24 de gener, 2006

Mala oposició

Aquest és un artícle d'opinió publicat al diari Segre el dia 21 de gener com a carta al Director i el dia 24 de gener al diari La Manyana com article d'opinió.

MALA OPOSICIÓ

Els partits de dretes sempre s’han caracteritzat pel simplisme dels seus postulats, per a ells les coses sols poden ser blanques o negres, sense matisos. Si no és blanc forçosament ha de ser negre. Històricament han construït el seu discurs a partir de la contraposició de valors absoluts. Quan l’esquerra postula el principi d’igualtat contraposen el de llibertat. Quan es parla de llibertat, ells la contraposen a la seguretat. En els temps actuals contraposen el civisme a la tolerància. La història ens ha de mostrat que aquestes simplificacions són errònies ja que no pot haver llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat, tampoc és possible la llibertat sense seguretat, ni la seguretat sense llibertat. Són tots ells valors que es complementen, no es contraposen. El mateix passa amb la tolerància i el civisme. Sense tolerància, sense respecte per l’altre no hi ha civisme, no hi ha comunitat. Sense el respecte a les peculiaritats de l’altre la convivència és impossible per què tots som singulars i diferents.

En els darrers temps dir que una ciutat és incívica s’ha convertit en l’argument utilitzat per fer oposició als governs municipals. Es fa a partir del sil·logisme següent: com es cometen actes incívics la ciutat és incívica i, per tant segons els seus postulats, hi ha una mala política municipal que no sap donar resposta a aquest problema. Fins i tot s’ha arribat a argumentar que és una situació que es dóna a les ciutats governades pels partits d’esquerra, com a conseqüència lògica de l’excés de tolerància de la cultura progressista que es pràctica en aquestes ciutats, cultura que per a ells està passada de moda, no serveix per la convivència i, per tant, cal desterrar.

Com era d’esperar també l’oposició de Lleida està utilitzant aquest argument per intentar erosionar el govern municipal. Es fa la crítica fàcil i es sobredimensiona el problema, que evidentment existeix , però no fins el punt de poder dir que la ciutat és incívica on regna el casos i el desgovern. Fer-ho és menysprea la ciutat i els seus ciutadans. Mala alternativa al govern és aquella opció política que té tan poca estima i consideració pels seus veïns. Que menysprea les institucions que vol governar. Que confon el diàleg amb la falta de lideratge. Que prefereix la crítica absurda i sense arguments reals a la dedicació i l’esforç personal dels membres del govern municipal que volen millorar la qualitat de vida dels seus veïns.

És cert que hi ha gent que té comportaments contraris a la convivència en harmonia contra els que cal arbitrar mesures correctores quan facin falta, però també i a determinades persones a les quals cal demanar-los-hi prudència, no tot s’hi val ni a la vida ni a la política. L’incivisme es pot donar amb els fets però també amb les paraules. Els comportaments contraris a la convivència i per tant incívics abarquen un ampli vano d’actuacions, van des de tirar el paper a terra a la negació de la presumpció d’innocència. Des de la pintada insultant en la façana d’una església fins a la negativa que una altra comunitat religiosa pugui tenir el seu espai de culte.

Hi ha fets que es produeixen més d’una vegada però això no significa que hi hagi un problema descontrolat. Vull recordar aquí un fet que es va produir a finals dels anys setanta quan en poc temps va estar tota la ciutat plena de les sigles “FSU”. Ningú sabia relacionar-les amb grup ni opció política coneguda, tot i que per la quantitat semblava que hi havia d’haver molta gent al darrera. Finalment es va saber que aquella infinitat de sigles a tota la ciutat era obra de molt, molt poqueta gent. Malgrat la imatge que vol crear l’oposició, la mala oposició, encara que hi hagi alguns comportaments contraris a la convivència, Lleida és una ciutat cívica i, per a tranquil·litat dels lleidatans, està ben governada.

Joan Gómez López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania