Maragall, Clos i Ros són del PSC, són els màxims responsables institucionals de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Ajuntament de Lleida respectivament. Són persones que s’esforcen personalment i diàriament per tirar endavant les polítiques socialistes.
La crítica a la gestió que fan aquests responsables és democràtica i es pot fer de moltes maneres i algunes d’elles són mitjançant articles d’opinió, pàgines web, etc. Sorprèn, però, el mètode utilitzat darrerament en el foro d’Isidre Gavín. M’explico. Fa uns dies en un d’aquests foros havia un autor, concretament una persona, o grup, que signava amb el pseudònim d’Indívil i Mandoni (personatges molt lleidatans) que feia una entrada en el mateix amb el títol de Maragall, Ros i Clos; un cop dins del missatge resulta que el contingut del mateix s’encapçalava amb el títol “El problema del PSC són Clos i Maragall”, em va sorprendre. Més sorprès vaig quedar encara quan després del títol apareixia el nom de “Mariano Jiménez” i al final de l’escrit apareixia el copyright d’E-notícies. Què estava passant?. Simplement que s’utilitzava informació externa, com si fossin ciutadans preocupats, per omplir de contingut la pàgina web del candidat convergent. Jo em pregunto com potser que algú agafi una notícia que apareix en un diari digital i la pengi a la pàgina del Gavín? Quin interès té aquesta persona en incloure el nom de l’Alcalde de Lleida Àngel Ros en la capçalera de l’entrada del foro quan no hi era a l’escrit original? Era evident que tan sols interessava la crítica a determinades persones del PSC entre els que calia incloure a l’Àngel Ros el que movia al copioneta?. Qui és reialment aquest Indívil i Mandoni?. O és que tan sols es volia fer crítica creient que com que, molta gent, sols llegeix els titulars, ja n’hi havia prou en fer aparèixer un nom més als que ja hi havia a l’escrit original que comentem per justificar la resta. Ara bé tant poca originalitat té encara més salsa, resulta que el tal Emiliano Jiménez que apareix, no se sap ben bé com a l’escrit, és de Barcelona i escriu periòdicament al diari digital e-noticies. Resulta que l’opinió que havia al foro de la pàgina del Gavín, signada per l’Indívil, era una d’aquestes col·laboracions del tal Emiliano. Però el més fort, encara, és que aquest senyor, Emiliano Jiménez, és militant del PP i càrrec de confiança del grup del PP a la Diputació de Barcelona. Ara resulta que la font ideològica que inspira les opinions de la pàgina web del Gavín és la del Partit Popular. Què deu passar?
07 de juny, 2006
Apunt 3, 7 de maig.
Rajoy i el PP s'equivoquen.
La declaració de ruptura de les relacions del principal partit de l’oposició amb el govern, en temes de lluita antiterrorista, ha estat un pas més en el camí de la irracionalitat dels populars. Fins ara semblava que hi havia una certa desavinença entre el president del PP, Mariano Rajoy, i el sector més dur del PP, representat per Acebes i Zaplana. Semblava que Rajoy es resistia a seguir l’estratègia planificada des de la fundació FAES, que, no ho oblidem, està presidida per José Maria Aznar. Rajoy procurava posicionar-se en aigua de ningú en els temes delicats de política d’Estat. Però les declaracions d’Acebes equiparant al president Zapatero amb ETA i la confirmació d’aquesta posició com a pròpia per part del PP feia preveure el que s’ha acabat produint. Finalment Rajoy ha decidit carregar contra el govern amb totes les armes al seu abast. És evident que el punt d’inflexió en la postura de Rajoy no ha estat generat per l’anunci de converses entre socialistes bascos i batasunos sinó pel resultat dels sondejos demoscopis que es van fer amb motiu del debat de l’estat de la nació en els que la valoració de Mariano Rajoy era mot negativa, donant una derrota clara i sense pal·liatius del “líder” del PP. Això acompanyat de la instigació a que ha estat sotmès el “líder” del PP darrerament pels mitjans més dretans ha fet desaparèixer tots els dubtes que pogués tenir. Rajoy finalment ha assumit el paper del dur de la pel·lícula, un dur que ha de carregar contra el govern sense ambigüitats i per totes els temes, també el de la lluita antiterrorista. La lluita antiterrorista que fins ara s’havia intentat mantenir fora del debat polític. Amb aquesta divisió dels demòcrates els únics que surten beneficiats són ETA i el seu entorn. Mal servei fa al país i a la seva gent aquesta estratègia de bel·ligerància absoluta contra les polítiques del govern Zapatero.
La declaració de ruptura de les relacions del principal partit de l’oposició amb el govern, en temes de lluita antiterrorista, ha estat un pas més en el camí de la irracionalitat dels populars. Fins ara semblava que hi havia una certa desavinença entre el president del PP, Mariano Rajoy, i el sector més dur del PP, representat per Acebes i Zaplana. Semblava que Rajoy es resistia a seguir l’estratègia planificada des de la fundació FAES, que, no ho oblidem, està presidida per José Maria Aznar. Rajoy procurava posicionar-se en aigua de ningú en els temes delicats de política d’Estat. Però les declaracions d’Acebes equiparant al president Zapatero amb ETA i la confirmació d’aquesta posició com a pròpia per part del PP feia preveure el que s’ha acabat produint. Finalment Rajoy ha decidit carregar contra el govern amb totes les armes al seu abast. És evident que el punt d’inflexió en la postura de Rajoy no ha estat generat per l’anunci de converses entre socialistes bascos i batasunos sinó pel resultat dels sondejos demoscopis que es van fer amb motiu del debat de l’estat de la nació en els que la valoració de Mariano Rajoy era mot negativa, donant una derrota clara i sense pal·liatius del “líder” del PP. Això acompanyat de la instigació a que ha estat sotmès el “líder” del PP darrerament pels mitjans més dretans ha fet desaparèixer tots els dubtes que pogués tenir. Rajoy finalment ha assumit el paper del dur de la pel·lícula, un dur que ha de carregar contra el govern sense ambigüitats i per totes els temes, també el de la lluita antiterrorista. La lluita antiterrorista que fins ara s’havia intentat mantenir fora del debat polític. Amb aquesta divisió dels demòcrates els únics que surten beneficiats són ETA i el seu entorn. Mal servei fa al país i a la seva gent aquesta estratègia de bel·ligerància absoluta contra les polítiques del govern Zapatero.
06 de juny, 2006
02 de juny, 2006
31 de maig, 2006
Sorpresa
Sorpresa, aquesta és la paraula d’avui la podeu trobar definida al meu diccionari. Del qual teniu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina. També podeu anar-hi clicant en la paraula "sorpresa" del títol.
30 de maig, 2006
Apunt 2, maig de 2006
El fet que hi hagi gent que no comparteix el que escric és la prova de que hi ha diversitats d’opinions i això és símptoma de vitalitat democràtica. El debat constructiu és saludable i serveix per millorar el resultat final. Per contra considero poc edificant la crítica sense arguments i fora de to, la meva opinió és aquest tipus de crítiques no haurien de ser recollides en espais de difusió pública que pretenen ser seriosos. Agraeixo que es reflecteixi fidelment allò que em critiquen, d’aquesta manera cadascú pot valorar amb un mínim de criteri les diferents opinions que sobre un determinat tema hi pugui haver.
Per un altre costat, he de suposar que estan d’acord amb tot allò que no contradiuen ni critiquen.
Continuem amb el diccionari.
Antònim: adj i m LING Dit del mot de sentit directament oposat a un altre.
En el nostre cas serien antònims de ciutadà de debò: aquell que és directament oposat i, per tant, que està més preocupat pels seu futur personal que el de la ciutat física o humana. El que anteposa l’interès personal al col·lectiu. Que no té en consideració el treball per la seva ciutat. En definitiva una persona que no creu ni treballa per la seva ciutat. Tot això, es clar, des del punt de vista de l’activitat política que es desenvolupa a la ciutat.
Jo crec en Lleida i en la seva pluralitat. Entre el ciutadà de debò i l’antònim hi ha tota una sèrie de matisos que reflecteixen maneres diferents de veure i viure la ciutat. Són persones que es comporten de manera diferent amb ella. No és cert, doncs, que faci una divisió dual de la societat. No soc simplista, dic ciutadà de debò i no ciutadà bo i ciutadà dolent. Per a mi les coses no són o blanques o negres sinó que hi ha infinitat de grisos i, encara més, de colors. Però, i reitero, a la ciutat de Lleida hi ha persones que són referent d’estima i lleialtat a la mateixa i per això són un molt bon model. Vull recordar el que en aquest tema el que diu Salvador Giner en els seu llibre Carta sobre la democracia “...la democracia no se salva sólo con sermones, homilías y exhortaciones sino con hechos convincentes.” Fets i no paraules, com els que guien l’acció de govern del màxim responsable polític de la ciutat l’Alcalde Àngel Ros.
Per un altre costat, he de suposar que estan d’acord amb tot allò que no contradiuen ni critiquen.
Continuem amb el diccionari.
Antònim: adj i m LING Dit del mot de sentit directament oposat a un altre.
En el nostre cas serien antònims de ciutadà de debò: aquell que és directament oposat i, per tant, que està més preocupat pels seu futur personal que el de la ciutat física o humana. El que anteposa l’interès personal al col·lectiu. Que no té en consideració el treball per la seva ciutat. En definitiva una persona que no creu ni treballa per la seva ciutat. Tot això, es clar, des del punt de vista de l’activitat política que es desenvolupa a la ciutat.
Jo crec en Lleida i en la seva pluralitat. Entre el ciutadà de debò i l’antònim hi ha tota una sèrie de matisos que reflecteixen maneres diferents de veure i viure la ciutat. Són persones que es comporten de manera diferent amb ella. No és cert, doncs, que faci una divisió dual de la societat. No soc simplista, dic ciutadà de debò i no ciutadà bo i ciutadà dolent. Per a mi les coses no són o blanques o negres sinó que hi ha infinitat de grisos i, encara més, de colors. Però, i reitero, a la ciutat de Lleida hi ha persones que són referent d’estima i lleialtat a la mateixa i per això són un molt bon model. Vull recordar el que en aquest tema el que diu Salvador Giner en els seu llibre Carta sobre la democracia “...la democracia no se salva sólo con sermones, homilías y exhortaciones sino con hechos convincentes.” Fets i no paraules, com els que guien l’acció de govern del màxim responsable polític de la ciutat l’Alcalde Àngel Ros.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)