Apunt 1, maig de 2006

Aquests darrers dies he pogut comprovar com els comentaris que escric als mitjans de comunicació són presos en consideració. L’altre dia un company em va comentar que un dels meus articles era motiu de debat en una pàgina web que jo criticava. Fins i tot el mateix cap de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida feia esment en la mateixa a un dels meus articles.
Donada aquesta circumstància vull, en primer lloc, agrair que donessin publicitat a l’adreça del meu blog personal amb un link directe al blog des de dita pàgina web. Per l’altre aclarir al senyor Gavín que no tinc doble personalitat i per tant la persona que escriu i signa els articles és la mateixa i aquesta no és altra que jo mateix. Signo exclusivament allò que escric. Desconec si ell fa el mateix i si les seves nombroses ocupacions li permeten actualitzar diàriament la seva pàgina web.
Per un altre costat he de dir que el fet que es donés publicitat al meu blog m’ha fet reflexionar i, finalment, he decidit que caldrà actualitzar-lo més sovint amb opinions i apunts sobre temes quotidians que no tindran una extensió ni temporalitat fixa i que no seran escrits, com ara, per ser publicats a la premsa de Lleida.
Com sembla que hi ha persones que no entenen determinades expressions, o bé fan una lectura no encertada, he pensat que una bona idea seria la de fer un diccionari particular sobre el significat que per a mi, i per a altres persones, tenen determinades expressions. Avui podem començar amb l’expressió Ciutadà de debò.

Diccionari particular.

Ciutadà de debò: És aquell ciutadà que està més preocupat pel futur de la seva ciutat, física i humana, que pel seu interès personal. Un ciutadà que anteposa l’interès col•lectiu de la ciutat a l’interès/sos particular/s. Que sap que la satisfacció de fer les coses ben fetes per la seva ciutat recompensa amb escreix l’esforç dedicat a fer-les. Un ciutadà que prefereix l’orgull de treballar per la seva ciutat a fer-ho en altres instàncies. Una persona que no exagera els problemes sinó que pel contrari veu oportunitats per millorar-la. Una persona que és conscient de la seva responsabilitat en l’opinió col•lectiva de la ciutat. En definitiva és tota aquella persona que, estigui en el govern o a l’oposició, que li agradi la política o tingui un interès menor en ella, que sigui nascut a la ciutat o no, etc. treballa per la seva ciutat amb l’objectiu d’aconseguir la ciutat 10, és a dir un ciutadà que creu de debò en la seva ciutat i actua amb voluntat i fets positius. Un exemple de ciutadà de debò és el senyor Àngel Ros, actual alcalde de la ciutat de Lleida. Que cadascú identifiqui l’antònim que consideri.

"He tingut un somni..."

“He tingut un somni...”

Jo votaré sí al referèndum de l’estatut. Encara que pugui semblar que no tenen res a veure l’encapçalament d’aquest escrit amb la primera frase del mateix sí que tenen elements en comú: la força de les creences i la voluntat de canvi a millor. El títol que precedeix l’escrit és l’inici del discurs que Martin Luther King va dirigir als negres americans per a dir-los-hi que ell creia en un futur millor en el seu país, un futur en el que negres i blancs tindrien els mateixos drets, on el color de la pell no significaria ser ciutadà de primera o de tercera. Era en definitiva la creença de que la lluita dels negres americans podia fer canviar les coses i conquistar la igualtat de totes les persones considerant-les a totes elles ciutadans i ciutadanes.

Reconec que el nostre president pot semblar a ulls de molta gent una persona complexa que pren decisions difícils d’entendre. Reconec que de vegades, també a mi, en costa acceptar la política creativa que practica. Dit això, he de reconèixer que a l’igual que a Martin Luther King va fet història per creure en el seu país i en la capacitat que tenia d’evolució cap a una societat més justa i igualitària, Pasqual Maragall serà recordat per la història com l’home que va creure en Catalunya, que des d’una percepció onírica del seu país va fer, a partir del pragmatisme, tot el que va estar a les seves mans per definir una mica més la personalitat de Catalunya que ell veia clara.

El resultat de la feina feta ha estat el projecte d’estatut d’autonomia que un cop aprovat pel Parlament de Catalunya, i després del tràmit parlamentari del Congrés i del Senat, haurà de ser ratificat pel poble de Catalunya en referèndum. Com es fa sempre en democràcia la darrera paraula la té el poble. Pel camí s’han pres decisions doloroses, en paraules del President, com ha estat l’expulsió del govern d’ERC, no podia ser d’una altra manera si es volia ser coherent. Es feia necessari aclarir el panorama polític i era difícil d’entendre que un partit dels que formen el govern estigues en contra del projecte principal de la legislatura que aquest govern preconitzava.

El procés estatutari ha tingut permanentment en contra al partit popular que ha obstaculitzat fins al límit de les seves possibilitats el seu debat, provocant tensions entre territoris i la incomprensió de Catalunya amb la resta d’autonomies, l’objectiu d’aquesta actuació era treure un rèdit polític que es transformés en vots a les properes eleccions. Considero que sols per mostrar que s’està en contra d’aquests comportaments perillosos que s’han utilitzat contra Catalunya i els catalans de manera tan poc ètica per apropar-se al poder seria un bon argument per votar sí. Votar sí seria dir no als comportaments que trenquen la unió dels pobles d’Espanya.

Ni Catalunya ni els catalans ens podem permetre no finalitzar aquest procés amb el seny que sempre ens ha caracteritzat. Hem de recuperar el prestigi malversat en els darrers temps per debats estèrils i acusacions sense fonament, ara correspon demostrar, des de la base, des de la força de cada un dels vots que estimem el nostre país, que estimem Catalunya i que la volem amb una definició més en sintonia amb la realitat socio-política del moment. Un resultat contundent en participació i en vots pel sí serà la manera de silenciar el soroll, que no aporta res, dels que han criticat a Catalunya i als catalans.

Pasqual Maragall ha aconseguit donar un pas molt important en l’autogovern de Catalunya, ha cobert una etapa que la història recordarà. El nou Estatut representarà un major benestar dels ciutadans de Catalunya. Els seus efectes es percebran de mica en mica a la vida quotidiana dels ciutadans. Serà un punt d’inflexió en nous drets ciutadans que són reconeguts per la Llei més important del territori de Catalunya.

Aquesta és una d’aquelles ocasions en las que resulta una tasca titànica poder explicar en un full tot el que representa per a tanta gent el nou estatut. Cal llegir-ho per entendre, en contra del que diuen alguns, l’important avanç que representa. Sols dir que el millor referent per entendre que aquest Estatut és un pas endavant molt important és que totes les opcions polítiques incloses les del no consideren que és un avanç. Per a uns ho és en excés, per als altres ho és en defecte, però per a tots és un avanç.

En política les posicions absolutes del tot o res solen portar incorporat el sentiment de frustració i, el que pot ser pitjor, fer perdre el tren de la història. Hem de recuperar l’esperit positiu, hem de creure amb el somni, Catalunya ha de votar massivament pel SÍ al seu futur.

Joan Gómez i López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania.

Lleida, m'agrades

Aquest article ha estat publicat com a cartes al Director al diari "Segre" el dia 14 de maig diumenge i el dia 15 de maig com article d'opinió al diari gratuït de Lleida "Bon dia"


Lleida m’agrades

M’agrada Lleida i em va agradar aquella campanya de la Paeria de “Lleida m’agrades”. Dic això perquè quan penso, parlo o escric de Lleida m’agrada fer-ho en positiu. Que pensi en positiu de la meva ciutat no vol dir que obviï la seva realitat, les seves mancances o imperfeccions, però considero que mostrar el bo i reconduir el millorable és el que fan les persones que tenen un veritable sentiment d’estima a la seva ciutat. Són els ciutadans de debò, com el ciutadà-alcalde de Lleida, que ho és de cor i de cap, els que tenen un sentiment autèntic de lleidatà.

He volgut començar aquest escrit fent aquesta afirmació, que pot semblar supèrflua, però, en ocasions, el que és simple sembla que no sigui important i, per tant, tendeix a oblidar-se fàcilment. És el que sembla que està passant amb determinades persones que tenen responsabilitats institucionals. Són responsables polítics que obliden allò més elemental d’un servidor públic, que és, simplement, que des del moment que prenen possessió del càrrec en una institució estan al servei dels ciutadans i no poden utilitzar les institucions al seu servei.

Ve a to el comentari anterior pel fet que darrerament estem veient com a la premsa local apareixen declaracions de responsables, de determinats partits polítics, que, de manera més o menys orquestrada, fan incidència en elements de la nostra ciutat que presenten com a negatius. No ho fan amb la intenció de millorar la ciutat en tots els seus aspectes, social, cultural, urbanístic, etc. sinó amb la perversa voluntat de enrarir la convivència ciutadana amb la magnificació de fets anecdòtics o sense transcendència i amplificant o inventant problemes per a posteriori dir que ells són la solució a dits problemes.

Darrera aquesta actuació hi ha una voluntat clara d’establir l’agenda setting, és a dir l’agenda dels assumptes de rellevància mediàtica, en aquests paràmetres de visió negativa de la ciutat. Tinc la impressió que s’està desenvolupant, incomprensiblement a aquestes alçades de legislatura municipal, un tipus de campanya electoral que de seguir en la mateixa dinàmica significaria que es vol reproduir la barroera i nefasta campanya de les eleccions de l’any 1987. La diferència està en que en aquell moment es va utilitzar la rumorologia com a mecanisme de transmissió de la des-informació, ara són les tecnologies de la informació i la comunicació les més utilitzades.

Un exemple paradigmàtic del que estem dient és la pàgina web de Gavín -l’Isidre- que dóna la sensació que té la voluntat de convertir-se en bústia de reclamacions i no el que hauria de ser, espai de difusió de les seves propostes polítiques. Com a mostra sols cal veure el seu apartat “Lleida es queixa, CiU respon”. O quan desplega simulacres d’estudis demoscòpics amb la seva peculiar visió positiva amb enquestes com “Què en penses de l’estat ruïnós de les basses d’Alpicat?”, i aquesta altra de “Quin és el pitjor problema que té Lleida avui dia?”. Sense oblidar altres propostes “positives” com el de l’apartat “La crítica de la setmana”. No entenc com és pot voler treballar per una ciutat que no t’agrada.

Lleida no és la panacea. És per això que hi ha un equip en el govern local que treballa, i dur, per millorar la nostra ciutat. Ho fan amb il•lusió, amb dedicació, preocupats pels problemes reals dels lleidatans. Problemes com l’habitatge pels joves, per als quals s’ha elaborat un pla conjuntament amb altres actors socials que pretén fer accessible l’habitatge a aquells que volen fer vida independent. Sols apuntar que es fa al ritme més accelerat possible ja que aquest tipus d’actuacions requereixen temps, un temps que no ha estat aprofitat durant molt anys per l’administració autonòmica per a la que els habitatges de protecció oficial eren, pràcticament, desconeguts. Era l’època de CiU.

Podria continuar fent tota una dissertació sobre actuacions municipals però crec que el més important en aquests moments no és el d’enumerar una a una totes les actuacions públiques, moltes de les quals són fàcilment visibles passejant per Lleida, sinó de fer esment a les actituds positives vers els ciutadans, als compromisos sincers amb la nostra ciutat, la d’estimar la nostra ciutat, en definitiva de ser un bon ciutadà de Lleida, com ho són dia rera dia els regidors de l’equip de govern de Lleida i al seu capdavant l’Alcalde Àngel Ros que aporta les virtuts de capacitat, prudència i passió.

Desastre i Política

Desastre i política.

Sense voluntat de fer paral•lelismes quan es produeix la crisis de govern a Catalunya he considerat oportú fer una reflexió sobre el que va representar el Katrina.
El pas de l’huracà Katrina pel sud dels Estats Units d’Amèrica ha provocat una catàstrofe que encara, hores d’ara, no pot ser avaluada en tota la seva dimensió, per fer-ho hauran de passar encara uns quants mesos. El que si que es pot fer en aquests moments, quant ja han passat unes quantes setmanes, és analitzar els diferents moments de l’emergència que es van produir i quina va ser la reacció de l’administració Busch.
En protecció civil es produeix una paradoxa que cal fer esment i que ens donarà una visió aproximada del que ha passat i per què als USA. Les paraules clau de la Protecció Civil són: previsió, prevenció, planificació, actuació i rehabilitació, son les paraules que defineixen l’actuació davant els diferents moments que passen entre un risc potencial i la seva concreció en una crisi i l’estat d’emergència consegüent. Dels estudis sobre la matèria de seguretat es desprèn que a major inversió en les fases inicials que esmentàvem menors costos tenen les finals i menys afectacions i, en conseqüència, menys problemes pateix la ciutadania. La paradoxa consisteix en que la inversió en prevenció és menys visible i no té la mateixa “venta“ que els diners dedicats a la recuperació dels desastres per la qual cosa les administracions (i el conjunt de ciutadans) solen ser reacis a la despesa en prevenció.
El govern dels Estats Units, la major potència mundial que pretén organitzar el món, ha tingut un paper en aquesta emergència reialment galdós. Els estudis universitaris, és a dir la previsió del risc, que s’havien realitzat i dels quals es va fer ressò la premsa de Louisiana fa tres-quatre anys, indicaven que el dic de contenció que evita la inundació de la ciutat no suportaria un huracà de grau tres, per tant calia actuar –prevenció- per tal de reforçar-lo i evitar aquest risc potencial. Contràriament al que s’havia de fer l’Administració Busch va reduir el pressupost destinat a evitar inundacions i per tant al manteniment d’aquesta obra pública i va destinar els diners a la guerra de l’Iraq.

Pel que fa a la resposta –actuació- un cop el desastre desencadenat va ser lenta i descoordinada, van arribar a passar quatre dies sense actuar després de la catàstrofe, i com a conseqüència d’aquesta tardança el nombre de morts, per les diferents causes derivades de la no actuació, es va anar incrementat i ho va fer en proporció geomètrica als dies que passaven.
A partir d’aquell moment tocava la fase de recuperar la normalitat –rehabilitació- en els diferents estats afectats. Han passat alguns mesos i encara no es pot donar per finalitzada la tasca de rehabilitació i aquesta ha estat tant descoordinada com ho va ser l’actuació en els primers moments de la catàstrofe amb la qual cosa no s’han minimitzat com caldria les conseqüències del Katrina.
Hem comentat, superficialment, els possibles errors conjunturals en l’actuació de l’Administració americana i del seu màxim responsable, però hi ha altres elements més estructurals que van incidir i incideixen en el desenvolupament posterior de la catàstrofe.
Les dificultats per respondre a l’emergència està vinculada al debilitament de l’organització de l’estat que, en els darrers anys amb els governs Busch, ha vist disminuït la seva, ja de per si, escassa capacitat d’intervenció. Si afegim la lentitud en actuar de l’administració amb capacitat per fer-ho com és la federal podem dir que el desastre no es podia evitar però sí minimitzar les seves conseqüències, sols calia intervenir amb agilitat.
Tan sols els recursos militars han estat mobilitzats i d’aquests els que no estaven a l’Iraq. La missió fonamental encarregada a l’exercit ha estat la de garantir la seguretat objectiu no gaire fàcil en un país com els USA on la possessió d’armes de foc és plenament legal.
Un altre component estructural per a la feble actuació ha estat el fet que els Estats Units han descarregat gran part de la capacitat d’actuació en el sector privat o simplement en la capacitat de resposta de les famílies. Això conjugat amb els índexs de pobresa dels estats afectats pel Katrina, reflectit com a paradigma en la ciutat de Nova Orleans, va fer que molts ciutadans no poguessin evacuar la ciutat per falta de recursos donant com a resultat el de centenars, milers de morts.
Una seguretat mal entesa era la que havia de garantir l’exercit ja que es considerava delinqüent a tots aquells que assaltessin un establiment comercial sense distingir entre els que ho feien amb dol dels que tan sols ho feien per estricta necessitat i per mantenir un valor superior a la propietat privada que és del de la seva pròpia vida i ho feien quan no hi tenien cap altra possibilitat. Els responsables polítics no distingien entre uns i altres quan donaven ordres de disparar a matar per tal d’evitar els saquetjos.
La lectura final dels efectes del Katrina ens indica que les societats actuals continuen necessitant l’ESTAT amb majúscules com a ens regulador i reequilibrador de la societat i garantia de futur. Els Estats Units van ser pioners en la implantació dels drets ciutadans amb els bill of rigts expressió pràctica de les teories pactistes del segle XVIII. Ara Necessiten un nou pacte social que recompongui la societat americana i la impulsi amb valors igualitaris. Malauradament per aquest viatge tenen un mal guia.

Joan Gómez i López
Màster en Protecció Civil

ALTO EL FOC D'ETA, l'ESTATUT I L'ACTUACIÓ CONTRA CORRUPCIÓ A MARBELLA, ...UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA

Els darrers dies s’han produït aconteixements que són dels anomenats històrics. Primerament el comunicat de la banda terrorista ETA declarant un “alto el foc permanent”, expressió aquesta darrera que cal tenir en compte per la seva dimensió qualitativa. Permanent vol dir, segons el diccionari de la llengua catalana, “que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. Que no és provisori”. Val la pena recórrer als diccionaris quan d’una interpretació se’n poden derivar qüestions tan importants com és la pau, la desaparició d’un determinat tipus de terrorisme. Ja s’ha dit per tothom, i en primer terme el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero, que serà un procés difícil, dur i llarg. Són moltes les sensibilitats que caldrà tenir en compte en tot el procés endegat fins arribar a l’objectiu, tan llargament desitjat, d’absència del terrorisme d’ETA. En primer terme totes aquelles persones que han patit d’una manera més directa la grapa del terror però també la d’aquelles altres que de manera indirecta han patit les conseqüències dels terroristes com són els seus familiars. Han patit les conseqüències perquè l’Estat de dret ha estat, sortosament i en nombroses ocasions efectiu, aconseguint detenir, jutjar i empresonar a molts terroristes. Esperem que tots plegats sapiguem arribar a la concertació necessària dins de l’Estat de dret per aconseguir que tots els espanyols puguem viure en concòrdia i ho puguem fer el més aviat possible. Segur que la societat espanyola, en el seu conjunt, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i a l’igual que durant la transició dels anys setanta arriben a poder perdonar el passat i viure de cara al futur.

Per un altre costat l’aprovació pel ple del Congrés de Diputats de l’Estatut d’Autonomia ha estat un moment molt important per a Catalunya però també per a Espanya. Amb l’estatut de Catalunya s’obre una nova transició en l’Estat de les autonomies. Un procés que molts han criticat, amb certes dosis d’hipocresia, però al que finalment s’adheriran. Espanya no es trenca per incrementar l’autonomia de les seves comunitats, ni per reconèixer la seva pluralitat. Al contrari es produeix un enriquiment cultural de tots plegats. El paper més difícil d’interpretar, en aquesta història, és el d’Esquerra Republicana que, essent una de les forces polítiques impulsores de la reforma estatutària des del tripartit en el govern, es troba en aquests moments descol·locada per la posició que, possiblement erròniament adoptada en un primer moment, va adoptar després de la reunió i pacte de CiU amb Zapatero, amb la corresponent foto. Cal veure encara quina serà la seva posició en la tramitació de l’Estatut al Senat però, sens dubte, serà complicada. Ara bé on caldrà veure el paper serà en el referèndum de l’Estatut a Catalunya. Demanar el vot en contra d’un Estatut que representa un increment notable de l’autonomia de Catalunya sembla, si més no, incoherent per una força que se’n diu independentista. Tot això sense oblidar la contradicció d’estar en el govern de la generalitat i alhora contra decisions del mateix govern. El temps es donarà la resposta i a mig termini l’opinió a les urnes dels electors.

El tercer fet a comentar, que esperem que recordi la història com un fet aïllat, és la trama de corrupció de Marbella. Han estat alcaldes, regidors i assessors d’urbanisme (o de com fer-se multimilionari amb l’urbanisme) juntament amb empresaris constructors i professionals del dret (que no de lo legal) els que s’han confabulat per convertir la ciutat de Marbella en el referent internacional de la corrupció. El més innominós de la situació creada és la postura del PP que oblidant la situació en la que es troben càrrecs públics enquadrats a les seves files (a Poblacions del voltant de Madrid, Comunitat valenciana, etc.) a sortit a la desesperada denunciant que la situació de Marbella és culpa de l’apatia amb que s’ha tractat el problema per la Junta d’Andalusia. Per al PP sols tenen validesa les denúncies que fan ells als mitjans de comunicació i que converteixen en tonadilla que repeteixen insistentment els seus portaveus no així les més de dos-centes denúncies d’infracció presentades per la Junta als jutjats i a las que els jutges no han donat la resposta adequada. AL PP sols l’interessa el poder i arribar-hi com sigui, per això volen que es convoquin eleccions municipals a Marbella ara que consideren que els afavoriria en contra del criteri objectiu de que no hi ha temps material per ha convocar-les ja que ha de passar un mínim d’un any entre eleccions i eleccions municipals, plaç que no es donaria de voler fer les eleccions ara.

La Nova masculinitat

La nova masculinitat

El dia vuit de març se celebra el dia internacional de la dona treballadora. Amb aquesta celebració es pretén fer un homenatge a totes les dones i en especial a aquelles que han lluitat i ho continuen fent per canviar les condicions socials i polítiques de les dones, per tal de realitzar-se plenament com a persones, en tots els àmbits de la vida i en qualsevol lloc. És una celebració que vol mantenir vius en el record uns fets greus que van tenir la repressió de les dones com a nucli central. Aquesta data serveix també, any rere any, per mantenir viva la consciència que encara no s’ha assolit la plena igualtat entre gèneres, que l’objectiu, tot i que s’avança una mica més cada dia –especialment amb les valentes mesures impulsades per l’actual govern de l’Estat- encara no s’ha assolit. Tot i els avenços, queda encara molt per recórrer.

Aquesta data ens serveix per denunciar, un cop més, que la violència de gènere és present a la nostra societat provocant nombroses i irracionals morts, que la discriminació salarial per qüestió de gènere, que en el camí de la conciliació de la vida personal, laboral i familiar les dones continuen sent les que tenen majors dificultats, que són encara avui dia massa els espais en les relacions sociopolítiques on les dones no tenen la igualtat que la societat del segle XXI exigeix.

No n’hi ha prou amb les declaracions de drets internacionals, ni amb les discriminacions positives de la normativa d’ús quotidià per desterrar de les relacions socials la discriminació de la dona que el patriarcat va instaurar. Una situació de discriminació que s’aguditza als països on impera una concepció de l’estat d’ideologia masclista, que exclouen o ningunegen la meitat dels seus membres. No hem d’oblidar que, a més a més de les conseqüències que aquesta situació té en el present, deixen un pòsit per als anys posteriors que és difícil d’eradicar.

Una data simbòlica per a les dones, de la qual els homes no en podem quedar al marge. En aquests moments, moments en què hi ha moltes iniciatives a debat, en què el canvi que cal fer és evident i cal que la faci el sexe que ha estat considerat el privilegiat invisibilitzant l’altre 50% de la població a espais domèstics i privats.

Ha arribat el moment que els homes assumeixin la necessitat de desenvolupar un nou model d’actitud social. Desenvolupar la nova masculinitat on la igualtat en aspectes tant quantitatius com qualitatius entre els gèneres sigui present en tots i cada un dels moments de les relacions de la vida i dels espais de convivència entre els gèneres. És imprescindible aquesta aposta per la construcció d’un nou concepte del que és ser home, del que és la masculinitat. Una aposta que ha de ser de tots, però en especial i primerament d’aquells homes que pretenem la igualtat i l’equanimitat, perquè una societat on imperin aquests valors sols és possible quan són presents en cada instant de la vida en comú: família, escola, treball, etc.

Endinsar-se en una nova masculinitat significa que l’home adopta un comportament actiu en les relacions socials sense prejudicis previs, prejudicis que han estat establerts per models socials estereotipats segons el gènere. Que la relació és sempre entre iguals, entre persones que tenen els mateixos drets i deures, superant tabús i discriminacions sense justificació. Hem de trencar les barreres i els itineraris establerts a les persones durant segles segons el gènere de pertinença. Les dones han de deixar de ser considerades febles, submises, de segona i objectes de violència per passar a ser considerades ciutadanes de ple dret amb tota la seva dimensió. Perquè es pugui aconseguir aquest objectiu els homes tenim, també, una part mol important de responsabilitat.

Per estar amb sintonia amb la justícia que ambicionem, els homes hem d’assumir el rol d’aquesta nova manera d’entendre i exercir la masculinitat. Perquè per superar qualsevol situació de desigualtat i conflicte, al nivell que sigui, es requereix que en una etapa final ha d’haver acord amb les regles del joc que en resulten. Això significa un comportament dels homes, assumit, conscient i volgut, diferent al que ha estat en el passat.

No és possible instaurar la normalitat desitjada i necessària d’una societat moderna, lliure solidaria i fraternal si tots els implicats no accepten un nou status quo. Els homes tenim la responsabilitat de donar un pas endavant important per aconseguir-ho. Hem avançat en aspectes superficials del conviure quotidià, ara cal fer-ho en profunditat i transversalment a tots els aspectes de la vida: domèstic, laboral, social, polític. S’han de trencar motlles i estereotips del passat, ja no poden ser acceptades les diferències i les discriminacions per raó de gènere, fer-ho és immoral.

Una mica de seriositat amb les caricatures

Contra l’opi del poble l’antídot és viatjar. Aquesta podria ser una reflexió en veu altat feta davant la reacció que el món islàmic ha tingut per unes, aparentment inofensives, caricatures. Una reflexió més acurada ens portaria a introduir molts matisos a aquesta afirmació. Per exemple que molts dels islamistes radicals, i en especial aquells que consideren que l’islam justifica, fins i tot propugna, la mort de l’infidel i per tant també el terror indiscriminat, han crescut i s’han educat en barris i ciutats occidentals, per tant han conegut altres realitats diferents a les que existeixen en el món àrab, i això ho han fet sense haver viatjat.

El conflicte entre llibertat d’expressió i creences religioses és un problema amb arrels molt més profundes i té una anàlisi complexa. Ara bé no em resigno a fer un apunt sobre el mateix. La gènesi d’aquest problema està relacionat amb la manera d’entendre el que és “la vida” i de com s’ha donat resposta als interrogants que aquesta ens ha anat plantejant històricament pel fet de tenir-ne. Què és la vida? Per què morim? Què queda i que hi ha després? Hi ha una vida superior? D’on ve la vida? etc. Tot plegat té molt a veure amb el fet de que som éssers vius i que tenim la capacitat de racionar. Ha estat la capacitat de racionar la que al llarg dels segles ens ha fet plantejar les preguntes i la que al mateix temps ha donat la resposta i aquesta no ha estat altra cosa que la religió. Religions que han evolucionat a un ritme diferent als coneixements nous que s’han anat adquirint amb el raciocini humà.

Que hi pugui haver un desajust entre ciència i religió vol dir que un avança en positiu i l’altre en negativament?, és evident que no. Trobaríem exemples positius i negatius del que ha representat tant la religió com la ciència per a l'home, ara bé el que és imprescindible, per evitar que els desajustos entre coneixement i religió es converteixin en conflicte, és que hi hagi tolerància i comprensió entre aquests dos valors. Evidentment això significa que en l'aplicació dels dos conceptes, per part dels homes es faci amb una gran dosi de respecte d'una persona per l’altra i el que aquesta pensi i opini. En definitiva tot allò que es pretén serveixi per fer el bé no pot ser utilitzat com a excusa per produir mal ja que de no ser així la ciència la religió i qualsevol altre valor deixa de ser vàlid per donar resposta a la vida i facilitar la convivència.