Apunt 4: No als extrems, SÍ a l'Estatut

Queden tres dies per a la celebració del referèndum de l’Estatut, a aquestes alçades són pocs els arguments nous que es poden plantejar en la defensa d’una o altra postura. Ara és el moment en el que els diferents partits procuren fer un discurs que no motivi l’electorat dels que defensen una postura diferent a la seva, al temps que intenten que els partidaris de l’opció que ells defensen no es refredin i vagin diumenge a votar.
Segons els darrers sondejos ha hagut un increment en la voluntat de participar activament a la votació del referèndum, la qual cosa indicaria, molt probablement, que aquest increment de votants reforçarien el vot positiu ja que els partidaris del no són molt més bel•ligerants i ja estaven disposats a votar des d’un primer moment, almenys la gran majoria d’ells però, encara i així, cal motivar-los. En aquest punt cal evidenciar la coincidència d’interessos de les opcions del no en aquesta darrera etapa de campanya i com llurs actuacions els retroalimenten.
Al marge del que va passar al mercat de Collblanc que va ser la reacció espontània de clients i paradistes als permanents atacs del PP a Catalunya i als catalans, la resta de situacions conflictives, i intolerables, que s’han produït amb el PP com un dels protagonistes han estat entre populars i independentistes. Resulta que les bronques dels maulets als actes electorals del PP i les declaracions fora de to i en defensa de la llibertat d’expressió dels populars produeix una reacció simbiòtica que beneficia a tots dos, ja que l’electorat partidari d’un o altre es reactiva i decideixi anar a votar per reafirmar-se en les seves conviccions i en contra dels altres. Així els sectors del nacionalisme espanyol activats per aquesta situació aniran a votar seguin la consigna del PP i “suposadament” en contra dels independentistes. Pel seu costat els independentistes aniran a votar en contra dels espanyolistes i, oh casualitat i coincidència, tots dos votaran el mateix: no a l’Estatut.
Ni una ni l’altra postura interessa als Catalans per això cal anar a votar diumenge i fer-ho per la llibertat d’expressió i per Catalunya, cal anar a votar massivament pel SÍ.

SÍ AL MILLOR ESTATUT

Durant tot el procés d’elaboració de la proposta del nou Estatut hem pogut veure com han estat molt controvertits diferents aspectes del mateix. En el debat al Parlament de Catalunya van ser moltes les corredisses als passadissos fins al darrer minut per intentar consensuar un text que poguessin signar la gran majoria de partits catalans, el resultat va ser que tan sols va quedar fora de l’acord el partit popular. L’automarginació del PP va respondre a un interès partidista i a una estratègia que tenia com a finalitat afeblir al president del govern José Luís Rodriquez Zapatero. Era una estratègia pensada i portada a la pràctica des del carrer Gènova.
El text aprovat al parlament era un text de màxims i responia al criteri dels grups nacionalistes d’elevar el llistó tot el possible per després establir una negociació amb Madrid que situés el resultat final en un text acceptable per a ells. Era, també, pura estratègia. Quan dic que és el millor Estatut no estic dient que és el millor Estatut possible, remarco la diferència i ho faig intencionadament. No és que vulgui estalviar un adjectiu és que considero que realment és el millor Estatut per als catalans.
Quan qualifico del millor estatut parteixo, però, de la premissa que les valoracions de qualsevol tipus sempre són subjectives i aquesta, per força, també ho és. Considero que és el millor perquè l’analitzo a partir d’una visió global, és a dir no el considero un estatut d’una comunitat autònoma aïllada, no és una illa en l’univers. Per contra, el nou Estatut és una norma legal que ha d’establir el marc competencial i d’actuació de la Comunitat autònoma de Catalunya, una comunitat, la nostra, que al mateix temps forma part d’Espanya i alhora de la Unió Europea. Tenir present aquests aspectes és necessari pe seguir l’argument de perquè considero que és el millor Estatut. Per tant ara i en aquests moments els resultat del procés respon a la realitat social i política de Catalunya a l’any 2006. Una realitat que evolucionarà i que molt possiblement farà que s’hagi de tornar a reajustar el marc polític de Catalunya dins d’Espanya i d’Europa amb les modificacions que calguin de l’Esatut que ara es sotmetrà a votació en referèndum.. Ser socialista és l’altre aspecte que tinc present. Perquè ser socialista vol dir creure i lluitar per la llibertat, per la igualtat, per la solidaritat i per tots els valors del republicanisme ideològic. Això es tradueix en l’actual debat en solidaritat interterritorial, en cohesió social, en una visió concreta d’Espanya on Catalunya continuï sent la locomotora econòmica, per aconseguir-ho necessita d’una part major dels recursos econòmics que produeix. De l’èxit d’aquesta fita en depèn també el progrés del conjunt de pobles d’espanya. Hem de mirar, doncs el nou sistema de finançament com un pas endavant per Catalunya però també de la resta d’espanyols i per tant ha de un avanç en l’enfortiment de la solidaritat.

Opinió, còpia o ...

Maragall, Clos i Ros són del PSC, són els màxims responsables institucionals de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Ajuntament de Lleida respectivament. Són persones que s’esforcen personalment i diàriament per tirar endavant les polítiques socialistes.
La crítica a la gestió que fan aquests responsables és democràtica i es pot fer de moltes maneres i algunes d’elles són mitjançant articles d’opinió, pàgines web, etc. Sorprèn, però, el mètode utilitzat darrerament en el foro d’Isidre Gavín. M’explico. Fa uns dies en un d’aquests foros havia un autor, concretament una persona, o grup, que signava amb el pseudònim d’Indívil i Mandoni (personatges molt lleidatans) que feia una entrada en el mateix amb el títol de Maragall, Ros i Clos; un cop dins del missatge resulta que el contingut del mateix s’encapçalava amb el títol “El problema del PSC són Clos i Maragall”, em va sorprendre. Més sorprès vaig quedar encara quan després del títol apareixia el nom de “Mariano Jiménez” i al final de l’escrit apareixia el copyright d’E-notícies. Què estava passant?. Simplement que s’utilitzava informació externa, com si fossin ciutadans preocupats, per omplir de contingut la pàgina web del candidat convergent. Jo em pregunto com potser que algú agafi una notícia que apareix en un diari digital i la pengi a la pàgina del Gavín? Quin interès té aquesta persona en incloure el nom de l’Alcalde de Lleida Àngel Ros en la capçalera de l’entrada del foro quan no hi era a l’escrit original? Era evident que tan sols interessava la crítica a determinades persones del PSC entre els que calia incloure a l’Àngel Ros el que movia al copioneta?. Qui és reialment aquest Indívil i Mandoni?. O és que tan sols es volia fer crítica creient que com que, molta gent, sols llegeix els titulars, ja n’hi havia prou en fer aparèixer un nom més als que ja hi havia a l’escrit original que comentem per justificar la resta. Ara bé tant poca originalitat té encara més salsa, resulta que el tal Emiliano Jiménez que apareix, no se sap ben bé com a l’escrit, és de Barcelona i escriu periòdicament al diari digital e-noticies. Resulta que l’opinió que havia al foro de la pàgina del Gavín, signada per l’Indívil, era una d’aquestes col·laboracions del tal Emiliano. Però el més fort, encara, és que aquest senyor, Emiliano Jiménez, és militant del PP i càrrec de confiança del grup del PP a la Diputació de Barcelona. Ara resulta que la font ideològica que inspira les opinions de la pàgina web del Gavín és la del Partit Popular. Què deu passar?

Avui al Diccionari podeu trobar la paraula irracionalitat.

Apunt 3, 7 de maig.

Rajoy i el PP s'equivoquen.

La declaració de ruptura de les relacions del principal partit de l’oposició amb el govern, en temes de lluita antiterrorista, ha estat un pas més en el camí de la irracionalitat dels populars. Fins ara semblava que hi havia una certa desavinença entre el president del PP, Mariano Rajoy, i el sector més dur del PP, representat per Acebes i Zaplana. Semblava que Rajoy es resistia a seguir l’estratègia planificada des de la fundació FAES, que, no ho oblidem, està presidida per José Maria Aznar. Rajoy procurava posicionar-se en aigua de ningú en els temes delicats de política d’Estat. Però les declaracions d’Acebes equiparant al president Zapatero amb ETA i la confirmació d’aquesta posició com a pròpia per part del PP feia preveure el que s’ha acabat produint. Finalment Rajoy ha decidit carregar contra el govern amb totes les armes al seu abast. És evident que el punt d’inflexió en la postura de Rajoy no ha estat generat per l’anunci de converses entre socialistes bascos i batasunos sinó pel resultat dels sondejos demoscopis que es van fer amb motiu del debat de l’estat de la nació en els que la valoració de Mariano Rajoy era mot negativa, donant una derrota clara i sense pal·liatius del “líder” del PP. Això acompanyat de la instigació a que ha estat sotmès el “líder” del PP darrerament pels mitjans més dretans ha fet desaparèixer tots els dubtes que pogués tenir. Rajoy finalment ha assumit el paper del dur de la pel·lícula, un dur que ha de carregar contra el govern sense ambigüitats i per totes els temes, també el de la lluita antiterrorista. La lluita antiterrorista que fins ara s’havia intentat mantenir fora del debat polític. Amb aquesta divisió dels demòcrates els únics que surten beneficiats són ETA i el seu entorn. Mal servei fa al país i a la seva gent aquesta estratègia de bel·ligerància absoluta contra les polítiques del govern Zapatero.

SÍ al Referèndum de l'Estatut de Catalunya

Avui toca la paraula MEMÒRIA

Cliqueu pe anar al diccionar-----> http://diccionarijoan.blogspot.com/