30 de gener, 2006

Les aberracions del PP, i van...

Aquest escrit ha estat publicat com article d'opinió al diari de Lleida La Mañana el dia 9 de febrer de 2006



Les aberracions del PP, i van...

Promoure una iniciativa legislativa popular per a que tots els espanyols refrendin l’acceptació, o no, del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ha estat l’enèsima barbaritat proposada en aquesta espiral de despropòsits que fa el Partit Popular. Pel que fa aquesta darrera la Constitució Espanyola en el seu article 87.3 estableix que una llei orgànica regularà la Iniciativa legislativa popular per a la presentació de proposicions de llei. Estableix que per poder-la presentar caldrà un mínim de 500.000 signatures acreditades i que la proposició de llei no procedirà en matèries pròpies de llei orgànica, tributària, de caràcter internacional o de la prerrogativa de gràcia. Un estatut d’autonomia és una llei orgànica i per tant no procedeix promoure una iniciativa legislativa popular, més encara fer-ho seria inconstitucional.

L’únic objectiu que té aquesta proposta és el d’enrarir i encrespar, una mica més, la vida política del país. Perquè del que es tracta no és si és o no acceptat per tots els espanyols el nou estatut d’autonomia de Catalunya que aprovi el Congrés de Diputats, ja que si haguessin realment volgut presentar una proposició de llei en aquest sentit el partit popular ho hagués pogut fer perfectament mitjançant la presentació de dita proposició en el registre del Congrés de Diputats mitjançant el seu grup parlamentari. L’objectiu real d’aquesta moguda d’embolicar que fa fort s’emmarca en l’estratègia establerta la mateixa nit electoral quan van conèixer que la seva gestió al govern no havia estat aprovada per la majoria dels ciutadans d’Espanya.

Una estratègia que estan mantenint, tal i com indiquen els cànons del marketing polític, siguin quines siguin les conseqüències del resultat final, si creuen que aquest els pot apropar al poder. Una estratègia basada en deslegitimar el govern de José Luís Rodriguez Zapatero en general, i al seu president en particular, utilitzant expressions i propostes grandiloqüents que o bé són obvietats o no es corresponen amb la realitat social o política del nostre país. Que insisteixen un i altre cop en dir que Zapatero està fora de la legalitat constitucional. Que pretén la fragmentació la unitat d’Espanya que recull la Constitució que saben que no és cert. I quina contradicció, per lluitar contra el perill de que es trenqui Espanya i la Constitució volen utilitzar mecanismes inconstitucionals. Paradoxes de la política? En tot cas de la política partidista i desbocada del PP. Per a ells, com estan fent evident dia sí i dia també, el fi justifica tots els mitjans que estan utilitzant.

Una estratègia que sorgeix de la dreta més retrògrada i fosca d’Espanya, que no és nova. Utilitza tàctiques agressives que emulen la practicada pel tàndem Busch i, el seu principal assessor, Karl Rove a la darrera campanya electoral dels EUA. Aquest darrer va descobrir –escriu Neal Gabler a Los Angeles Times (24/X/2004)- que “el més fàcil és explotar les divisions socials i culturals....utilització de qüestions com el matrimoni gay...la religió...”. Igual que els republicans americans la dreta espanyola basa els seus atacs sistemàtics a l’adversari polític, en el nostre cas el president Zapatero, en fictícies discriminacions entre comunitats autònomes, en la Llei de matrimonis Gay, l’assignatura de religió a l’ensenyança pública i concertada, etc. Continuen demostrant que han estudiat marketing polític però encara els falta la lliçó on s’explica que la població no és insensata i sap distingir entre qui només fa soroll i qui fa i diu coses amb arguments i sentit comú.

A Espanya, com a EUA, la dreta compta amb la col·laboració dels sectors més conservadors de la església per portar a terme aquesta estratègia. Ha estat la part més retrograda de l’església que no s’ha conformat en sortir de manifestació com mai abans en el període democràtic ho havia fet, ni tan sols per demanar la pau al món. Per contra ha unit el seu mitjà de comunicació, la COPE, a la resta de coral mediàtica encarregada de generar un clima d’opinió pública favorable a aquests plantejaments utilitzant mentides i falsedats. És, sens dubte una manera molt sui generis d’entendre la llibertat d’expressió.

Aquesta irresponsable manera d’actuar del PP ha rebut les crítiques, fins i tot, de la premsa internacional com ha estat l’editorial del diari americà The New York Times el passat dia 24 de gener. L’editorial d’aquest prestigiós diari criticava durament l’actitud comprensiva dels populars espanyols davant de la indisciplina del tinent general José Mena quan va plantejar la intervenció de l’exercit davant de l’Estatut d’Autonomia. El PP, però, impertorbable a les crítiques i desavinences continua amb aquesta manera de fer política tan radical i extremista que ha entrat, fins i tot, en contradicció amb sectors moderats del seu partit. Un exemple és la resposta, fora de to d’Àngel Acebes, al posicionament de Josep Piqué que, en contra de les tesis oficials, exposava que l’acord pel nou Estatut recollia, en part, la proposta econòmica que els populars havien defensat al Parlament de Catalunya durant el tràmit parlamentari.

El PP està generant un clima de conflictivitat i de confrontació en la societat espanyola totalment gratuït, només per interessos electoralistes. Apel·lar als sentiments dels espanyols amb mitges veritats, quan no mentides, per activar les pors ja enterrades i dels instints més primaris, no beneficien la convivència i ens pot portar a situacions que ningú desitja (a excepció del PP) i que no contribueixen gens a la convivència de tots amb tots .


Joan Gómez i López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania.

24 de gener, 2006

Mala oposició

Aquest és un artícle d'opinió publicat al diari Segre el dia 21 de gener com a carta al Director i el dia 24 de gener al diari La Manyana com article d'opinió.

MALA OPOSICIÓ

Els partits de dretes sempre s’han caracteritzat pel simplisme dels seus postulats, per a ells les coses sols poden ser blanques o negres, sense matisos. Si no és blanc forçosament ha de ser negre. Històricament han construït el seu discurs a partir de la contraposició de valors absoluts. Quan l’esquerra postula el principi d’igualtat contraposen el de llibertat. Quan es parla de llibertat, ells la contraposen a la seguretat. En els temps actuals contraposen el civisme a la tolerància. La història ens ha de mostrat que aquestes simplificacions són errònies ja que no pot haver llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat, tampoc és possible la llibertat sense seguretat, ni la seguretat sense llibertat. Són tots ells valors que es complementen, no es contraposen. El mateix passa amb la tolerància i el civisme. Sense tolerància, sense respecte per l’altre no hi ha civisme, no hi ha comunitat. Sense el respecte a les peculiaritats de l’altre la convivència és impossible per què tots som singulars i diferents.

En els darrers temps dir que una ciutat és incívica s’ha convertit en l’argument utilitzat per fer oposició als governs municipals. Es fa a partir del sil·logisme següent: com es cometen actes incívics la ciutat és incívica i, per tant segons els seus postulats, hi ha una mala política municipal que no sap donar resposta a aquest problema. Fins i tot s’ha arribat a argumentar que és una situació que es dóna a les ciutats governades pels partits d’esquerra, com a conseqüència lògica de l’excés de tolerància de la cultura progressista que es pràctica en aquestes ciutats, cultura que per a ells està passada de moda, no serveix per la convivència i, per tant, cal desterrar.

Com era d’esperar també l’oposició de Lleida està utilitzant aquest argument per intentar erosionar el govern municipal. Es fa la crítica fàcil i es sobredimensiona el problema, que evidentment existeix , però no fins el punt de poder dir que la ciutat és incívica on regna el casos i el desgovern. Fer-ho és menysprea la ciutat i els seus ciutadans. Mala alternativa al govern és aquella opció política que té tan poca estima i consideració pels seus veïns. Que menysprea les institucions que vol governar. Que confon el diàleg amb la falta de lideratge. Que prefereix la crítica absurda i sense arguments reals a la dedicació i l’esforç personal dels membres del govern municipal que volen millorar la qualitat de vida dels seus veïns.

És cert que hi ha gent que té comportaments contraris a la convivència en harmonia contra els que cal arbitrar mesures correctores quan facin falta, però també i a determinades persones a les quals cal demanar-los-hi prudència, no tot s’hi val ni a la vida ni a la política. L’incivisme es pot donar amb els fets però també amb les paraules. Els comportaments contraris a la convivència i per tant incívics abarquen un ampli vano d’actuacions, van des de tirar el paper a terra a la negació de la presumpció d’innocència. Des de la pintada insultant en la façana d’una església fins a la negativa que una altra comunitat religiosa pugui tenir el seu espai de culte.

Hi ha fets que es produeixen més d’una vegada però això no significa que hi hagi un problema descontrolat. Vull recordar aquí un fet que es va produir a finals dels anys setanta quan en poc temps va estar tota la ciutat plena de les sigles “FSU”. Ningú sabia relacionar-les amb grup ni opció política coneguda, tot i que per la quantitat semblava que hi havia d’haver molta gent al darrera. Finalment es va saber que aquella infinitat de sigles a tota la ciutat era obra de molt, molt poqueta gent. Malgrat la imatge que vol crear l’oposició, la mala oposició, encara que hi hagi alguns comportaments contraris a la convivència, Lleida és una ciutat cívica i, per a tranquil·litat dels lleidatans, està ben governada.

Joan Gómez López
Llicenciat en dret i assessor en polítiques de ciutadania

Montenartró

















Aquestes són una vistes nocturnes del poble de Montenartró, poble que està situat a la vall del Romadriu, entre els rierols de Cotè i del Margarit. Té una població estable de tres persones a l'hivern i de set en el període que va de Setmana Santa al dia del Pilar. La Festa Major se celebra el segon cap de setmana del mes d'octubre, en aquests moments s'intenta recuperar la Festa Major d'estiu al mes d'agost. El poble està situat a una alçada mitja de 1300 metres sota de les pistes d'esqui de Portainé. És una entitat menor descentralitzada que pertany al municipi de Llavorsí.