Desastre i Política

Desastre i política.

Sense voluntat de fer paral•lelismes quan es produeix la crisis de govern a Catalunya he considerat oportú fer una reflexió sobre el que va representar el Katrina.
El pas de l’huracà Katrina pel sud dels Estats Units d’Amèrica ha provocat una catàstrofe que encara, hores d’ara, no pot ser avaluada en tota la seva dimensió, per fer-ho hauran de passar encara uns quants mesos. El que si que es pot fer en aquests moments, quant ja han passat unes quantes setmanes, és analitzar els diferents moments de l’emergència que es van produir i quina va ser la reacció de l’administració Busch.
En protecció civil es produeix una paradoxa que cal fer esment i que ens donarà una visió aproximada del que ha passat i per què als USA. Les paraules clau de la Protecció Civil són: previsió, prevenció, planificació, actuació i rehabilitació, son les paraules que defineixen l’actuació davant els diferents moments que passen entre un risc potencial i la seva concreció en una crisi i l’estat d’emergència consegüent. Dels estudis sobre la matèria de seguretat es desprèn que a major inversió en les fases inicials que esmentàvem menors costos tenen les finals i menys afectacions i, en conseqüència, menys problemes pateix la ciutadania. La paradoxa consisteix en que la inversió en prevenció és menys visible i no té la mateixa “venta“ que els diners dedicats a la recuperació dels desastres per la qual cosa les administracions (i el conjunt de ciutadans) solen ser reacis a la despesa en prevenció.
El govern dels Estats Units, la major potència mundial que pretén organitzar el món, ha tingut un paper en aquesta emergència reialment galdós. Els estudis universitaris, és a dir la previsió del risc, que s’havien realitzat i dels quals es va fer ressò la premsa de Louisiana fa tres-quatre anys, indicaven que el dic de contenció que evita la inundació de la ciutat no suportaria un huracà de grau tres, per tant calia actuar –prevenció- per tal de reforçar-lo i evitar aquest risc potencial. Contràriament al que s’havia de fer l’Administració Busch va reduir el pressupost destinat a evitar inundacions i per tant al manteniment d’aquesta obra pública i va destinar els diners a la guerra de l’Iraq.

Pel que fa a la resposta –actuació- un cop el desastre desencadenat va ser lenta i descoordinada, van arribar a passar quatre dies sense actuar després de la catàstrofe, i com a conseqüència d’aquesta tardança el nombre de morts, per les diferents causes derivades de la no actuació, es va anar incrementat i ho va fer en proporció geomètrica als dies que passaven.
A partir d’aquell moment tocava la fase de recuperar la normalitat –rehabilitació- en els diferents estats afectats. Han passat alguns mesos i encara no es pot donar per finalitzada la tasca de rehabilitació i aquesta ha estat tant descoordinada com ho va ser l’actuació en els primers moments de la catàstrofe amb la qual cosa no s’han minimitzat com caldria les conseqüències del Katrina.
Hem comentat, superficialment, els possibles errors conjunturals en l’actuació de l’Administració americana i del seu màxim responsable, però hi ha altres elements més estructurals que van incidir i incideixen en el desenvolupament posterior de la catàstrofe.
Les dificultats per respondre a l’emergència està vinculada al debilitament de l’organització de l’estat que, en els darrers anys amb els governs Busch, ha vist disminuït la seva, ja de per si, escassa capacitat d’intervenció. Si afegim la lentitud en actuar de l’administració amb capacitat per fer-ho com és la federal podem dir que el desastre no es podia evitar però sí minimitzar les seves conseqüències, sols calia intervenir amb agilitat.
Tan sols els recursos militars han estat mobilitzats i d’aquests els que no estaven a l’Iraq. La missió fonamental encarregada a l’exercit ha estat la de garantir la seguretat objectiu no gaire fàcil en un país com els USA on la possessió d’armes de foc és plenament legal.
Un altre component estructural per a la feble actuació ha estat el fet que els Estats Units han descarregat gran part de la capacitat d’actuació en el sector privat o simplement en la capacitat de resposta de les famílies. Això conjugat amb els índexs de pobresa dels estats afectats pel Katrina, reflectit com a paradigma en la ciutat de Nova Orleans, va fer que molts ciutadans no poguessin evacuar la ciutat per falta de recursos donant com a resultat el de centenars, milers de morts.
Una seguretat mal entesa era la que havia de garantir l’exercit ja que es considerava delinqüent a tots aquells que assaltessin un establiment comercial sense distingir entre els que ho feien amb dol dels que tan sols ho feien per estricta necessitat i per mantenir un valor superior a la propietat privada que és del de la seva pròpia vida i ho feien quan no hi tenien cap altra possibilitat. Els responsables polítics no distingien entre uns i altres quan donaven ordres de disparar a matar per tal d’evitar els saquetjos.
La lectura final dels efectes del Katrina ens indica que les societats actuals continuen necessitant l’ESTAT amb majúscules com a ens regulador i reequilibrador de la societat i garantia de futur. Els Estats Units van ser pioners en la implantació dels drets ciutadans amb els bill of rigts expressió pràctica de les teories pactistes del segle XVIII. Ara Necessiten un nou pacte social que recompongui la societat americana i la impulsi amb valors igualitaris. Malauradament per aquest viatge tenen un mal guia.

Joan Gómez i López
Màster en Protecció Civil

ALTO EL FOC D'ETA, l'ESTATUT I L'ACTUACIÓ CONTRA CORRUPCIÓ A MARBELLA, ...UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA

Els darrers dies s’han produït aconteixements que són dels anomenats històrics. Primerament el comunicat de la banda terrorista ETA declarant un “alto el foc permanent”, expressió aquesta darrera que cal tenir en compte per la seva dimensió qualitativa. Permanent vol dir, segons el diccionari de la llengua catalana, “que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. Que no és provisori”. Val la pena recórrer als diccionaris quan d’una interpretació se’n poden derivar qüestions tan importants com és la pau, la desaparició d’un determinat tipus de terrorisme. Ja s’ha dit per tothom, i en primer terme el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero, que serà un procés difícil, dur i llarg. Són moltes les sensibilitats que caldrà tenir en compte en tot el procés endegat fins arribar a l’objectiu, tan llargament desitjat, d’absència del terrorisme d’ETA. En primer terme totes aquelles persones que han patit d’una manera més directa la grapa del terror però també la d’aquelles altres que de manera indirecta han patit les conseqüències dels terroristes com són els seus familiars. Han patit les conseqüències perquè l’Estat de dret ha estat, sortosament i en nombroses ocasions efectiu, aconseguint detenir, jutjar i empresonar a molts terroristes. Esperem que tots plegats sapiguem arribar a la concertació necessària dins de l’Estat de dret per aconseguir que tots els espanyols puguem viure en concòrdia i ho puguem fer el més aviat possible. Segur que la societat espanyola, en el seu conjunt, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i a l’igual que durant la transició dels anys setanta arriben a poder perdonar el passat i viure de cara al futur.

Per un altre costat l’aprovació pel ple del Congrés de Diputats de l’Estatut d’Autonomia ha estat un moment molt important per a Catalunya però també per a Espanya. Amb l’estatut de Catalunya s’obre una nova transició en l’Estat de les autonomies. Un procés que molts han criticat, amb certes dosis d’hipocresia, però al que finalment s’adheriran. Espanya no es trenca per incrementar l’autonomia de les seves comunitats, ni per reconèixer la seva pluralitat. Al contrari es produeix un enriquiment cultural de tots plegats. El paper més difícil d’interpretar, en aquesta història, és el d’Esquerra Republicana que, essent una de les forces polítiques impulsores de la reforma estatutària des del tripartit en el govern, es troba en aquests moments descol·locada per la posició que, possiblement erròniament adoptada en un primer moment, va adoptar després de la reunió i pacte de CiU amb Zapatero, amb la corresponent foto. Cal veure encara quina serà la seva posició en la tramitació de l’Estatut al Senat però, sens dubte, serà complicada. Ara bé on caldrà veure el paper serà en el referèndum de l’Estatut a Catalunya. Demanar el vot en contra d’un Estatut que representa un increment notable de l’autonomia de Catalunya sembla, si més no, incoherent per una força que se’n diu independentista. Tot això sense oblidar la contradicció d’estar en el govern de la generalitat i alhora contra decisions del mateix govern. El temps es donarà la resposta i a mig termini l’opinió a les urnes dels electors.

El tercer fet a comentar, que esperem que recordi la història com un fet aïllat, és la trama de corrupció de Marbella. Han estat alcaldes, regidors i assessors d’urbanisme (o de com fer-se multimilionari amb l’urbanisme) juntament amb empresaris constructors i professionals del dret (que no de lo legal) els que s’han confabulat per convertir la ciutat de Marbella en el referent internacional de la corrupció. El més innominós de la situació creada és la postura del PP que oblidant la situació en la que es troben càrrecs públics enquadrats a les seves files (a Poblacions del voltant de Madrid, Comunitat valenciana, etc.) a sortit a la desesperada denunciant que la situació de Marbella és culpa de l’apatia amb que s’ha tractat el problema per la Junta d’Andalusia. Per al PP sols tenen validesa les denúncies que fan ells als mitjans de comunicació i que converteixen en tonadilla que repeteixen insistentment els seus portaveus no així les més de dos-centes denúncies d’infracció presentades per la Junta als jutjats i a las que els jutges no han donat la resposta adequada. AL PP sols l’interessa el poder i arribar-hi com sigui, per això volen que es convoquin eleccions municipals a Marbella ara que consideren que els afavoriria en contra del criteri objectiu de que no hi ha temps material per ha convocar-les ja que ha de passar un mínim d’un any entre eleccions i eleccions municipals, plaç que no es donaria de voler fer les eleccions ara.