Monopartit, bipartit, tripartit:

Monopartit, bipartit, tripartit:
Són algunes de les maneres de governar un país. Respondre a la pregunta, quina d’elles és la millor? Seria una tasca força complicada i dependria del moment històric i de la posició en el espectre electoral de l’interpel·lat. A Catalunya ha hagut abans del tripartit, que molts s’afanyen en desprestigiar permanentment, un bipartit. CiU no és un sols partit sinó dos i, encara que ho vulguin ocultar, també han tingut enrenous entre els dos partits que conformen la coalició. No ha estat mai una bassa d’oli la relació que han mantingut i les punyalades per l’esquena entre els líders de Convergència i Unió han estat a l’ordre del dia. Ara bé el govern en coalició és complex i la jove democràcia espanyola li costa entendre que quan la societat és plural i cap partit aconsegueix, per si sols, tenir una majoria parlamentària suficient per governar ha d’arribar als acords necessaris estables o conjunturals que li possibilitin governar. Sembla que la distribució d’escons a les properes eleccions autonòmiques del mes d’octubre mantindran una distribució de vots no massa diferent de l’actual la qual cosa obligarà a realitzar pactes entre els partits. Alguna de les opcions amb possibilitats reals són:

Monopartits:
- Govern del Partit Socialista, PSC. Seria l’única opció real de govern d’un sol partit i la més desitjable per a desenvolupar adequadament l’Estatut d’Autonomia. Es podria donar amb majoria absoluta o mantenint pactes conjunturals amb altres forces polítiques.
- Les altres possibilitats de governs monocolors, si Convergència i Unió continua com a coalició i sembla que serà així, sols serien (hipoteticament)-possibles amb els partits de PP, ICV i ERC individualment considerats i aquestes opcions són a priori no creïbles.

Bipartits
- La coalició de CiU és una de les opcions que difícilment pot aconseguir la majoria suficient per governar però té molt complicat obtenir majoria absoluta per no dir impossible. Fer-ho amb el suport extern del PP és complicat ja que amb el desprestigi que el PP s’ha guanyat els darrers temps el seu pes serà insuficient per ser la crossa de CiU al govern. Sense oblidar que Artur Mas és un oportunista polític al que interessa més la posició personal que el desenvolupament de polítiques que beneficiïn a la col·lectivitat, així o ha entès després de la seva actuació en la tramitació de l’Estatut la ciutadania i així li mostrarà votant-lo amb racaneria.
- La coalició del PSC amb algun altre grup del Parlament com podria ser ICV o ERC és una opció que té base real i possible, fins i tot podria ser una alternativa a haver de reproduir el tripartit.

Tripartits:
- Convergència +Unió + Partit Popular: és difícil que obtinguin un resultats que ho possibiliti. Per un altre costat seria una situació que difícilment seria entesa pels electors de CiU, sense tenir en compte que això representaria un pas enrera per Catalunya.
- Convergència i Unió amb els socialistes, és el que s’ha anomenat la sociovergència. Aquesta opció matemàticament és molt possible però voldria dir que el PSC i convergència perden tots dos vots i que no poden fer altres combinacions de pactes i aquesta és una possibilitat poc probable.
- Finalment el tripartit que es podria donar és el que ja s’ha produït en aquesta legislatura entre PSC, ICV i ERC. És una opció que té molts números per tornar-se a donar segons mostren els sondeigs però que evidentment de produir-se ho farà amb tants canvis en les relacions internes que no tindrà res a veure amb el tripartit conegut fins ara.

Són algunes de les combinacions que es poden donar a l’octubre. La meva opinió és que el PSC tindrà un increment de vots apropant-se bastant als resultats que sols obtenir a les generals de manera que serà possible un govern en minoria pactant puntualment amb altres forces. La segona opció que jo considero com a viable és la de governar el PSC amb una de les dos forces d’esquerra ICV o ERC. I en darrer extrem la opció realment possible és la del tripartit nacionalista i d’esquerres.

Ara toca més feina

Un cop refrendat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el passat dia 18 de juny pel 73,9% dels votants cal pensar en el futur. Un futur que ha de tenir com a premissa treballar per desenvolupar el nou marc estatutari amb l’objectiu de generar més benestar pel conjunt de ciutadans. El primer pas en aquest sentit serà la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els líders polítics han manifestat la necessitat de convocar-les el més aviat possible. D’aquest mateix parer és el President de la Generalitat Catalunya, Pasqual Maragall, que és qui té la potestat legal per fer-ho. En aquests moments es treballa amb dos dates possibles el 22 d’octubre o el 19 de novembre, sigui quina sigui de les dos, sembla que és segur que a finals d’any hi haurà nou govern, el temps ens dirà qui el presidirà.
El nou govern haurà d’endegar tot un seguit d’iniciatives legislatives destinades a desenvolupar l’Estatut aprovat com és per exemple el títol primer de Drets, Deures i Principis Rectors, encara que en aquests cas actuarà la disposició transitòria primera durant dos anys, mentre no es canviï la normativa, per a aquelles normes que estiguin en contradicció amb el nou text estatutari. Caldrà també que les Corts espanyoles es posin a treballar, i de valent, per modificar totes aquelles lleis que han d’adaptar-se al nou marc jurídic que, en referència a Catalunya, estableix l’Estatut. Són moltes i algunes de importància transcendental i que requereixen de l’aprovació de lleis orgàniques per ser regulades.
Per tant a partir de l’entrada en vigor del nou Estatut s’obren dos fronts de discussió política, un a nivell de Parlament espanyol i un altre al Parlament de Catalunya. En el primer cas s’hauran de modificar normes que adaptin les existents a la nova realitat, entre altres aspectes caldrà establir el nou marc d’actuació de la justícia a Catalunya reconeixent les noves facultats atribuïdes al Tribunal Superior de Catalunya, la creació del Consell de Justícia de Catalunya, així com les competències de la Generalitat sobre l’Administració de Justícia. També s’haurà de modificar les normes estatals per tal que tinguin en compte les noves competències financeres de la Generalitat, l’Agència tributària catalana, etc. Tot això sense oblidar l’esperit i la voluntat solidària que el nou model de financiació no oblida sinó que reforça. Estic convençut que els debats en el si del Congrés dels Diputats per tramitar totes aquestes modificacions legislatives tindran dos constants, una que consistirà en la permanent oposició del PP, esperem, però, que aquesta previsió no es compleixi per bé de la convivència amb la resta de territoris d’Espanya i que la sensatesa retorni al grup popular, i una altra que serà la plena voluntat dialogant de la resta de grups parlamentaris de Madrid per tal d’aconseguir els millors acords que donin els millors resultats pe tots.
L’altre front, el del Parlament de Catalunya, serà molt més complex de gestionar ja que hi haurà dos temes a tractar, entre molts altres, sobre els que, a priori, sembla que serà força complicat que tothom estigui d’acord i que requeriran d’un plus de bona voluntat per totes les parts. Un serà el de la distribució territorial i la configuració de l’administració local que es deriva de la creació de les vegueries que estableix el nou Estatut. L’altra serà la nova llei electoral. Pel que fa a les vegueries caldrà especificar, ja que l’Estatut aprovat no ho fa, quantes hi ha d’haver, quins han de ser els seus límits territorials i competencials, on s’ha d’ubicar la corresponent capital de vegueria i el seu corresponent consell. I parlant de distribució administrativa no hem d’oblidar que caldrà regular quin haurà de ser el paper dels Consells Comarcals en el nou marc organitzatiu. Pel que fa a la nova llei electoral caldrà veure si finalment el sistema electoral és estrictament proporcional i es fa una llei on tots els vots tinguin el mateix valor real. Garantir la representació adequada de tots els territoris no implica necessàriament que hagi demarcacions suprarepresentades i d’altres infrarepresentades. La possibilitat que dóna l’Estatut d’incrementar el nombre de diputats fins a 150, els 135 que hi ha en aquests moments, ha de servir per compensar els actuals desequilibris del sistema d’elecció apropant-nos a una major fidelitat de la màxima d’un home un vot.
Espero i desitjo que l’experiència que hem tingut els darrers mesos en el debat de l’Estatut serveixi per no tornar a caure en la mateixa situació i reservar per la cuina interna les discrepàncies i les sortides de to. Repetir als medis de comunicació els debats esgotadors en cada una de les modificacions legislatives que s’han de produir pot tenir conseqüències nefastes en l’electorat. Per contra tot el procés que s’ha d‘iniciar de desenvolupament de l’Estatut ha de servir per fer pedagogia sobre la importància que té i ha de tenir l’Estatut en la vida quotidiana de les persones, per al seu benestar i qualitat de vida. A partir d’ara han de quedar superades les estratègies de partit dirigides a situar-se en millor lloc a la foto finish que ha planat durant l’elaboració de l’Estatut. S’ha de pensar més en els resultats a aconseguir que en qui es posa la medalla.

El substitut de Montilla al ministeri

Un cop coneguda la intenció de Pasqual Maragall de no tornar-se a presentar s’obre una nova etapa per al PSC i per al país. Tots els indicadors senyalen al primer secretari dels socialistes com a substitut en el cartell electoral per a les properes eleccions autonòmiques. Estic convençut que serà una decisió fàcil per al PSC nomenar José Montilla com a candidat, però d’aquesta decisió es derivaran una sèrie de conseqüències. La que vull tractar és la que es deriva d'haver de trobar un substitut al capdavant del Ministeri d’Indústria. Un nomenament, el del proper ministre d’Indústria, que ha de ser coherent amb els plantejaments de donar pas a nous equips. Zapatero no pot deixar al PSC ni a Catalunya sense representació al consell de ministres, per la qual cosa el proper ministre d’indústria haurà de ser català i del PSC. Hi ha moltes persones que podrien ocupar aquest lloc al PSC però jo personalment apostaria per una en concret. Una persona que me mereix totes les consideracions per la seva trajectòria, perquè representa un plus afegit pel govern de Zapatero i que aportaria joventut, dinamisme i sobre tot capacitat. Una persona que ha estat treballant a prop de Montilla molt de temps de manera callada i efectiva. Una persona que va jugar un paper important en la presentació i defensa de l’Estatut entre els socialistes espanyols. La meva aposta per a ministre d’indústria és Dani Fernández.

Pasqual Maragall

La renúncia a tornar-se a presentar a la reelecció de Pasqual Maragall tanca una etapa en la trajectòria de servei al país d’aquest prohom de Catalunya. Han estat molts anys de treball en els diferents nivells de responsabilitat política els que marquen la seva trajectòria. En el seu haver hi ha moltes fites importants aconseguides. Entre totes podem destacar, com una de les més significatives, la seva aposta per ficar Barcelona i Catalunya en el mapa internacional. L’objectiu el va aconseguir amb l’organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992. Des d’aquell moment Barcelona és una de les ciutats europees de referència i una de les que més visitants rep, amb tot lo que això significa de positiu per al país. El darrer objectiu assolit en la seva dilatada carrera política ha estat la consecució d’un nou Estatut per Catalunya. El seu antecessor un estadista reconegut com Jordi Pujol mai va poder o voler intentar aconseguir-ho. Han estat els socialistes amb la tenacitat de Pasqual Maragall al capdavant qui l’han fet possible. La història ja està escrita el pare impulsor de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 té nom i se’n diu Pasqual Maragall. En el que portem de segle XXI Catalunya ja ha tingut dos presidents, de Jordi Pujol tothom ha reconegut la seva valua i coherència política des de tots els sectors de la vida pública, es compartís o no el seu projecte de Catalunya. Hem d’esperar que els diferents partits catalans sàpiguen valorar objectivament la renúncia de Pasqual Maragall. Hem de creure que els interessos partidistes no els ofusquin i tinguin la suficient alçada de mires com per reconèixer el que ha estat i significat Maragall per Barcelona i Catalunya.

Un SÍ amb majúscules

Catalunya ha dit sí al nou Estatut. Després d’una intensa campanya en la que les forces polítiques de Catalunya han tingut posicions diferenciades, ha arribat l’opinió dels ciutadans de Catalunya expressada a les urnes que ho han fet amb claredat i contundència. Dels resultats haguts es poden extreure diferents valoracions. La primera que el triomf és de Catalunya i d’aquells que hi creuen amb ella. La segona que aquells que volien utilitzar la campanya del referèndum de l’estatut i la seva votació per a desgastar el govern de José Luís Rodríguez Zapatero han fracassat estrepitosament. Tercer que els plantejaments d’Esquerra Republicana davant l’Estatut que ahir es votava han perdut suport amb referència a les passades eleccions autonòmiques, perquè, encara que és difícil distingir entre el vot negatiu del PP i el d’Esquerra, està clar que en els llocs on el vot preponderant de les autonòmiques del 2003, entre Esquerra i PP, va ser favorable al PP la diferència amb el sí és menor que en els llocs on la preponderància del vot autonòmic va ser d’Esquerra. Encara que els dos partits han perdut suport el PP ha mantingut una major fidelitat de vot que Esquerra Republicana.
Ara toca desenvolupar l’Estatut amb esperit constructiu i esperar que el PP s’abstingui de portar a terme les amenaces de la nit electoral en que afirmava que presentaria un recurs d’inconstitucionalitat contra el nou text estatutari refrendat pel poble de Catalunya.

Apunt 4: No als extrems, SÍ a l'Estatut

Queden tres dies per a la celebració del referèndum de l’Estatut, a aquestes alçades són pocs els arguments nous que es poden plantejar en la defensa d’una o altra postura. Ara és el moment en el que els diferents partits procuren fer un discurs que no motivi l’electorat dels que defensen una postura diferent a la seva, al temps que intenten que els partidaris de l’opció que ells defensen no es refredin i vagin diumenge a votar.
Segons els darrers sondejos ha hagut un increment en la voluntat de participar activament a la votació del referèndum, la qual cosa indicaria, molt probablement, que aquest increment de votants reforçarien el vot positiu ja que els partidaris del no són molt més bel•ligerants i ja estaven disposats a votar des d’un primer moment, almenys la gran majoria d’ells però, encara i així, cal motivar-los. En aquest punt cal evidenciar la coincidència d’interessos de les opcions del no en aquesta darrera etapa de campanya i com llurs actuacions els retroalimenten.
Al marge del que va passar al mercat de Collblanc que va ser la reacció espontània de clients i paradistes als permanents atacs del PP a Catalunya i als catalans, la resta de situacions conflictives, i intolerables, que s’han produït amb el PP com un dels protagonistes han estat entre populars i independentistes. Resulta que les bronques dels maulets als actes electorals del PP i les declaracions fora de to i en defensa de la llibertat d’expressió dels populars produeix una reacció simbiòtica que beneficia a tots dos, ja que l’electorat partidari d’un o altre es reactiva i decideixi anar a votar per reafirmar-se en les seves conviccions i en contra dels altres. Així els sectors del nacionalisme espanyol activats per aquesta situació aniran a votar seguin la consigna del PP i “suposadament” en contra dels independentistes. Pel seu costat els independentistes aniran a votar en contra dels espanyolistes i, oh casualitat i coincidència, tots dos votaran el mateix: no a l’Estatut.
Ni una ni l’altra postura interessa als Catalans per això cal anar a votar diumenge i fer-ho per la llibertat d’expressió i per Catalunya, cal anar a votar massivament pel SÍ.

SÍ AL MILLOR ESTATUT

Durant tot el procés d’elaboració de la proposta del nou Estatut hem pogut veure com han estat molt controvertits diferents aspectes del mateix. En el debat al Parlament de Catalunya van ser moltes les corredisses als passadissos fins al darrer minut per intentar consensuar un text que poguessin signar la gran majoria de partits catalans, el resultat va ser que tan sols va quedar fora de l’acord el partit popular. L’automarginació del PP va respondre a un interès partidista i a una estratègia que tenia com a finalitat afeblir al president del govern José Luís Rodriquez Zapatero. Era una estratègia pensada i portada a la pràctica des del carrer Gènova.
El text aprovat al parlament era un text de màxims i responia al criteri dels grups nacionalistes d’elevar el llistó tot el possible per després establir una negociació amb Madrid que situés el resultat final en un text acceptable per a ells. Era, també, pura estratègia. Quan dic que és el millor Estatut no estic dient que és el millor Estatut possible, remarco la diferència i ho faig intencionadament. No és que vulgui estalviar un adjectiu és que considero que realment és el millor Estatut per als catalans.
Quan qualifico del millor estatut parteixo, però, de la premissa que les valoracions de qualsevol tipus sempre són subjectives i aquesta, per força, també ho és. Considero que és el millor perquè l’analitzo a partir d’una visió global, és a dir no el considero un estatut d’una comunitat autònoma aïllada, no és una illa en l’univers. Per contra, el nou Estatut és una norma legal que ha d’establir el marc competencial i d’actuació de la Comunitat autònoma de Catalunya, una comunitat, la nostra, que al mateix temps forma part d’Espanya i alhora de la Unió Europea. Tenir present aquests aspectes és necessari pe seguir l’argument de perquè considero que és el millor Estatut. Per tant ara i en aquests moments els resultat del procés respon a la realitat social i política de Catalunya a l’any 2006. Una realitat que evolucionarà i que molt possiblement farà que s’hagi de tornar a reajustar el marc polític de Catalunya dins d’Espanya i d’Europa amb les modificacions que calguin de l’Esatut que ara es sotmetrà a votació en referèndum.. Ser socialista és l’altre aspecte que tinc present. Perquè ser socialista vol dir creure i lluitar per la llibertat, per la igualtat, per la solidaritat i per tots els valors del republicanisme ideològic. Això es tradueix en l’actual debat en solidaritat interterritorial, en cohesió social, en una visió concreta d’Espanya on Catalunya continuï sent la locomotora econòmica, per aconseguir-ho necessita d’una part major dels recursos econòmics que produeix. De l’èxit d’aquesta fita en depèn també el progrés del conjunt de pobles d’espanya. Hem de mirar, doncs el nou sistema de finançament com un pas endavant per Catalunya però també de la resta d’espanyols i per tant ha de un avanç en l’enfortiment de la solidaritat.

Opinió, còpia o ...

Maragall, Clos i Ros són del PSC, són els màxims responsables institucionals de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Ajuntament de Lleida respectivament. Són persones que s’esforcen personalment i diàriament per tirar endavant les polítiques socialistes.
La crítica a la gestió que fan aquests responsables és democràtica i es pot fer de moltes maneres i algunes d’elles són mitjançant articles d’opinió, pàgines web, etc. Sorprèn, però, el mètode utilitzat darrerament en el foro d’Isidre Gavín. M’explico. Fa uns dies en un d’aquests foros havia un autor, concretament una persona, o grup, que signava amb el pseudònim d’Indívil i Mandoni (personatges molt lleidatans) que feia una entrada en el mateix amb el títol de Maragall, Ros i Clos; un cop dins del missatge resulta que el contingut del mateix s’encapçalava amb el títol “El problema del PSC són Clos i Maragall”, em va sorprendre. Més sorprès vaig quedar encara quan després del títol apareixia el nom de “Mariano Jiménez” i al final de l’escrit apareixia el copyright d’E-notícies. Què estava passant?. Simplement que s’utilitzava informació externa, com si fossin ciutadans preocupats, per omplir de contingut la pàgina web del candidat convergent. Jo em pregunto com potser que algú agafi una notícia que apareix en un diari digital i la pengi a la pàgina del Gavín? Quin interès té aquesta persona en incloure el nom de l’Alcalde de Lleida Àngel Ros en la capçalera de l’entrada del foro quan no hi era a l’escrit original? Era evident que tan sols interessava la crítica a determinades persones del PSC entre els que calia incloure a l’Àngel Ros el que movia al copioneta?. Qui és reialment aquest Indívil i Mandoni?. O és que tan sols es volia fer crítica creient que com que, molta gent, sols llegeix els titulars, ja n’hi havia prou en fer aparèixer un nom més als que ja hi havia a l’escrit original que comentem per justificar la resta. Ara bé tant poca originalitat té encara més salsa, resulta que el tal Emiliano Jiménez que apareix, no se sap ben bé com a l’escrit, és de Barcelona i escriu periòdicament al diari digital e-noticies. Resulta que l’opinió que havia al foro de la pàgina del Gavín, signada per l’Indívil, era una d’aquestes col·laboracions del tal Emiliano. Però el més fort, encara, és que aquest senyor, Emiliano Jiménez, és militant del PP i càrrec de confiança del grup del PP a la Diputació de Barcelona. Ara resulta que la font ideològica que inspira les opinions de la pàgina web del Gavín és la del Partit Popular. Què deu passar?

Avui al Diccionari podeu trobar la paraula irracionalitat.

Apunt 3, 7 de maig.

Rajoy i el PP s'equivoquen.

La declaració de ruptura de les relacions del principal partit de l’oposició amb el govern, en temes de lluita antiterrorista, ha estat un pas més en el camí de la irracionalitat dels populars. Fins ara semblava que hi havia una certa desavinença entre el president del PP, Mariano Rajoy, i el sector més dur del PP, representat per Acebes i Zaplana. Semblava que Rajoy es resistia a seguir l’estratègia planificada des de la fundació FAES, que, no ho oblidem, està presidida per José Maria Aznar. Rajoy procurava posicionar-se en aigua de ningú en els temes delicats de política d’Estat. Però les declaracions d’Acebes equiparant al president Zapatero amb ETA i la confirmació d’aquesta posició com a pròpia per part del PP feia preveure el que s’ha acabat produint. Finalment Rajoy ha decidit carregar contra el govern amb totes les armes al seu abast. És evident que el punt d’inflexió en la postura de Rajoy no ha estat generat per l’anunci de converses entre socialistes bascos i batasunos sinó pel resultat dels sondejos demoscopis que es van fer amb motiu del debat de l’estat de la nació en els que la valoració de Mariano Rajoy era mot negativa, donant una derrota clara i sense pal·liatius del “líder” del PP. Això acompanyat de la instigació a que ha estat sotmès el “líder” del PP darrerament pels mitjans més dretans ha fet desaparèixer tots els dubtes que pogués tenir. Rajoy finalment ha assumit el paper del dur de la pel·lícula, un dur que ha de carregar contra el govern sense ambigüitats i per totes els temes, també el de la lluita antiterrorista. La lluita antiterrorista que fins ara s’havia intentat mantenir fora del debat polític. Amb aquesta divisió dels demòcrates els únics que surten beneficiats són ETA i el seu entorn. Mal servei fa al país i a la seva gent aquesta estratègia de bel·ligerància absoluta contra les polítiques del govern Zapatero.

SÍ al Referèndum de l'Estatut de Catalunya

Avui toca la paraula MEMÒRIA

Cliqueu pe anar al diccionar-----> http://diccionarijoan.blogspot.com/