Desastre i Política

Desastre i política.

Sense voluntat de fer paral•lelismes quan es produeix la crisis de govern a Catalunya he considerat oportú fer una reflexió sobre el que va representar el Katrina.
El pas de l’huracà Katrina pel sud dels Estats Units d’Amèrica ha provocat una catàstrofe que encara, hores d’ara, no pot ser avaluada en tota la seva dimensió, per fer-ho hauran de passar encara uns quants mesos. El que si que es pot fer en aquests moments, quant ja han passat unes quantes setmanes, és analitzar els diferents moments de l’emergència que es van produir i quina va ser la reacció de l’administració Busch.
En protecció civil es produeix una paradoxa que cal fer esment i que ens donarà una visió aproximada del que ha passat i per què als USA. Les paraules clau de la Protecció Civil són: previsió, prevenció, planificació, actuació i rehabilitació, son les paraules que defineixen l’actuació davant els diferents moments que passen entre un risc potencial i la seva concreció en una crisi i l’estat d’emergència consegüent. Dels estudis sobre la matèria de seguretat es desprèn que a major inversió en les fases inicials que esmentàvem menors costos tenen les finals i menys afectacions i, en conseqüència, menys problemes pateix la ciutadania. La paradoxa consisteix en que la inversió en prevenció és menys visible i no té la mateixa “venta“ que els diners dedicats a la recuperació dels desastres per la qual cosa les administracions (i el conjunt de ciutadans) solen ser reacis a la despesa en prevenció.
El govern dels Estats Units, la major potència mundial que pretén organitzar el món, ha tingut un paper en aquesta emergència reialment galdós. Els estudis universitaris, és a dir la previsió del risc, que s’havien realitzat i dels quals es va fer ressò la premsa de Louisiana fa tres-quatre anys, indicaven que el dic de contenció que evita la inundació de la ciutat no suportaria un huracà de grau tres, per tant calia actuar –prevenció- per tal de reforçar-lo i evitar aquest risc potencial. Contràriament al que s’havia de fer l’Administració Busch va reduir el pressupost destinat a evitar inundacions i per tant al manteniment d’aquesta obra pública i va destinar els diners a la guerra de l’Iraq.

Pel que fa a la resposta –actuació- un cop el desastre desencadenat va ser lenta i descoordinada, van arribar a passar quatre dies sense actuar després de la catàstrofe, i com a conseqüència d’aquesta tardança el nombre de morts, per les diferents causes derivades de la no actuació, es va anar incrementat i ho va fer en proporció geomètrica als dies que passaven.
A partir d’aquell moment tocava la fase de recuperar la normalitat –rehabilitació- en els diferents estats afectats. Han passat alguns mesos i encara no es pot donar per finalitzada la tasca de rehabilitació i aquesta ha estat tant descoordinada com ho va ser l’actuació en els primers moments de la catàstrofe amb la qual cosa no s’han minimitzat com caldria les conseqüències del Katrina.
Hem comentat, superficialment, els possibles errors conjunturals en l’actuació de l’Administració americana i del seu màxim responsable, però hi ha altres elements més estructurals que van incidir i incideixen en el desenvolupament posterior de la catàstrofe.
Les dificultats per respondre a l’emergència està vinculada al debilitament de l’organització de l’estat que, en els darrers anys amb els governs Busch, ha vist disminuït la seva, ja de per si, escassa capacitat d’intervenció. Si afegim la lentitud en actuar de l’administració amb capacitat per fer-ho com és la federal podem dir que el desastre no es podia evitar però sí minimitzar les seves conseqüències, sols calia intervenir amb agilitat.
Tan sols els recursos militars han estat mobilitzats i d’aquests els que no estaven a l’Iraq. La missió fonamental encarregada a l’exercit ha estat la de garantir la seguretat objectiu no gaire fàcil en un país com els USA on la possessió d’armes de foc és plenament legal.
Un altre component estructural per a la feble actuació ha estat el fet que els Estats Units han descarregat gran part de la capacitat d’actuació en el sector privat o simplement en la capacitat de resposta de les famílies. Això conjugat amb els índexs de pobresa dels estats afectats pel Katrina, reflectit com a paradigma en la ciutat de Nova Orleans, va fer que molts ciutadans no poguessin evacuar la ciutat per falta de recursos donant com a resultat el de centenars, milers de morts.
Una seguretat mal entesa era la que havia de garantir l’exercit ja que es considerava delinqüent a tots aquells que assaltessin un establiment comercial sense distingir entre els que ho feien amb dol dels que tan sols ho feien per estricta necessitat i per mantenir un valor superior a la propietat privada que és del de la seva pròpia vida i ho feien quan no hi tenien cap altra possibilitat. Els responsables polítics no distingien entre uns i altres quan donaven ordres de disparar a matar per tal d’evitar els saquetjos.
La lectura final dels efectes del Katrina ens indica que les societats actuals continuen necessitant l’ESTAT amb majúscules com a ens regulador i reequilibrador de la societat i garantia de futur. Els Estats Units van ser pioners en la implantació dels drets ciutadans amb els bill of rigts expressió pràctica de les teories pactistes del segle XVIII. Ara Necessiten un nou pacte social que recompongui la societat americana i la impulsi amb valors igualitaris. Malauradament per aquest viatge tenen un mal guia.

Joan Gómez i López
Màster en Protecció Civil

ALTO EL FOC D'ETA, l'ESTATUT I L'ACTUACIÓ CONTRA CORRUPCIÓ A MARBELLA, ...UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA

Els darrers dies s’han produït aconteixements que són dels anomenats històrics. Primerament el comunicat de la banda terrorista ETA declarant un “alto el foc permanent”, expressió aquesta darrera que cal tenir en compte per la seva dimensió qualitativa. Permanent vol dir, segons el diccionari de la llengua catalana, “que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. Que no és provisori”. Val la pena recórrer als diccionaris quan d’una interpretació se’n poden derivar qüestions tan importants com és la pau, la desaparició d’un determinat tipus de terrorisme. Ja s’ha dit per tothom, i en primer terme el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero, que serà un procés difícil, dur i llarg. Són moltes les sensibilitats que caldrà tenir en compte en tot el procés endegat fins arribar a l’objectiu, tan llargament desitjat, d’absència del terrorisme d’ETA. En primer terme totes aquelles persones que han patit d’una manera més directa la grapa del terror però també la d’aquelles altres que de manera indirecta han patit les conseqüències dels terroristes com són els seus familiars. Han patit les conseqüències perquè l’Estat de dret ha estat, sortosament i en nombroses ocasions efectiu, aconseguint detenir, jutjar i empresonar a molts terroristes. Esperem que tots plegats sapiguem arribar a la concertació necessària dins de l’Estat de dret per aconseguir que tots els espanyols puguem viure en concòrdia i ho puguem fer el més aviat possible. Segur que la societat espanyola, en el seu conjunt, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i a l’igual que durant la transició dels anys setanta arriben a poder perdonar el passat i viure de cara al futur.

Per un altre costat l’aprovació pel ple del Congrés de Diputats de l’Estatut d’Autonomia ha estat un moment molt important per a Catalunya però també per a Espanya. Amb l’estatut de Catalunya s’obre una nova transició en l’Estat de les autonomies. Un procés que molts han criticat, amb certes dosis d’hipocresia, però al que finalment s’adheriran. Espanya no es trenca per incrementar l’autonomia de les seves comunitats, ni per reconèixer la seva pluralitat. Al contrari es produeix un enriquiment cultural de tots plegats. El paper més difícil d’interpretar, en aquesta història, és el d’Esquerra Republicana que, essent una de les forces polítiques impulsores de la reforma estatutària des del tripartit en el govern, es troba en aquests moments descol·locada per la posició que, possiblement erròniament adoptada en un primer moment, va adoptar després de la reunió i pacte de CiU amb Zapatero, amb la corresponent foto. Cal veure encara quina serà la seva posició en la tramitació de l’Estatut al Senat però, sens dubte, serà complicada. Ara bé on caldrà veure el paper serà en el referèndum de l’Estatut a Catalunya. Demanar el vot en contra d’un Estatut que representa un increment notable de l’autonomia de Catalunya sembla, si més no, incoherent per una força que se’n diu independentista. Tot això sense oblidar la contradicció d’estar en el govern de la generalitat i alhora contra decisions del mateix govern. El temps es donarà la resposta i a mig termini l’opinió a les urnes dels electors.

El tercer fet a comentar, que esperem que recordi la història com un fet aïllat, és la trama de corrupció de Marbella. Han estat alcaldes, regidors i assessors d’urbanisme (o de com fer-se multimilionari amb l’urbanisme) juntament amb empresaris constructors i professionals del dret (que no de lo legal) els que s’han confabulat per convertir la ciutat de Marbella en el referent internacional de la corrupció. El més innominós de la situació creada és la postura del PP que oblidant la situació en la que es troben càrrecs públics enquadrats a les seves files (a Poblacions del voltant de Madrid, Comunitat valenciana, etc.) a sortit a la desesperada denunciant que la situació de Marbella és culpa de l’apatia amb que s’ha tractat el problema per la Junta d’Andalusia. Per al PP sols tenen validesa les denúncies que fan ells als mitjans de comunicació i que converteixen en tonadilla que repeteixen insistentment els seus portaveus no així les més de dos-centes denúncies d’infracció presentades per la Junta als jutjats i a las que els jutges no han donat la resposta adequada. AL PP sols l’interessa el poder i arribar-hi com sigui, per això volen que es convoquin eleccions municipals a Marbella ara que consideren que els afavoriria en contra del criteri objectiu de que no hi ha temps material per ha convocar-les ja que ha de passar un mínim d’un any entre eleccions i eleccions municipals, plaç que no es donaria de voler fer les eleccions ara.

La Nova masculinitat

La nova masculinitat

El dia vuit de març se celebra el dia internacional de la dona treballadora. Amb aquesta celebració es pretén fer un homenatge a totes les dones i en especial a aquelles que han lluitat i ho continuen fent per canviar les condicions socials i polítiques de les dones, per tal de realitzar-se plenament com a persones, en tots els àmbits de la vida i en qualsevol lloc. És una celebració que vol mantenir vius en el record uns fets greus que van tenir la repressió de les dones com a nucli central. Aquesta data serveix també, any rere any, per mantenir viva la consciència que encara no s’ha assolit la plena igualtat entre gèneres, que l’objectiu, tot i que s’avança una mica més cada dia –especialment amb les valentes mesures impulsades per l’actual govern de l’Estat- encara no s’ha assolit. Tot i els avenços, queda encara molt per recórrer.

Aquesta data ens serveix per denunciar, un cop més, que la violència de gènere és present a la nostra societat provocant nombroses i irracionals morts, que la discriminació salarial per qüestió de gènere, que en el camí de la conciliació de la vida personal, laboral i familiar les dones continuen sent les que tenen majors dificultats, que són encara avui dia massa els espais en les relacions sociopolítiques on les dones no tenen la igualtat que la societat del segle XXI exigeix.

No n’hi ha prou amb les declaracions de drets internacionals, ni amb les discriminacions positives de la normativa d’ús quotidià per desterrar de les relacions socials la discriminació de la dona que el patriarcat va instaurar. Una situació de discriminació que s’aguditza als països on impera una concepció de l’estat d’ideologia masclista, que exclouen o ningunegen la meitat dels seus membres. No hem d’oblidar que, a més a més de les conseqüències que aquesta situació té en el present, deixen un pòsit per als anys posteriors que és difícil d’eradicar.

Una data simbòlica per a les dones, de la qual els homes no en podem quedar al marge. En aquests moments, moments en què hi ha moltes iniciatives a debat, en què el canvi que cal fer és evident i cal que la faci el sexe que ha estat considerat el privilegiat invisibilitzant l’altre 50% de la població a espais domèstics i privats.

Ha arribat el moment que els homes assumeixin la necessitat de desenvolupar un nou model d’actitud social. Desenvolupar la nova masculinitat on la igualtat en aspectes tant quantitatius com qualitatius entre els gèneres sigui present en tots i cada un dels moments de les relacions de la vida i dels espais de convivència entre els gèneres. És imprescindible aquesta aposta per la construcció d’un nou concepte del que és ser home, del que és la masculinitat. Una aposta que ha de ser de tots, però en especial i primerament d’aquells homes que pretenem la igualtat i l’equanimitat, perquè una societat on imperin aquests valors sols és possible quan són presents en cada instant de la vida en comú: família, escola, treball, etc.

Endinsar-se en una nova masculinitat significa que l’home adopta un comportament actiu en les relacions socials sense prejudicis previs, prejudicis que han estat establerts per models socials estereotipats segons el gènere. Que la relació és sempre entre iguals, entre persones que tenen els mateixos drets i deures, superant tabús i discriminacions sense justificació. Hem de trencar les barreres i els itineraris establerts a les persones durant segles segons el gènere de pertinença. Les dones han de deixar de ser considerades febles, submises, de segona i objectes de violència per passar a ser considerades ciutadanes de ple dret amb tota la seva dimensió. Perquè es pugui aconseguir aquest objectiu els homes tenim, també, una part mol important de responsabilitat.

Per estar amb sintonia amb la justícia que ambicionem, els homes hem d’assumir el rol d’aquesta nova manera d’entendre i exercir la masculinitat. Perquè per superar qualsevol situació de desigualtat i conflicte, al nivell que sigui, es requereix que en una etapa final ha d’haver acord amb les regles del joc que en resulten. Això significa un comportament dels homes, assumit, conscient i volgut, diferent al que ha estat en el passat.

No és possible instaurar la normalitat desitjada i necessària d’una societat moderna, lliure solidaria i fraternal si tots els implicats no accepten un nou status quo. Els homes tenim la responsabilitat de donar un pas endavant important per aconseguir-ho. Hem avançat en aspectes superficials del conviure quotidià, ara cal fer-ho en profunditat i transversalment a tots els aspectes de la vida: domèstic, laboral, social, polític. S’han de trencar motlles i estereotips del passat, ja no poden ser acceptades les diferències i les discriminacions per raó de gènere, fer-ho és immoral.

Una mica de seriositat amb les caricatures

Contra l’opi del poble l’antídot és viatjar. Aquesta podria ser una reflexió en veu altat feta davant la reacció que el món islàmic ha tingut per unes, aparentment inofensives, caricatures. Una reflexió més acurada ens portaria a introduir molts matisos a aquesta afirmació. Per exemple que molts dels islamistes radicals, i en especial aquells que consideren que l’islam justifica, fins i tot propugna, la mort de l’infidel i per tant també el terror indiscriminat, han crescut i s’han educat en barris i ciutats occidentals, per tant han conegut altres realitats diferents a les que existeixen en el món àrab, i això ho han fet sense haver viatjat.

El conflicte entre llibertat d’expressió i creences religioses és un problema amb arrels molt més profundes i té una anàlisi complexa. Ara bé no em resigno a fer un apunt sobre el mateix. La gènesi d’aquest problema està relacionat amb la manera d’entendre el que és “la vida” i de com s’ha donat resposta als interrogants que aquesta ens ha anat plantejant històricament pel fet de tenir-ne. Què és la vida? Per què morim? Què queda i que hi ha després? Hi ha una vida superior? D’on ve la vida? etc. Tot plegat té molt a veure amb el fet de que som éssers vius i que tenim la capacitat de racionar. Ha estat la capacitat de racionar la que al llarg dels segles ens ha fet plantejar les preguntes i la que al mateix temps ha donat la resposta i aquesta no ha estat altra cosa que la religió. Religions que han evolucionat a un ritme diferent als coneixements nous que s’han anat adquirint amb el raciocini humà.

Que hi pugui haver un desajust entre ciència i religió vol dir que un avança en positiu i l’altre en negativament?, és evident que no. Trobaríem exemples positius i negatius del que ha representat tant la religió com la ciència per a l'home, ara bé el que és imprescindible, per evitar que els desajustos entre coneixement i religió es converteixin en conflicte, és que hi hagi tolerància i comprensió entre aquests dos valors. Evidentment això significa que en l'aplicació dels dos conceptes, per part dels homes es faci amb una gran dosi de respecte d'una persona per l’altra i el que aquesta pensi i opini. En definitiva tot allò que es pretén serveixi per fer el bé no pot ser utilitzat com a excusa per produir mal ja que de no ser així la ciència la religió i qualsevol altre valor deixa de ser vàlid per donar resposta a la vida i facilitar la convivència.

Les aberracions del PP, i van...

Aquest escrit ha estat publicat com article d'opinió al diari de Lleida La Mañana el dia 9 de febrer de 2006



Les aberracions del PP, i van...

Promoure una iniciativa legislativa popular per a que tots els espanyols refrendin l’acceptació, o no, del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ha estat l’enèsima barbaritat proposada en aquesta espiral de despropòsits que fa el Partit Popular. Pel que fa aquesta darrera la Constitució Espanyola en el seu article 87.3 estableix que una llei orgànica regularà la Iniciativa legislativa popular per a la presentació de proposicions de llei. Estableix que per poder-la presentar caldrà un mínim de 500.000 signatures acreditades i que la proposició de llei no procedirà en matèries pròpies de llei orgànica, tributària, de caràcter internacional o de la prerrogativa de gràcia. Un estatut d’autonomia és una llei orgànica i per tant no procedeix promoure una iniciativa legislativa popular, més encara fer-ho seria inconstitucional.

L’únic objectiu que té aquesta proposta és el d’enrarir i encrespar, una mica més, la vida política del país. Perquè del que es tracta no és si és o no acceptat per tots els espanyols el nou estatut d’autonomia de Catalunya que aprovi el Congrés de Diputats, ja que si haguessin realment volgut presentar una proposició de llei en aquest sentit el partit popular ho hagués pogut fer perfectament mitjançant la presentació de dita proposició en el registre del Congrés de Diputats mitjançant el seu grup parlamentari. L’objectiu real d’aquesta moguda d’embolicar que fa fort s’emmarca en l’estratègia establerta la mateixa nit electoral quan van conèixer que la seva gestió al govern no havia estat aprovada per la majoria dels ciutadans d’Espanya.

Una estratègia que estan mantenint, tal i com indiquen els cànons del marketing polític, siguin quines siguin les conseqüències del resultat final, si creuen que aquest els pot apropar al poder. Una estratègia basada en deslegitimar el govern de José Luís Rodriguez Zapatero en general, i al seu president en particular, utilitzant expressions i propostes grandiloqüents que o bé són obvietats o no es corresponen amb la realitat social o política del nostre país. Que insisteixen un i altre cop en dir que Zapatero està fora de la legalitat constitucional. Que pretén la fragmentació la unitat d’Espanya que recull la Constitució que saben que no és cert. I quina contradicció, per lluitar contra el perill de que es trenqui Espanya i la Constitució volen utilitzar mecanismes inconstitucionals. Paradoxes de la política? En tot cas de la política partidista i desbocada del PP. Per a ells, com estan fent evident dia sí i dia també, el fi justifica tots els mitjans que estan utilitzant.

Una estratègia que sorgeix de la dreta més retrògrada i fosca d’Espanya, que no és nova. Utilitza tàctiques agressives que emulen la practicada pel tàndem Busch i, el seu principal assessor, Karl Rove a la darrera campanya electoral dels EUA. Aquest darrer va descobrir –escriu Neal Gabler a Los Angeles Times (24/X/2004)- que “el més fàcil és explotar les divisions socials i culturals....utilització de qüestions com el matrimoni gay...la religió...”. Igual que els republicans americans la dreta espanyola basa els seus atacs sistemàtics a l’adversari polític, en el nostre cas el president Zapatero, en fictícies discriminacions entre comunitats autònomes, en la Llei de matrimonis Gay, l’assignatura de religió a l’ensenyança pública i concertada, etc. Continuen demostrant que han estudiat marketing polític però encara els falta la lliçó on s’explica que la població no és insensata i sap distingir entre qui només fa soroll i qui fa i diu coses amb arguments i sentit comú.

A Espanya, com a EUA, la dreta compta amb la col·laboració dels sectors més conservadors de la església per portar a terme aquesta estratègia. Ha estat la part més retrograda de l’església que no s’ha conformat en sortir de manifestació com mai abans en el període democràtic ho havia fet, ni tan sols per demanar la pau al món. Per contra ha unit el seu mitjà de comunicació, la COPE, a la resta de coral mediàtica encarregada de generar un clima d’opinió pública favorable a aquests plantejaments utilitzant mentides i falsedats. És, sens dubte una manera molt sui generis d’entendre la llibertat d’expressió.

Aquesta irresponsable manera d’actuar del PP ha rebut les crítiques, fins i tot, de la premsa internacional com ha estat l’editorial del diari americà The New York Times el passat dia 24 de gener. L’editorial d’aquest prestigiós diari criticava durament l’actitud comprensiva dels populars espanyols davant de la indisciplina del tinent general José Mena quan va plantejar la intervenció de l’exercit davant de l’Estatut d’Autonomia. El PP, però, impertorbable a les crítiques i desavinences continua amb aquesta manera de fer política tan radical i extremista que ha entrat, fins i tot, en contradicció amb sectors moderats del seu partit. Un exemple és la resposta, fora de to d’Àngel Acebes, al posicionament de Josep Piqué que, en contra de les tesis oficials, exposava que l’acord pel nou Estatut recollia, en part, la proposta econòmica que els populars havien defensat al Parlament de Catalunya durant el tràmit parlamentari.

El PP està generant un clima de conflictivitat i de confrontació en la societat espanyola totalment gratuït, només per interessos electoralistes. Apel·lar als sentiments dels espanyols amb mitges veritats, quan no mentides, per activar les pors ja enterrades i dels instints més primaris, no beneficien la convivència i ens pot portar a situacions que ningú desitja (a excepció del PP) i que no contribueixen gens a la convivència de tots amb tots .


Joan Gómez i López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania.

Mala oposició

Aquest és un artícle d'opinió publicat al diari Segre el dia 21 de gener com a carta al Director i el dia 24 de gener al diari La Manyana com article d'opinió.

MALA OPOSICIÓ

Els partits de dretes sempre s’han caracteritzat pel simplisme dels seus postulats, per a ells les coses sols poden ser blanques o negres, sense matisos. Si no és blanc forçosament ha de ser negre. Històricament han construït el seu discurs a partir de la contraposició de valors absoluts. Quan l’esquerra postula el principi d’igualtat contraposen el de llibertat. Quan es parla de llibertat, ells la contraposen a la seguretat. En els temps actuals contraposen el civisme a la tolerància. La història ens ha de mostrat que aquestes simplificacions són errònies ja que no pot haver llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat, tampoc és possible la llibertat sense seguretat, ni la seguretat sense llibertat. Són tots ells valors que es complementen, no es contraposen. El mateix passa amb la tolerància i el civisme. Sense tolerància, sense respecte per l’altre no hi ha civisme, no hi ha comunitat. Sense el respecte a les peculiaritats de l’altre la convivència és impossible per què tots som singulars i diferents.

En els darrers temps dir que una ciutat és incívica s’ha convertit en l’argument utilitzat per fer oposició als governs municipals. Es fa a partir del sil·logisme següent: com es cometen actes incívics la ciutat és incívica i, per tant segons els seus postulats, hi ha una mala política municipal que no sap donar resposta a aquest problema. Fins i tot s’ha arribat a argumentar que és una situació que es dóna a les ciutats governades pels partits d’esquerra, com a conseqüència lògica de l’excés de tolerància de la cultura progressista que es pràctica en aquestes ciutats, cultura que per a ells està passada de moda, no serveix per la convivència i, per tant, cal desterrar.

Com era d’esperar també l’oposició de Lleida està utilitzant aquest argument per intentar erosionar el govern municipal. Es fa la crítica fàcil i es sobredimensiona el problema, que evidentment existeix , però no fins el punt de poder dir que la ciutat és incívica on regna el casos i el desgovern. Fer-ho és menysprea la ciutat i els seus ciutadans. Mala alternativa al govern és aquella opció política que té tan poca estima i consideració pels seus veïns. Que menysprea les institucions que vol governar. Que confon el diàleg amb la falta de lideratge. Que prefereix la crítica absurda i sense arguments reals a la dedicació i l’esforç personal dels membres del govern municipal que volen millorar la qualitat de vida dels seus veïns.

És cert que hi ha gent que té comportaments contraris a la convivència en harmonia contra els que cal arbitrar mesures correctores quan facin falta, però també i a determinades persones a les quals cal demanar-los-hi prudència, no tot s’hi val ni a la vida ni a la política. L’incivisme es pot donar amb els fets però també amb les paraules. Els comportaments contraris a la convivència i per tant incívics abarquen un ampli vano d’actuacions, van des de tirar el paper a terra a la negació de la presumpció d’innocència. Des de la pintada insultant en la façana d’una església fins a la negativa que una altra comunitat religiosa pugui tenir el seu espai de culte.

Hi ha fets que es produeixen més d’una vegada però això no significa que hi hagi un problema descontrolat. Vull recordar aquí un fet que es va produir a finals dels anys setanta quan en poc temps va estar tota la ciutat plena de les sigles “FSU”. Ningú sabia relacionar-les amb grup ni opció política coneguda, tot i que per la quantitat semblava que hi havia d’haver molta gent al darrera. Finalment es va saber que aquella infinitat de sigles a tota la ciutat era obra de molt, molt poqueta gent. Malgrat la imatge que vol crear l’oposició, la mala oposició, encara que hi hagi alguns comportaments contraris a la convivència, Lleida és una ciutat cívica i, per a tranquil·litat dels lleidatans, està ben governada.

Joan Gómez López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania