Les aberracions del PP, i van...
Promoure una iniciativa legislativa popular per a que tots els espanyols refrendin l’acceptació, o no, del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ha estat l’enèsima barbaritat proposada en aquesta espiral de despropòsits que fa el Partit Popular. Pel que fa aquesta darrera la Constitució Espanyola en el seu article 87.3 estableix que una llei orgànica regularà la Iniciativa legislativa popular per a la presentació de proposicions de llei. Estableix que per poder-la presentar caldrà un mínim de 500.000 signatures acreditades i que la proposició de llei no procedirà en matèries pròpies de llei orgànica, tributària, de caràcter internacional o de la prerrogativa de gràcia. Un estatut d’autonomia és una llei orgànica i per tant no procedeix promoure una iniciativa legislativa popular, més encara fer-ho seria inconstitucional.
L’únic objectiu que té aquesta proposta és el d’enrarir i encrespar, una mica més, la vida política del país. Perquè del que es tracta no és si és o no acceptat per tots els espanyols el nou estatut d’autonomia de Catalunya que aprovi el Congrés de Diputats, ja que si haguessin realment volgut presentar una proposició de llei en aquest sentit el partit popular ho hagués pogut fer perfectament mitjançant la presentació de dita proposició en el registre del Congrés de Diputats mitjançant el seu grup parlamentari. L’objectiu real d’aquesta moguda d’embolicar que fa fort s’emmarca en l’estratègia establerta la mateixa nit electoral quan van conèixer que la seva gestió al govern no havia estat aprovada per la majoria dels ciutadans d’Espanya.
Una estratègia que estan mantenint, tal i com indiquen els cànons del marketing polític, siguin quines siguin les conseqüències del resultat final, si creuen que aquest els pot apropar al poder. Una estratègia basada en deslegitimar el govern de José Luís Rodriguez Zapatero en general, i al seu president en particular, utilitzant expressions i propostes grandiloqüents que o bé són obvietats o no es corresponen amb la realitat social o política del nostre país. Que insisteixen un i altre cop en dir que Zapatero està fora de la legalitat constitucional. Que pretén la fragmentació la unitat d’Espanya que recull la Constitució que saben que no és cert. I quina contradicció, per lluitar contra el perill de que es trenqui Espanya i la Constitució volen utilitzar mecanismes inconstitucionals. Paradoxes de la política? En tot cas de la política partidista i desbocada del PP. Per a ells, com estan fent evident dia sí i dia també, el fi justifica tots els mitjans que estan utilitzant.
Una estratègia que sorgeix de la dreta més retrògrada i fosca d’Espanya, que no és nova. Utilitza tàctiques agressives que emulen la practicada pel tàndem Busch i, el seu principal assessor, Karl Rove a la darrera campanya electoral dels EUA. Aquest darrer va descobrir –escriu Neal Gabler a Los Angeles Times (24/X/2004)- que “el més fàcil és explotar les divisions socials i culturals....utilització de qüestions com el matrimoni gay...la religió...”. Igual que els republicans americans la dreta espanyola basa els seus atacs sistemàtics a l’adversari polític, en el nostre cas el president Zapatero, en fictícies discriminacions entre comunitats autònomes, en la Llei de matrimonis Gay, l’assignatura de religió a l’ensenyança pública i concertada, etc. Continuen demostrant que han estudiat marketing polític però encara els falta la lliçó on s’explica que la població no és insensata i sap distingir entre qui només fa soroll i qui fa i diu coses amb arguments i sentit comú.
A Espanya, com a EUA, la dreta compta amb la col·laboració dels sectors més conservadors de la església per portar a terme aquesta estratègia. Ha estat la part més retrograda de l’església que no s’ha conformat en sortir de manifestació com mai abans en el període democràtic ho havia fet, ni tan sols per demanar la pau al món. Per contra ha unit el seu mitjà de comunicació, la COPE, a la resta de coral mediàtica encarregada de generar un clima d’opinió pública favorable a aquests plantejaments utilitzant mentides i falsedats. És, sens dubte una manera molt sui generis d’entendre la llibertat d’expressió.
Aquesta irresponsable manera d’actuar del PP ha rebut les crítiques, fins i tot, de la premsa internacional com ha estat l’editorial del diari americà The New York Times el passat dia 24 de gener. L’editorial d’aquest prestigiós diari criticava durament l’actitud comprensiva dels populars espanyols davant de la indisciplina del tinent general José Mena quan va plantejar la intervenció de l’exercit davant de l’Estatut d’Autonomia. El PP, però, impertorbable a les crítiques i desavinences continua amb aquesta manera de fer política tan radical i extremista que ha entrat, fins i tot, en contradicció amb sectors moderats del seu partit. Un exemple és la resposta, fora de to d’Àngel Acebes, al posicionament de Josep Piqué que, en contra de les tesis oficials, exposava que l’acord pel nou Estatut recollia, en part, la proposta econòmica que els populars havien defensat al Parlament de Catalunya durant el tràmit parlamentari.
El PP està generant un clima de conflictivitat i de confrontació en la societat espanyola totalment gratuït, només per interessos electoralistes. Apel·lar als sentiments dels espanyols amb mitges veritats, quan no mentides, per activar les pors ja enterrades i dels instints més primaris, no beneficien la convivència i ens pot portar a situacions que ningú desitja (a excepció del PP) i que no contribueixen gens a la convivència de tots amb tots .
Joan Gómez i López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania.
