen un sentiment autèntic de lleidatà.

He volgut començar aquest escrit fent aquesta afirmació, que pot semblar supèrflua, però, en ocasions, el que és simple sembla que no sigui important i, per tant, tendeix a oblidar-se fàcilment. És el que sembla que està passant amb determinades persones que tenen responsabilitats institucionals. Són responsables polítics que obliden allò més elemental d’un servidor públic, que és, simplement, que des del moment que prenen possessió del càrrec en una institució estan al servei dels ciutadans i no poden utilitzar les institucions al seu servei.

Ve a to el comentari anterior pel fet que darrerament estem veient com a la premsa local apareixen declaracions de responsables, de determinats partits polítics, que, de manera més o menys orquestrada, fan incidència en elements de la nostra ciutat que presenten com a negatius. No ho fan amb la intenció de millorar la ciutat en tots els seus aspectes, social, cultural, urbanístic, etc. sinó amb la perversa voluntat de enrarir la convivència ciutadana amb la magnificació de fets anecdòtics o sense transcendència i amplificant o inventant problemes per a posteriori dir que ells són la solució a dits problemes.

Darrera aquesta actuació hi ha una voluntat clara d’establir l’agenda setting, és a dir l’agenda dels assumptes de rellevància mediàtica, en aquests paràmetres de visió negativa de la ciutat. Tinc la impressió que s’està desenvolupant, incomprensiblement a aquestes alçades de legislatura municipal, un tipus de campanya electoral que de seguir en la mateixa dinàmica significaria que es vol reproduir la barroera i nefasta campanya de les eleccions de l’any 1987. La diferència està en que en aquell moment es va utilitzar la rumorologia com a mecanisme de transmissió de la des-informació, ara són les tecnologies de la informació i la comunicació les més utilitzades.

Un exemple paradigmàtic del que estem dient és la pàgina web de Gavín -l’Isidre- que dóna la sensació que té la voluntat de convertir-se en bústia de reclamacions i no el que hauria de ser, espai de difusió de les seves propostes polítiques. Com a mostra sols cal veure el seu apartat “Lleida es queixa, CiU respon”. O quan desplega simulacres d’estudis demoscòpics amb la seva peculiar visió positiva amb enquestes com “Què en penses de l’estat ruïnós de les basses d’Alpicat?”, i aquesta altra de “Quin és el pitjor problema que té Lleida avui dia?”. Sense oblidar altres propostes “positives” com el de l’apartat “La crítica de la setmana”. No entenc com és pot voler treballar per una ciutat que no t’agrada.

Lleida no és la panacea. És per això que hi ha un equip en el govern local que treballa, i dur, per millorar la nostra ciutat. Ho fan amb il•lusió, amb dedicació, preocupats pels problemes reals dels lleidatans. Problemes com l’habitatge pels joves, per als quals s’ha elaborat un pla conjuntament amb altres actors socials que pretén fer accessible l’habitatge a aquells que volen fer vida independent. Sols apuntar que es fa al ritme més accelerat possible ja que aquest tipus d’actuacions requereixen temps, un temps que no ha estat aprofitat durant molt anys per l’administració autonòmica per a la que els habitatges de protecció oficial eren, pràcticament, desconeguts. Era l’època de CiU.

Podria continuar fent tota una dissertació sobre actuacions municipals però crec que el més important en aquests moments no és el d’enumerar una a una totes les actuacions públiques, moltes de les quals són fàcilment visibles passejant per Lleida, sinó de fer esment a les actituds positives vers els ciutadans, als compromisos sincers amb la nostra ciutat, la d’estimar la nostra ciutat, en definitiva de ser un bon ciutadà de Lleida, com ho són dia rera dia els regidors de l’equip de govern de Lleida i al seu capdavant l’Alcalde Àngel Ros que aporta les virtuts de capacitat, prudència i passió.

Desastre i Política

Desastre i política.

Sense voluntat de fer paral•lelismes quan es produeix la crisis de govern a Catalunya he considerat oportú fer una reflexió sobre el que va representar el Katrina.
El pas de l’huracà Katrina pel sud dels Estats Units d’Amèrica ha provocat una catàstrofe que encara, hores d’ara, no pot ser avaluada en tota la seva dimensió, per fer-ho hauran de passar encara uns quants mesos. El que si que es pot fer en aquests moments, quant ja han passat unes quantes setmanes, és analitzar els diferents moments de l’emergència que es van produir i quina va ser la reacció de l’administració Busch.
En protecció civil es produeix una paradoxa que cal fer esment i que ens donarà una visió aproximada del que ha passat i per què als USA. Les paraules clau de la Protecció Civil són: previsió, prevenció, planificació, actuació i rehabilitació, son les paraules que defineixen l’actuació davant els diferents moments que passen entre un risc potencial i la seva concreció en una crisi i l’estat d’emergència consegüent. Dels estudis sobre la matèria de seguretat es desprèn que a major inversió en les fases inicials que esmentàvem menors costos tenen les finals i menys afectacions i, en conseqüència, menys problemes pateix la ciutadania. La paradoxa consisteix en que la inversió en prevenció és menys visible i no té la mateixa “venta“ que els diners dedicats a la recuperació dels desastres per la qual cosa les administracions (i el conjunt de ciutadans) solen ser reacis a la despesa en prevenció.
El govern dels Estats Units, la major potència mundial que pretén organitzar el món, ha tingut un paper en aquesta emergència reialment galdós. Els estudis universitaris, és a dir la previsió del risc, que s’havien realitzat i dels quals es va fer ressò la premsa de Louisiana fa tres-quatre anys, indicaven que el dic de contenció que evita la inundació de la ciutat no suportaria un huracà de grau tres, per tant calia actuar –prevenció- per tal de reforçar-lo i evitar aquest risc potencial. Contràriament al que s’havia de fer l’Administració Busch va reduir el pressupost destinat a evitar inundacions i per tant al manteniment d’aquesta obra pública i va destinar els diners a la guerra de l’Iraq.

Pel que fa a la resposta –actuació- un cop el desastre desencadenat va ser lenta i descoordinada, van arribar a passar quatre dies sense actuar després de la catàstrofe, i com a conseqüència d’aquesta tardança el nombre de morts, per les diferents causes derivades de la no actuació, es va anar incrementat i ho va fer en proporció geomètrica als dies que passaven.
A partir d’aquell moment tocava la fase de recuperar la normalitat –rehabilitació- en els diferents estats afectats. Han passat alguns mesos i encara no es pot donar per finalitzada la tasca de rehabilitació i aquesta ha estat tant descoordinada com ho va ser l’actuació en els primers moments de la catàstrofe amb la qual cosa no s’han minimitzat com caldria les conseqüències del Katrina.
Hem comentat, superficialment, els possibles errors conjunturals en l’actuació de l’Administració americana i del seu màxim responsable, però hi ha altres elements més estructurals que van incidir i incideixen en el desenvolupament posterior de la catàstrofe.
Les dificultats per respondre a l’emergència està vinculada al debilitament de l’organització de l’estat que, en els darrers anys amb els governs Busch, ha vist disminuït la seva, ja de per si, escassa capacitat d’intervenció. Si afegim la lentitud en actuar de l’administració amb capacitat per fer-ho com és la federal podem dir que el desastre no es podia evitar però sí minimitzar les seves conseqüències, sols calia intervenir amb agilitat.
Tan sols els recursos militars han estat mobilitzats i d’aquests els que no estaven a l’Iraq. La missió fonamental encarregada a l’exercit ha estat la de garantir la seguretat objectiu no gaire fàcil en un país com els USA on la possessió d’armes de foc és plenament legal.
Un altre component estructural per a la feble actuació ha estat el fet que els Estats Units han descarregat gran part de la capacitat d’actuació en el sector privat o simplement en la capacitat de resposta de les famílies. Això conjugat amb els índexs de pobresa dels estats afectats pel Katrina, reflectit com a paradigma en la ciutat de Nova Orleans, va fer que molts ciutadans no poguessin evacuar la ciutat per falta de recursos donant com a resultat el de centenars, milers de morts.
Una seguretat mal entesa era la que havia de garantir l’exercit ja que es considerava delinqüent a tots aquells que assaltessin un establiment comercial sense distingir entre els que ho feien amb dol dels que tan sols ho feien per estricta necessitat i per mantenir un valor superior a la propietat privada que és del de la seva pròpia vida i ho feien quan no hi tenien cap altra possibilitat. Els responsables polítics no distingien entre uns i altres quan donaven ordres de disparar a matar per tal d’evitar els saquetjos.
La lectura final dels efectes del Katrina ens indica que les societats actuals continuen necessitant l’ESTAT amb majúscules com a ens regulador i reequilibrador de la societat i garantia de futur. Els Estats Units van ser pioners en la implantació dels drets ciutadans amb els bill of rigts expressió pràctica de les teories pactistes del segle XVIII. Ara Necessiten un nou pacte social que recompongui la societat americana i la impulsi amb valors igualitaris. Malauradament per aquest viatge tenen un mal guia.

Joan Gómez i López
Màster en Protecció Civil

ALTO EL FOC D'ETA, l'ESTATUT I L'ACTUACIÓ CONTRA CORRUPCIÓ A MARBELLA, ...UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA

Els darrers dies s’han produït aconteixements que són dels anomenats històrics. Primerament el comunicat de la banda terrorista ETA declarant un “alto el foc permanent”, expressió aquesta darrera que cal tenir en compte per la seva dimensió qualitativa. Permanent vol dir, segons el diccionari de la llengua catalana, “que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. Que no és provisori”. Val la pena recórrer als diccionaris quan d’una interpretació se’n poden derivar qüestions tan importants com és la pau, la desaparició d’un determinat tipus de terrorisme. Ja s’ha dit per tothom, i en primer terme el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero, que serà un procés difícil, dur i llarg. Són moltes les sensibilitats que caldrà tenir en compte en tot el procés endegat fins arribar a l’objectiu, tan llargament desitjat, d’absència del terrorisme d’ETA. En primer terme totes aquelles persones que han patit d’una manera més directa la grapa del terror però també la d’aquelles altres que de manera indirecta han patit les conseqüències dels terroristes com són els seus familiars. Han patit les conseqüències perquè l’Estat de dret ha estat, sortosament i en nombroses ocasions efectiu, aconseguint detenir, jutjar i empresonar a molts terroristes. Esperem que tots plegats sapiguem arribar a la concertació necessària dins de l’Estat de dret per aconseguir que tots els espanyols puguem viure en concòrdia i ho puguem fer el més aviat possible. Segur que la societat espanyola, en el seu conjunt, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i a l’igual que durant la transició dels anys setanta arriben a poder perdonar el passat i viure de cara al futur.

Per un altre costat l’aprovació pel ple del Congrés de Diputats de l’Estatut d’Autonomia ha estat un moment molt important per a Catalunya però també per a Espanya. Amb l’estatut de Catalunya s’obre una nova transició en l’Estat de les autonomies. Un procés que molts han criticat, amb certes dosis d’hipocresia, però al que finalment s’adheriran. Espanya no es trenca per incrementar l’autonomia de les seves comunitats, ni per reconèixer la seva pluralitat. Al contrari es produeix un enriquiment cultural de tots plegats. El paper més difícil d’interpretar, en aquesta història, és el d’Esquerra Republicana que, essent una de les forces polítiques impulsores de la reforma estatutària des del tripartit en el govern, es troba en aquests moments descol·locada per la posició que, possiblement erròniament adoptada en un primer moment, va adoptar després de la reunió i pacte de CiU amb Zapatero, amb la corresponent foto. Cal veure encara quina serà la seva posició en la tramitació de l’Estatut al Senat però, sens dubte, serà complicada. Ara bé on caldrà veure el paper serà en el referèndum de l’Estatut a Catalunya. Demanar el vot en contra d’un Estatut que representa un increment notable de l’autonomia de Catalunya sembla, si més no, incoherent per una força que se’n diu independentista. Tot això sense oblidar la contradicció d’estar en el govern de la generalitat i alhora contra decisions del mateix govern. El temps es donarà la resposta i a mig termini l’opinió a les urnes dels electors.

El tercer fet a comentar, que esperem que recordi la història com un fet aïllat, és la trama de corrupció de Marbella. Han estat alcaldes, regidors i assessors d’urbanisme (o de com fer-se multimilionari amb l’urbanisme) juntament amb empresaris constructors i professionals del dret (que no de lo legal) els que s’han confabulat per convertir la ciutat de Marbella en el referent internacional de la corrupció. El més innominós de la situació creada és la postura del PP que oblidant la situació en la que es troben càrrecs públics enquadrats a les seves files (a Poblacions del voltant de Madrid, Comunitat valenciana, etc.) a sortit a la desesperada denunciant que la situació de Marbella és culpa de l’apatia amb que s’ha tractat el problema per la Junta d’Andalusia. Per al PP sols tenen validesa les denúncies que fan ells als mitjans de comunicació i que converteixen en tonadilla que repeteixen insistentment els seus portaveus no així les més de dos-centes denúncies d’infracció presentades per la Junta als jutjats i a las que els jutges no han donat la resposta adequada. AL PP sols l’interessa el poder i arribar-hi com sigui, per això volen que es convoquin eleccions municipals a Marbella ara que consideren que els afavoriria en contra del criteri objectiu de que no hi ha temps material per ha convocar-les ja que ha de passar un mínim d’un any entre eleccions i eleccions municipals, plaç que no es donaria de voler fer les eleccions ara.

La Nova masculinitat

La nova masculinitat

El dia vuit de març se celebra el dia internacional de la dona treballadora. Amb aquesta celebració es pretén fer un homenatge a totes les dones i en especial a aquelles que han lluitat i ho continuen fent per canviar les condicions socials i polítiques de les dones, per tal de realitzar-se plenament com a persones, en tots els àmbits de la vida i en qualsevol lloc. És una celebració que vol mantenir vius en el record uns fets greus que van tenir la repressió de les dones com a nucli central. Aquesta data serveix també, any rere any, per mantenir viva la consciència que encara no s’ha assolit la plena igualtat entre gèneres, que l’objectiu, tot i que s’avança una mica més cada dia –especialment amb les valentes mesures impulsades per l’actual govern de l’Estat- encara no s’ha assolit. Tot i els avenços, queda encara molt per recórrer.

Aquesta data ens serveix per denunciar, un cop més, que la violència de gènere és present a la nostra societat provocant nombroses i irracionals morts, que la discriminació salarial per qüestió de gènere, que en el camí de la conciliació de la vida personal, laboral i familiar les dones continuen sent les que tenen majors dificultats, que són encara avui dia massa els espais en les relacions sociopolítiques on les dones no tenen la igualtat que la societat del segle XXI exigeix.

No n’hi ha prou amb les declaracions de drets internacionals, ni amb les discriminacions positives de la normativa d’ús quotidià per desterrar de les relacions socials la discriminació de la dona que el patriarcat va instaurar. Una situació de discriminació que s’aguditza als països on impera una concepció de l’estat d’ideologia masclista, que exclouen o ningunegen la meitat dels seus membres. No hem d’oblidar que, a més a més de les conseqüències que aquesta situació té en el present, deixen un pòsit per als anys posteriors que és difícil d’eradicar.

Una data simbòlica per a les dones, de la qual els homes no en podem quedar al marge. En aquests moments, moments en què hi ha moltes iniciatives a debat, en què el canvi que cal fer és evident i cal que la faci el sexe que ha estat considerat el privilegiat invisibilitzant l’altre 50% de la població a espais domèstics i privats.

Ha arribat el moment que els homes assumeixin la necessitat de desenvolupar un nou model d’actitud social. Desenvolupar la nova masculinitat on la igualtat en aspectes tant quantitatius com qualitatius entre els gèneres sigui present en tots i cada un dels moments de les relacions de la vida i dels espais de convivència entre els gèneres. És imprescindible aquesta aposta per la construcció d’un nou concepte del que és ser home, del que és la masculinitat. Una aposta que ha de ser de tots, però en especial i primerament d’aquells homes que pretenem la igualtat i l’equanimitat, perquè una societat on imperin aquests valors sols és possible quan són presents en cada instant de la vida en comú: família, escola, treball, etc.

Endinsar-se en una nova masculinitat significa que l’home adopta un comportament actiu en les relacions socials sense prejudicis previs, prejudicis que han estat establerts per models socials estereotipats segons el gènere. Que la relació és sempre entre iguals, entre persones que tenen els mateixos drets i deures, superant tabús i discriminacions sense justificació. Hem de trencar les barreres i els itineraris establerts a les persones durant segles segons el gènere de pertinença. Les dones han de deixar de ser considerades febles, submises, de segona i objectes de violència per passar a ser considerades ciutadanes de ple dret amb tota la seva dimensió. Perquè es pugui aconseguir aquest objectiu els homes tenim, també, una part mol important de responsabilitat.

Per estar amb sintonia amb la justícia que ambicionem, els homes hem d’assumir el rol d’aquesta nova manera d’entendre i exercir la masculinitat. Perquè per superar qualsevol situació de desigualtat i conflicte, al nivell que sigui, es requereix que en una etapa final ha d’haver acord amb les regles del joc que en resulten. Això significa un comportament dels homes, assumit, conscient i volgut, diferent al que ha estat en el passat.

No és possible instaurar la normalitat desitjada i necessària d’una societat moderna, lliure solidaria i fraternal si tots els implicats no accepten un nou status quo. Els homes tenim la responsabilitat de donar un pas endavant important per aconseguir-ho. Hem avançat en aspectes superficials del conviure quotidià, ara cal fer-ho en profunditat i transversalment a tots els aspectes de la vida: domèstic, laboral, social, polític. S’han de trencar motlles i estereotips del passat, ja no poden ser acceptades les diferències i les discriminacions per raó de gènere, fer-ho és immoral.

Una mica de seriositat amb les caricatures

Contra l’opi del poble l’antídot és viatjar. Aquesta podria ser una reflexió en veu altat feta davant la reacció que el món islàmic ha tingut per unes, aparentment inofensives, caricatures. Una reflexió més acurada ens portaria a introduir molts matisos a aquesta afirmació. Per exemple que molts dels islamistes radicals, i en especial aquells que consideren que l’islam justifica, fins i tot propugna, la mort de l’infidel i per tant també el terror indiscriminat, han crescut i s’han educat en barris i ciutats occidentals, per tant han conegut altres realitats diferents a les que existeixen en el món àrab, i això ho han fet sense haver viatjat.

El conflicte entre llibertat d’expressió i creences religioses és un problema amb arrels molt més profundes i té una anàlisi complexa. Ara bé no em resigno a fer un apunt sobre el mateix. La gènesi d’aquest problema està relacionat amb la manera d’entendre el que és “la vida” i de com s’ha donat resposta als interrogants que aquesta ens ha anat plantejant històricament pel fet de tenir-ne. Què és la vida? Per què morim? Què queda i que hi ha després? Hi ha una vida superior? D’on ve la vida? etc. Tot plegat té molt a veure amb el fet de que som éssers vius i que tenim la capacitat de racionar. Ha estat la capacitat de racionar la que al llarg dels segles ens ha fet plantejar les preguntes i la que al mateix temps ha donat la resposta i aquesta no ha estat altra cosa que la religió. Religions que han evolucionat a un ritme diferent als coneixements nous que s’han anat adquirint amb el raciocini humà.

Que hi pugui haver un desajust entre ciència i religió vol dir que un avança en positiu i l’altre en negativament?, és evident que no. Trobaríem exemples positius i negatius del que ha representat tant la religió com la ciència per a l'home, ara bé el que és imprescindible, per evitar que els desajustos entre coneixement i religió es converteixin en conflicte, és que hi hagi tolerància i comprensió entre aquests dos valors. Evidentment això significa que en l'aplicació dels dos conceptes, per part dels homes es faci amb una gran dosi de respecte d'una persona per l’altra i el que aquesta pensi i opini. En definitiva tot allò que es pretén serveixi per fer el bé no pot ser utilitzat com a excusa per produir mal ja que de no ser així la ciència la religió i qualsevol altre valor deixa de ser vàlid per donar resposta a la vida i facilitar la convivència.

Les aberracions del PP, i van...

Aquest escrit ha estat publicat com article d'opinió al diari de Lleida La Mañana el dia 9 de febrer de 2006



Les aberracions del PP, i van...

Promoure una iniciativa legislativa popular per a que tots els espanyols refrendin l’acceptació, o no, del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ha estat l’enèsima barbaritat proposada en aquesta espiral de despropòsits que fa el Partit Popular. Pel que fa aquesta darrera la Constitució Espanyola en el seu article 87.3 estableix que una llei orgànica regularà la Iniciativa legislativa popular per a la presentació de proposicions de llei. Estableix que per poder-la presentar caldrà un mínim de 500.000 signatures acreditades i que la proposició de llei no procedirà en matèries pròpies de llei orgànica, tributària, de caràcter internacional o de la prerrogativa de gràcia. Un estatut d’autonomia és una llei orgànica i per tant no procedeix promoure una iniciativa legislativa popular, més encara fer-ho seria inconstitucional.

L’únic objectiu que té aquesta proposta és el d’enrarir i encrespar, una mica més, la vida política del país. Perquè del que es tracta no és si és o no acceptat per tots els espanyols el nou estatut d’autonomia de Catalunya que aprovi el Congrés de Diputats, ja que si haguessin realment volgut presentar una proposició de llei en aquest sentit el partit popular ho hagués pogut fer perfectament mitjançant la presentació de dita proposició en el registre del Congrés de Diputats mitjançant el seu grup parlamentari. L’objectiu real d’aquesta moguda d’embolicar que fa fort s’emmarca en l’estratègia establerta la mateixa nit electoral quan van conèixer que la seva gestió al govern no havia estat aprovada per la majoria dels ciutadans d’Espanya.

Una estratègia que estan mantenint, tal i com indiquen els cànons del marketing polític, siguin quines siguin les conseqüències del resultat final, si creuen que aquest els pot apropar al poder. Una estratègia basada en deslegitimar el govern de José Luís Rodriguez Zapatero en general, i al seu president en particular, utilitzant expressions i propostes grandiloqüents que o bé són obvietats o no es corresponen amb la realitat social o política del nostre país. Que insisteixen un i altre cop en dir que Zapatero està fora de la legalitat constitucional. Que pretén la fragmentació la unitat d’Espanya que recull la Constitució que saben que no és cert. I quina contradicció, per lluitar contra el perill de que es trenqui Espanya i la Constitució volen utilitzar mecanismes inconstitucionals. Paradoxes de la política? En tot cas de la política partidista i desbocada del PP. Per a ells, com estan fent evident dia sí i dia també, el fi justifica tots els mitjans que estan utilitzant.

Una estratègia que sorgeix de la dreta més retrògrada i fosca d’Espanya, que no és nova. Utilitza tàctiques agressives que emulen la practicada pel tàndem Busch i, el seu principal assessor, Karl Rove a la darrera campanya electoral dels EUA. Aquest darrer va descobrir –escriu Neal Gabler a Los Angeles Times (24/X/2004)- que “el més fàcil és explotar les divisions socials i culturals....utilització de qüestions com el matrimoni gay...la religió...”. Igual que els republicans americans la dreta espanyola basa els seus atacs sistemàtics a l’adversari polític, en el nostre cas el president Zapatero, en fictícies discriminacions entre comunitats autònomes, en la Llei de matrimonis Gay, l’assignatura de religió a l’ensenyança pública i concertada, etc. Continuen demostrant que han estudiat marketing polític però encara els falta la lliçó on s’explica que la població no és insensata i sap distingir entre qui només fa soroll i qui fa i diu coses amb arguments i sentit comú.

A Espanya, com a EUA, la dreta compta amb la col·laboració dels sectors més conservadors de la església per portar a terme aquesta estratègia. Ha estat la part més retrograda de l’església que no s’ha conformat en sortir de manifestació com mai abans en el període democràtic ho havia fet, ni tan sols per demanar la pau al món. Per contra ha unit el seu mitjà de comunicació, la COPE, a la resta de coral mediàtica encarregada de generar un clima d’opinió pública favorable a aquests plantejaments utilitzant mentides i falsedats. És, sens dubte una manera molt sui generis d’entendre la llibertat d’expressió.

Aquesta irresponsable manera d’actuar del PP ha rebut les crítiques, fins i tot, de la premsa internacional com ha estat l’editorial del diari americà The New York Times el passat dia 24 de gener. L’editorial d’aquest prestigiós diari criticava durament l’actitud comprensiva dels populars espanyols davant de la indisciplina del tinent general José Mena quan va plantejar la intervenció de l’exercit davant de l’Estatut d’Autonomia. El PP, però, impertorbable a les crítiques i desavinences continua amb aquesta manera de fer política tan radical i extremista que ha entrat, fins i tot, en contradicció amb sectors moderats del seu partit. Un exemple és la resposta, fora de to d’Àngel Acebes, al posicionament de Josep Piqué que, en contra de les tesis oficials, exposava que l’acord pel nou Estatut recollia, en part, la proposta econòmica que els populars havien defensat al Parlament de Catalunya durant el tràmit parlamentari.

El PP està generant un clima de conflictivitat i de confrontació en la societat espanyola totalment gratuït, només per interessos electoralistes. Apel·lar als sentiments dels espanyols amb mitges veritats, quan no mentides, per activar les pors ja enterrades i dels instints més primaris, no beneficien la convivència i ens pot portar a situacions que ningú desitja (a excepció del PP) i que no contribueixen gens a la convivència de tots amb tots .


Joan Gómez i López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania.

Mala oposició

Aquest és un artícle d'opinió publicat al diari Segre el dia 21 de gener com a carta al Director i el dia 24 de gener al diari La Manyana com article d'opinió.

MALA OPOSICIÓ

Els partits de dretes sempre s’han caracteritzat pel simplisme dels seus postulats, per a ells les coses sols poden ser blanques o negres, sense matisos. Si no és blanc forçosament ha de ser negre. Històricament han construït el seu discurs a partir de la contraposició de valors absoluts. Quan l’esquerra postula el principi d’igualtat contraposen el de llibertat. Quan es parla de llibertat, ells la contraposen a la seguretat. En els temps actuals contraposen el civisme a la tolerància. La història ens ha de mostrat que aquestes simplificacions són errònies ja que no pot haver llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat, tampoc és possible la llibertat sense seguretat, ni la seguretat sense llibertat. Són tots ells valors que es complementen, no es contraposen. El mateix passa amb la tolerància i el civisme. Sense tolerància, sense respecte per l’altre no hi ha civisme, no hi ha comunitat. Sense el respecte a les peculiaritats de l’altre la convivència és impossible per què tots som singulars i diferents.

En els darrers temps dir que una ciutat és incívica s’ha convertit en l’argument utilitzat per fer oposició als governs municipals. Es fa a partir del sil·logisme següent: com es cometen actes incívics la ciutat és incívica i, per tant segons els seus postulats, hi ha una mala política municipal que no sap donar resposta a aquest problema. Fins i tot s’ha arribat a argumentar que és una situació que es dóna a les ciutats governades pels partits d’esquerra, com a conseqüència lògica de l’excés de tolerància de la cultura progressista que es pràctica en aquestes ciutats, cultura que per a ells està passada de moda, no serveix per la convivència i, per tant, cal desterrar.

Com era d’esperar també l’oposició de Lleida està utilitzant aquest argument per intentar erosionar el govern municipal. Es fa la crítica fàcil i es sobredimensiona el problema, que evidentment existeix , però no fins el punt de poder dir que la ciutat és incívica on regna el casos i el desgovern. Fer-ho és menysprea la ciutat i els seus ciutadans. Mala alternativa al govern és aquella opció política que té tan poca estima i consideració pels seus veïns. Que menysprea les institucions que vol governar. Que confon el diàleg amb la falta de lideratge. Que prefereix la crítica absurda i sense arguments reals a la dedicació i l’esforç personal dels membres del govern municipal que volen millorar la qualitat de vida dels seus veïns.

És cert que hi ha gent que té comportaments contraris a la convivència en harmonia contra els que cal arbitrar mesures correctores quan facin falta, però també i a determinades persones a les quals cal demanar-los-hi prudència, no tot s’hi val ni a la vida ni a la política. L’incivisme es pot donar amb els fets però també amb les paraules. Els comportaments contraris a la convivència i per tant incívics abarquen un ampli vano d’actuacions, van des de tirar el paper a terra a la negació de la presumpció d’innocència. Des de la pintada insultant en la façana d’una església fins a la negativa que una altra comunitat religiosa pugui tenir el seu espai de culte.

Hi ha fets que es produeixen més d’una vegada però això no significa que hi hagi un problema descontrolat. Vull recordar aquí un fet que es va produir a finals dels anys setanta quan en poc temps va estar tota la ciutat plena de les sigles “FSU”. Ningú sabia relacionar-les amb grup ni opció política coneguda, tot i que per la quantitat semblava que hi havia d’haver molta gent al darrera. Finalment es va saber que aquella infinitat de sigles a tota la ciutat era obra de molt, molt poqueta gent. Malgrat la imatge que vol crear l’oposició, la mala oposició, encara que hi hagi alguns comportaments contraris a la convivència, Lleida és una ciutat cívica i, per a tranquil·litat dels lleidatans, està ben governada.

Joan Gómez López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania

Montenartró

Aquestes són una vistes nocturnes del poble de Montenartró, poble que està situat a la vall del Romadriu, entre els rierols de Cotè i del Margarit. Té una població estable de tres persones a l'hivern i de set en el període que va de Setmana Santa al dia del Pilar. La Festa Major se celebra el segon cap de setmana del mes d'octubre, en aquests moments s'intenta recuperar la Festa Major d'estiu al mes d'agost. El poble està situat a una alçada mitja de 1300 metres sota de les pistes d'esqui de Portainé. És una entitat menor descentralitzada que pertany al municipi de Llavorsí.