Serietat en polítiques d’Interior, senyora Obis

El primer que em sorprèn de l'article d'opinió de la senyora Bea Obis en defensa de la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya és que ho faci com a portaveu de CiU a l'Ajuntament de Lleida. Crec que confon posicions, idees i conceptes i ho lamento perquè això no ajuda a millorar la gestió tècnica de l'administració i, menys encara, a la presa de decisions polítiques. Aquest error de partida diu poc a favor de la senyora Obis com a responsable política i l’alhora posa en evidència les persones que l'han assessorat al respecte. Per aquest motiu, voldria contestar el seu article per aclarir-li alguns punts.

Sàpiga, senyora Obis, que hi ha diferents moments que cal tenir en compte davant d'un risc. Són la previsió, la prevenció, la resposta a l’emergència generada pel risc i el restabliment de la normalitat. Una actuació correcta en cada estadi no sempre evita, però sí disminueix, el perill del següent i, per tant, els recursos necessaris per afrontar-lo.

La previsió és reflexionar davant d’una possible situació de risc i intentar preveure què pot passar, analitzar les circumstàncies, la probabilitat que es produeixi, quins elements incideixen de forma positiva o negativa, etc. Les diferents administracions utilitzen els recursos que tenen al seu abast per saber què pot arribar a passar i, basant-se en això, es fan els plans d'emergència corresponents, en funció dels nivells administratius. En aquest sentit, res a dir.

On ja no coincidirem és en la prevenció o en les mesures que cal prendre per evitar o minimitzar un risc. Mentre l'Ajuntament de Lleida neteja periòdicament les clavegueres, tal i com correspon, i en especial aquelles que poden estar afectades pels aiguats, la Generalitat de Catalunya ha reduït la seva despesa en la neteja de lleres dels rius i del sotabosc, ha disminuït les torres de guaita i ha reduït els serveis preventius contra incendis, entre altres. Tot això suposa un increment de risc i un conjunt de  conseqüències negatives que se'n poden derivar com, malauradament, va passar al Pirineu amb els aiguats.

Pel que fa a la resposta de la Generalitat a l’emergència produïda per les inundacions de muntanya, i en especial a la Vall d'Aran, deixa molt a desitjar. Durant l’episodi es pot fer poc per evitar-lo. Però l’actuació passiva del Govern va perjudicar els aranesos, que van haver d’esperar més temps del que calia per tenir restablerts els serveis bàsics i imprescindibles. Parlo, per exemple, pel fet de no haver demanat els recursos materials, com helicòpters, i els humans que estaven a la seva disposició de la Unitat Militar d’Emergències.

Si ens centrem en els aiguats que van caure a Lleida i que van inundar diferents zones i edificis de la ciutat, en aquest cas sí que es va fer ús d’aquests recursos existents. Si no, s’haurien exigit els serveis dels Bombers a la Generalitat.

No em contesta i m'agradaria saber per què després de tres anys el president de la Generalitat, Artur Mas, encara no ha convocat, tal i com li correspon, la Junta de Seguretat de Catalunya que ell presideix i que és l'òrgan de coordinació per excel·lència de la seguretat a Catalunya.

Senyora Obis, si us plau, no impliqui els cossos operatius en emergències que han actuat professionalment. El problema ve de les males decisions polítiques que està prenent CiU al govern actual de la Generalitat en temes de seguretat. Per tant, insisteixo. No és un problema de Mossos d’Esquadra o de Bombers, els sindicats dels quals estan denunciant la manca de recursos que el Govern hi destina. És un problema de decisions polítiques errònies d'Interior que, per això, fa aigües.   

Joan Gómez López

Secretari de Polítiques de Seguretat

Federacio PSC Comarques de Lleida, Pirineu i Aran

@joangomezlopez

En record de Juanjo Garra

En aquestes línies que segueixen vull fer un petit recordatori del Juanjo Garra en aquells aspectes que jo més vaig conèixer. Amb ell vaig, tenir la satisfacció de compartir moments agradables com a amic, organitzant activitats al barri de Balàfia i, també, com a company de la corporació municipal de l’Ajuntament de Lleida.

 Serveixin aquests lletres com a homenatge a una persona que afrontava la vida amb templança i els nous reptes com una necessitat vital. He volgut expressar algunes petites coses de les que vaig gaudir amb el Juanjo de manera natural i senzilla, característiques que el definien a ell mateix.

El Juanjo Garra, era un jove actiu i implicat en les activitats del seva estimada Balàfia, va tenir un paper destacat en el grup de joves del barri. Un grup de joves que feien militància de pertinència, de ciutat i de barri, i ho feien reivindicant la utilització de l’article neutre “lo” per a nomenar el seu barri, per això van popularitzar l’expressió: “Balàfia lo meu barri”. Expressió que durant molts anys va ser el lema de l’Associació de Veïns de Balàfia, entitat que vaig tenir la satisfacció de presidir durant més d’una dècada.

Aquesta sensibilitat per la joventut i la societat en la que es desenvolupa van portar al Juanjo a integrar-se com a educador de joventut als serveis socials municipals. Responsabilitat que va exercir durant uns quants anys. Posteriorment va ser, en el mateix departament municipal, assistent social a Balàfia i al Secà. També va ser en aquesta època quan va prestar els seus serveis com a funcionari municipal a l’Entitat Municipal Descentralitzada de Suchs. Població vinculada administrativament al municipi de Lleida i en la que deixar la seva empenta al coordinar l’edició del llibre commemoratiu del cinquanta aniversari de la població. En la carrera administrativa la seva estima per l’esport el va portar, finalment, a conjugar afició i professió incorporant-se al Departament d’Esports de l’Ajuntament de Lleida com a cap de Secció.

La condició d’esportista del Juanjo ha estat present no sols en la vesant d’alpinista, esport que li va donar i li va treure tant, sinó també en altres àmbits esportius. Així, quan tot just s’iniciava la dècada de mil nou-cents vuitanta, el grup de joves de Balàfia, al que com comentava abans ell pertanyia, es proposà donar la benvinguda a la primavera amb una activitat esportiva, per això van organitzar la primera cursa popular de Balàfia. Cursa de la que ell ha estat un dels organitzador, i present d’una o altra manera, en gairebé totes les edicions fins avui dia. Enguany ha estat l’edició número trenta-u. Un esdeveniment esportiu que en la seva onzena edició, i gràcies a l’empenta del Juanjo, el president de l’Associació de Veïns i un jove capellà de la parròquia Sant Antoni Maria Claret, li van donar una espenta qualitativa important passant a organitzar-se a partir d’aquell any, i de manera simultània, la Cursa Popular i la Mitja Marató de Balàfia, era l’any 1990.

Una de les afeccions que compartíem amb el Juanjo era la bicicleta de Muntanya. Junts vam anar a Andorra, fa més de vint anys, a comprar la nostra primera BTT. Bicicleta que adquiríem i estrenàvem el mateix dia fent una travessa de muntanya d’Andorra a la Seu d’Urgell. A aquesta seguiren altres rutes per la muntanya, però també, i més assíduament, per l’horta de Lleida.

El Juanjo sempre va estar lligat fortament als seus orígens essent un balafienc i lleidatà de pro. Potser per això si no podia descansar per sempre més a la seva ciutat havia de ser en el lloc més elevat. Adeu Amic.

El nou parc de les basses: públic i sostenible

La història del parc de les Basses està vinculada a la realitat política, social i econòmica de la Lleida dels anys seixanta. En aquells anys s’estava produint, a tota Espanya, un desenvolupament econòmic remarcable que donaven per finiquitats els pitjors anys de mancances de la postguera. Els espanyols començàvem a gaudir de millores econòmiques personals i familiars que ens permetia aspirar a poder gaudir de temps de lleure. Les Basses van ser una de les respostes a la demanda d’espais d’oci convertint-se en una vàlvula d’escap per a molts lleidatans durant vàries dècades.

Aquest protagonisme adquirit pel parc en aquells anys el van convertir en un dels símbols de la nostra ciutat i en el referent d’esbarjo, de la festa i la diversió. A les basses anàvem a la primavera a menjar la mona i a les piscines durant tot l’estiu, la resta de l’any era un espai bonic i bucòlic però no excessivament freqüentat.

Des de que l’ajuntament de Lleida va decidir tirar endavant la recuperació del parc de les basses ho ha volgut fer amb la complicitat de tots els lleidatans per això ha fet un procés participatiu en dos fases. Una primera amb nombrosos tècnics municipals i amb la col·laboració del col·legi d’arquitectes i una segona oberta a tots els lleidatans i les seves organitzacions, amb una metodologia participativa molt elaborada. L’objectiu teleològic d’aquest procés era que la ciutadania fes propostes i així veiés el nou parc com el resultat de les seves aportacions, era el primer pas que havia de possibilitar que les basses tornessin a ser el referent que havia estat en el passat per a la majoria de lleidatans. Per aconseguir l’objectiu el resultat de tot el procés participatiu recollit en una memòria ha servit com a base de treball per a que l’equip redactor elabori el projecte de pla parcial que en pocs mesos veurà la llum.

El resultat del procés participatiu ha estat criticat per alguna força política perquè en la memòria final no apareixien les seves sigles, i no apareixen perquè no apareixen les sigles de cap organització política, el protagonisme del resultat és del conjunt de ciutadans de Lleida, no podia ser d’una altra manera pel projecte de parc que volem que sigui de tots.

La crítica més insistent, però, ha estat la que feia referència a la hipotètica privatització del recinte de les Basses que segons deien deixarà de ser aquell espai d’ús públic que va ser temps enrere. Res més lluny de la realitat. La memòria és feble i selectiva i sols recordem aquells aspectes del passat que ens interessen o ens convenen. Cal recordar que tres mesos a l’any, des del 15 de juny al 15 de setembre, l’antic parc de les Basses era de pagament, ningú podia entrar al recinte sense pagar la corresponent entrada. Això amb el nou parc no es produirà, durant tot l’any el recinte serà d’accés lliure i gratuït. Recordem ,també, que a l’antic parc, que tenia poc més de vint hectàrees, havia espais d’ús privatiu, cafeteria, restaurant, supermercat, pàrquing, etc. que donaven serveis al recinte. En el nou projecte els espais privatius de serveis ocuparan poc més de sis hectàrees, incloent-hi el pàrquing, zona que evidentment és inferior a les vuit hectàrees que s’ha ampliat el recinte de les Basses amb noves adquisicions de terrenys. Tot plegat fa que el recinte d’ús públic que resultarà en el futur parc de les Basses serà vàries hectàrees més grans que el que havíem conegut fins ara. Al procés participatiu va quedar clar que el nou parc de les Basses havia de ser sostenible i ho havia de ser en tots els sentits, també en l’econòmic. La sostenibilitat econòmica del recinte sols pot donar-se mitjançant el pagament dels costos de manteniment per tots i cada un dels veïns de Lleida amb taxes e impostos, o bé mitjançant una concessió administrativa dels espais de serveis que tingui com a contrapartida el cost del manteniment de tot el recinte sense que aquest deixi de ser d’ús públic. L’equip de govern ha considerat aquesta segona opció la més adient per a que els lleidatans puguem gaudir de manera gratuïta d’un nou parc de les Bases modern, públic i sostenible.

PREMI BAULA A LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA

L’Ajuntament de Lleida va instaurar el premi Baula amb la finalitat de promoure la participació ciutadana, incentivar noves experiències participatives i promoure la deliberació ciutadana em l’àmbit municipal. Després de quatre edicions es va considerar oportú fer una reflexió sobre l’evolució del premi, la incidència que aquest tenia en el teixit associatiu de Lleida i si era possible millorar-lo. El resultat d’aquesta anàlisis ens va dur a introduir modificacions a les bases de la cinquena edició que donaven un nou format al premi Baula apropant-lo, encara més, a la realitat de la participació ciutadana a la ciutat de Lleida. Considerem que els canvis introduïts el fan més útil per a la consecució del seu objectiu principal que no és altre que el de promoure el compromís cívic amb la ciutat.
Les modificacions pretenen que el premi ofereixi un nou marc d’estímul necessari per incentivar la participació ciutadana, tot reconeixent des de la institució municipal les entitats cíviques de Lleida, les seves activitats i els seus protagonistes.
Així doncs, el premi Baula ha passat de premiar un projecte d’una administració local, a les persones que són responsables o les entitats que han treballat en experiències de participació ciutadana de l’àmbit de la comunitat de llengua catalana a un premi amb tres modalitats diferents. Premi a la millor entitat cívica que s’hagi destacat en algun camp d’actuació relatiu a l’exercici dels drets de reunió, associació o implicació dels ciutadans en la vida pública. Un premi a la millor activitat participativa la qual hagi destacat en el seu desenvolupament, temàtica, organització o implicació de dones i homes de la nostra ciutat. I finalment el premi d’honor a la trajectòria personal d’algun directiu o responsable que s’hagi caracteritzat per la seva implicació, feina o accions per impulsar activitats de participació ciutadana i compromís amb la nostra ciutat de Lleida.
El premi que se concedia al guanyador, fins ara, consistia en una obra realitzada per un artista lleidatà que tenia un valor econòmic determinat. Amb el nou format el premi és, per a les categories de la millor entitat i la millora activitat, una aportació econòmica que pretenem serveixi com un ajut i incentiu a les entitats guanyadores per tal que continuïn promovent la participació cívica i social. Pel seu costat el premi d’honor a la trajectòria continua sent una obra feta per a l’ocasió per un autor de la nostra ciutat que, enguany, ha esta l’artista Miguel Àngel Gonzalez amb una digníssima obra.
El Jurat que ha tingut que valorar entre les més de setanta propostes per a les diferents modalitats estava composat per representant de diferents àmbits com són el President de la Federació d’Associacions de Veïns de Lleida, el president del col·legi de periodistes de Lleida, el president de la Federació de Cases Regionals, un catedràtic de sociologia de la Universitat de Lleida, el director de l’Escola de Participació Ciutadana, el cap d’Acció Participativa de l’Ajuntament de Lleida i estava presidi per mi mateix. Estic convençut que les deliberacions fetes per aquest jurat l’han dut a atorgar els premis amb un gran encert.
Pel que fa als premiats dir que han estat entitats i persones dels que no hi ha cap dubte de la seva implicació en la societat lleidatana, que ho fan des de perspectives diferents però tots ells amb la mirada posada en la cohesió social i la millora de la convivència. Els premiats en aquesta edició han estat els següents: per a la millor entitat premi ex aequo a la Fundació Arrels de Sant Ignaci i a l’Associació de Veïns de Pardinyes (ORVEPAR), la Fundació Arrels per la seva implicació en l’atenció social i a l’AV de Pardinyes perquè sempre s’ha caracteritzat d’una gran riquesa en la participació dels seus veïns. El premi a l’activitat participativa ha estat pel Pessebre vivent de Magraners que organitza l’Associació Cultural l’Hangar de Magraners el segon més antic de Catalunya i en el que participen més de tres-cents veïns de barri. Finalment el premi d’Honor a la trajectòria ha esta pel senyor Manolo López, actual president de l’Associació de Veïns de Balàfia que té una llarga trajectòria participativa i d’implicació en la vida pública de Lleida. La meva felicitació i reconeixement tots ells. Desitjo que aquest premi sigui un al·licient per molts altres lleidatans i lleidatanes que treballen, de manera altruista, per la millora de la qualitat de vida d’aquesta ciutat.

El dia de Extremadura a Lleida

Prego de inici del dia de extremadura a la nostra ciutat. Una breu reflexió buscant algunes de les moltes semblances que hi ha ente aquests dos territoris, salvant les distàncies.

Extremeñas y extremeños, por origen o por sentimiento, hoy os encontráis reunidos en esta sala para iniciar los actos de celebración de la festividad más representativa de la comunidad autónoma de Extremadura, una comunidad de hombres y mujeres con arraigadas tradiciones y secular cultura.

Permitirme que antes de nada agradezca a la junta del Centro Extremeño que haya pensado en mi para hacer lectura del pregón que da inicio a los actos de celebración del día de la fiesta oficial de Extremadura.

Es un honor que os agradezco muy sinceramente…

Desde el año 1985 en que se designó institucionalmente el día 8 de septiembre como el DIA de Extremadura, esta fecha se ha convertido en la jornada de celebración y reconocimiento de los rasgos propios que dan identidad a Extremadura y sus gentes.

Unos rasgos que se han ido forjando a lo largo de los siglos y han impregnado el carácter de muchos de sus hombres de Pro como ha quedado patente históricamente. Desde los tiempos de los conquistadores en que nombres como Hernán Cortés, Pizarro, o Pedro de Valdivia enaltecen el origen extremeño, a los más actuales como, por ejemplo, el primer presidente de la Junta de Extremadura autonómica Juan Carlos Rodríguez Ibarra que, con acentuada personalidad, ha sido durante los últimos años quien la presidía y representaba. Responsabilidad que asume en estos momentos el actual presidente: Guillermo Fernández Vara.

Personas todas ellas que han hecho historia.

Hoy, Lleida, con el centro Extremeño al frente, y dentro de lo que el refranero catalán denomina la vuitada, se une a los 383 municipios extremeños en esta entrañable celebración del Día Nacional de Extremadura, de la misma manera que ayer celebraban las instituciones públicas y el conjunto de la sociedad civil de nuestra ciudad, entre los que se encontraban miembros del Centro Extremeño, la diada nacional de Catalunya.

Una festividad que en su sentido actual, el de fiesta de la comunidad, es joven, solamente tiene 23 años, dos menos que la comunidad autónoma, pero que ja estaba fuertemente arraigada en el imaginario colectivo por coincidir con la celebración de la virgen de Guadalupe, evidentemente la originaria, la extremeña.

La virgen de Guadalupe y todo lo que la envuelve ha estado siempre presente en la historia de Extremadura como cuando los reyes encomendaron, en el convento del mismo nombre, a Cristóbal Colon su histórico viaje.
La festividad oficial de una comunidad ha de estar arraigada a su historia y sin duda la virgen de Guadalupe ha acompañado a los extremeños a lo largo de su historia formando parte de su acervo cultural.

Estamos celebrando la festividad de la comunidad autónoma de Extremadura.

Lleida y Extremadura, en su conjunto, tienen, salvando las distancias, grandes similitudes que me gustaría destacar. Porqué, siendo cierto que la tierra en la que uno nace siempre se lleva en el corazón el hecho de que se asemeje a la tierra donde decidimos vivir y trabajar seguro que ayuda, y mucho, a que nos sintamos igualmente en nuestra casa, más aún, si existe un sentimiento de agradecimiento mutuo.

Dicen los entendidos que el nombre de Extremadura le viene de la época de la reconquista cuando se denominaba con este nombre a los extremos fronterizos del reino, siendo la actual Extremadura la que ocuparía los territorios a los que se denominaba la extremadura leonesa. Esta posición en el extremo oeste y fronteriza es una característica que también ha tenido y tiene Lleida con referencia al resto de Catalunya.

También Extremadura como Lleida ha padecido recurrentes procesos migratorios a lo largo de su historia que han limitado su capacidad de crecimiento y desarrollo. Flujos de personas que han estados vinculados en Extremadura a la conquista de América y en Lleida a la ocupación de nuevas tierras tras la reconquista de Valencia.

Pero no sólo las migraciones voluntarias para la repoblación han influido en la disminución demográfica de estos dos pueblos. Han sido los conflictos bélicos los que han provocado su despoblación de forma más radical, si cave, recordemos como la Guerra de la Restauración portuguesa del siglo XVII afectaba a Extremadura en la misma medida que lo hacía la Guerra dels Segadors a Lleida. Son estos y sucesivos conflictos bélicos los que de manera constante han afectado a Lleida y Extremadura, provocándoles pobreza i subdesarrollo.

Pero sobre todo en lo que más se asemejan Lleida y Extremadura es en el gran potencial que tienen ambas colectividades.

Un amplio abanico de recursos naturales encabezados por el agua dotan a Extremadura como a Lleida de una capacidad de desarrollo económico basado en la agricultura de regadío que incide de manera muy positiva en su producto interior bruto y generando riqueza y bienestar.

La producción de energía es otro de los puntos fuertes que nos asemejan. En ambos casos son zonas excedentarias en la producción de energía, un excedente que es exportado solidariamente a otras regiones. Digo solidariamente porque su producción se realiza en base a tecnología que comporta cierto riesgo.

Finalmente y por no hacerme demasiado largo apuntare la apuesta decidida del gobierno de Extremadura por incorporar las nuevas tecnologías en todos los ciclos formativos y que ha tenido un reconocimiento internacional. Buena prueba de ello es el premio a la Innovación Regional en su modalidad de Sociedad de la Información que le fue concedido por la Comisión europea en el año 2004 por el proyecto GNU/LinEx. Apuesta que en Lleida se ha traducido en el parque Científico y Tecnológico, Agroalimentario de Gardeny, así como el reconocimiento a la apuesta por la innovación del ayuntamiento de Lleida que representa el hecho que nuestro alcalde presida la comisión de las nuevas tecnologías de la Federación Española de Municipios.

Concretando, podemos afirmar que son muchos y en ámbitos diversos los puntos de similitud entre Lleida y Extremadura los que nos dibujan trayectorias paralelas. Por todo ello la celebración del Día de Extremadura en Lleida ha de ser vivido por los extremeños catalanes o los catalanes extremeños, como mejor queráis, con plena intensidad y emotividad, porque al final de los hechos históricos, de los territorios, de las culturas, de los recursos, de las banderas…etc. encontramos lo más importante: las personas. Tengan los apellidos que tengan y provengan de donde provengan. Porque son los hombres y mujeres y su realización personal lo que ha de mover a los responsables públicos en su actividad política.

Quisiera finalizar recordando una de las estrofas del himno de Extremadura que nos la muestra en positivo, ecológica, con los valores que están en alza y son el objetivo de las sociedades modernas y todo ello en tres versos. Dice así:

El aire limpio
Las aguas puras
Cantemos todos extremadura

Gracias

Un nou local social

El col·lectiu cultural de cappont recorda un dels seus fundadors fican el seu nom a una de les sales del nou local social: l'Andreu Cobo


Fa unes setmanes es va inaugurar el nou local del Col·lectiu Cultural de Cappont. Aquest canvi d’ubicació respon al compromís que es va adquirir per part de la Regidoria a l’inici de la legislatura. El trasllat era la conseqüència d’una voluntat de racionalitzar l’ús i el cost dels espais municipals que eren utilitzats per diferents entitats. Un dels edificis que estava afectat per aquesta política era el del Calpe Toló, que era on el Col·lectiu tenia la seu fins a aquest moment. Encara que feia uns anys que es veia necessari prendre una decisió respecte aquest edifici, la decisió s’havia anat demorant per uns o altres motius.
El procés de selecció d’un nou local per al Col·lectiu Cultural va ser compartit permanentment amb els membres de la seva Junta. Des de la Regidoria de Participació Ciutadana es pretenia que la decisió final fos compartida i no imposada. Considero que el resultat ha estat força satisfactori i així ens ho han manifestat des del Col·lectiu.
Després del temps necessari per fer actuacions d’adequació del local així com per traslladar d’un a l’altre local tots els materials del qual s’havia anat dotant del col·lectiu es va fer la inauguració de la nova seu. Aquest dia vaig tenir una grata sorpresa, els diferents espais del nou local tenien el nom de persones que havien estat vinculades al Col·lectiu al llarg de la seva història. Una de les persones que donava nom a una d’aquestes sales era l’Andreu Cobo una persona especial, també per a mi.
L’Andreu Cobo va ser un dels fundadors del Col·lectiu Cultural de Cappont, un Col·lectiu que va néixer, fonamentalment, perquè la relació d’algunes persones del barri implicades socialment amb l’Associació de Veïns d’aquell moment no era la idònia. Aquests homes i dones van considerar que des de la cultura també es podia treballar pel barri de Cappont, per la ciutat, per una societat diferent. Recordant els versos del poeta diria que treballaven per una cultura entesa com un compromís i no com un luxe dels neutrals.
Els itineraris de la vida ens porta per moments i circumstàncies que et sorprenen i t’emocionen. Amb aquest canvi de local, he recordat la meva relació amb un dels fundadors del Col·lectiu Cultural de Cappont, l’Andreu Cobo, que va marcar la meva vida. L’Andreu va ser una de les persones que més va incidir en la meva trajectòria personal i ho va fer en uns anys de la vida en el que tot té importància i tot el que et passa modela la teva personalitat. Amb l’Andreu vam compartir moltes hores del dia durant uns quants anys. Laboralment, socialment i políticament, compartíem militància política al PSUC. Ell va ser l’home que em va iniciar a la política. L’any 1974 quan encara vivia el dictador ja fèiem junts actuacions polítiques clandestines. No podien ser de cap altra manera en aquells temps. Amb ell vam compartir moments de tota mena, agradables i desagradables, fins i tot el que va marcar la resta de la seva curta vida com va ser el moment en que li van diagnosticar el tumor cerebral. Un tumor que va incidir dràsticament en ell. L’Andreu una persona forta que va lluitar intensament però que no va poder vèncer aquest enemic i la malaltia se’l va emportar.
Per tot això veure que la Junta del Col·lectiu Cultural de Cappont havien dedicat a l’Andreu Cobo una sala al nou local em va satisfer i em va fer recordar moments importants de la meva trajectòria vital. Aquest va ser un d’aquells fets que et recorden qui ets, d’on vens i quin és el sentit de la responsabilitat que com a regidor tens vers la teva ciutat i les seves persones. A la dictadura, la política era platònica les idees eren el més important, amb la democràcia la política es converteix en aristotèlica i totes les persones són importants i el terme mig ha de ser la guia d’un bon govern. Un bon govern ha de fer política i com va dir Aristòtil la política és l’art de fer felices a les persones, d’aconseguir el seu benestar. Per això estic content d’haver aconseguit amb aquest canvi de local una mica més de benestar i de felicitat a les persones de Cappont